“Senyoreta, vostè és periodista? Podem parlar amb vostè?”. Les dues dones m’havien fet senyals des de lluny, a uns vint metres de la porta d’entrada del CIE (Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca). M’havien indicat amb la mà que m’hi apropés. Vaig anar cap a elles.
M’havien sentit feia una estona, quan havia entrat al recinte del CIE i havia anat a la sala on seien els familiars i amics de les persones que estan tancades entre fàbriques i magatzems en aquesta àrea industrial i logística de la ciutat. Em vaig presentar a la desena de persones que esperaven pacientment que els policies les cridessin per fer la visita (visita que fan separats per un vidre i a través d’un telèfon que moltes vegades no funciona bé): “Hola, sóc periodista i estic fent un reportatge sobre els CIE, i m’agradaria parlar una estona amb vostè per si em pot explicar la situació del seu parent o amic que té aquí tancat”. De seguida em va respondre l’única catalana autòctona que hi havia a la sala, la Cristina. Havia anat a veure el Mohamed, el seu company, un marroquí a qui la policia havia aturat pel carrer per demanar-li la documentació i, com que no tenia els papers en regla, l’havien tancat al CIE amb l’objectiu d’expulsar-lo al país d’on va venir el 2008 a buscar feina. Continua llegint »




