“Estem pitjor que en una presó”

“Senyoreta, vostè és periodista? Podem parlar amb vostè?”. Les dues dones m’havien fet senyals des de lluny, a uns vint metres de la porta d’entrada del CIE (Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca). M’havien indicat amb la mà que m’hi apropés. Vaig anar cap a elles.

M’havien sentit feia una estona, quan havia entrat al recinte del CIE i havia anat a la sala on seien els familiars i amics de les persones que estan tancades entre fàbriques i magatzems en aquesta àrea industrial i logística de la ciutat. Em vaig presentar a la desena de persones que esperaven pacientment que els policies les cridessin per fer la visita (visita que fan separats per un vidre i a través d’un telèfon que moltes vegades no funciona bé): “Hola, sóc periodista i estic fent un reportatge sobre els CIE, i m’agradaria parlar una estona amb vostè per si em pot explicar la situació del seu parent o amic que té aquí tancat”. De seguida em va respondre l’única catalana autòctona que hi havia a la sala, la Cristina. Havia anat a veure el Mohamed, el seu company, un marroquí a qui la policia havia aturat pel carrer per demanar-li la documentació i, com que no tenia els papers en regla, l’havien tancat al CIE amb l’objectiu d’expulsar-lo al país d’on va venir el 2008 a buscar feina.

Madrid, la nostra finestra al món?

[Article que he escrit per Mèdia.cat]

A casa tenim una pràctica cada dia més habitual: al migdia comencem mirant el Telenotícies de TV3 a dos quarts de 3 h, però a les 3 h en punt canviem de canal i posem el Telediario, de TVE. D’una banda, perquè és l’hora en què acostumen a començar els esports i jo, si em permeteu, ja n’estic fins al capdamunt de saber quin futbolista ha esternudat. Però sobretot ho fem perquè la diferència en la informació internacional d’un i altre informatiu cada cop és més abismal. I com que ens interessa saber què hi passa al món, i com que no tenim contractada cap plataforma de televisió de pagament que inclogui canals de notícies internacionals, doncs la millor informació internacional que arriba per la TDT oberta és la de Televisión Española.

Potser alguns em direu que sóc una exagerada. Per comprovar-ho, us proposo un exercici molt senzill: mireu qualsevol Telenotícies i compteu quantes informacions internacionals estan elaborades per algun corresponsal o les firma un periodista coneixedor del tema, i quantes són simples imatges d’agència amb una veu en off (o la de la mateixa persona que està presentant l’informatiu) sobreposada.

Doncs la setmana passada vam saber que, malauradament, ens donen nous arguments per continuar amb aquesta pràctica del canvi de canals.

Morir a Terrassa

En Jonathan va sortir de casa al barri terrassenc de Can Tusell aquell 15 de setembre del 2009 per anar a veure un partit al bar amb els amics. Tenia 26 anys. Va ser la darrera vegada que els seus pares el van veure amb vida. Al cap d’unes hores van rebre una trucada de la Mútua de Terrassa: en Jonathan era mort.

En arribar a l’hospital els van explicar que la causa de la mort havia estat un coma etílic. I els van insistir que donessin els òrgans del fill. Però aleshores el jutge de guàrdia, conscient que, si es donaven els òrgans, l’autòpsia no tindria validesa, i que hi havia massa coses estranyes en l’atestat d’aquella mort, va ordenar que no es fes la donació. I l’autòpsia va revelar que Jonathan no va morir per un excés d’alcohol, sinó per hemorràgia interna, causada per un cop que tenia al cap.

A través de dues veïnes que ho van veure des dels balcons d’un edifici proper, els pares han sabut que qui va acabar amb la vida del seu fill va ser un grup d’agents de la policia local de Terrassa.

“Noies maques, a vosaltres us toca lluitar contra el feixisme econòmic”

Ell anava caminant a poc a poc. La Sara i jo havíem aconseguit situar-nos a primera línia, obrint-nos lloc entre tota la gentada que ens havíem aplegat davant del Parlament, al parc de la Ciutadella. Ell se’ns va aturar al davant i ens va dir amb un castellà rovellat: “Sé dues paraules en català: ‘noies maques’”. I va somriure murri, i ens va fer dos petons a cadascuna. Però aleshores va adoptar un posat més seriós i ens va advertir: “Nosaltres vam lluitar contra el feixisme polític, a vosaltres us toca lluitar contra el feixisme econòmic”.

D’això ara n’ha fet 15 anys.

I les Irenes Polos d’avui en dia?

[Un altre article que he escrit per Media.cat]

“On són les Irenes Polos d’avui en dia?”. La pregunta se la formulava fa uns dies una assistent a la tertúlia sobre Irene Polo que va organitzar el Col·legi de Periodistes de Catalunya. El dubte sorgia en constatar les dificultats que hi ha a la premsa actual perquè els i les periodistes puguin sortir al carrer a investigar, a preguntar, a recollir denúncies, a conèixer en primera persona sobre el que estan informant.

I per què reivindicaven la feina d’aquella periodista? El 1930, amb 21 anys, Irene Polo va començar a exercir l’ofici. La carrera li va durar poc, ja que el 1936 deixava la professió per acompanyar la companyia teatral de Margarida Xirgu per Amèrica, però va ser intensa. Imatges, La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’Instant o Última Hora van ser les capçaleres on va anar publicant els seus reportatges i entrevistes (bona part dels quals podeu llegir a La fascinació del periodisme). Ben aviat va adoptar una pràctica i un estil marcats per les ganes d’apropar-se a allò que estava explicant, de narrar-ho en primera persona, de desplaçar-se fins on fos per informar de la realitat social del seu temps. I això barrejat amb bones dosis d’ironia, que li permetien parlar amb desimboltura de la darrera moda de les modistes de Barcelona, del vot femení, de la FAI, d’una difícil entrevista a Cambó, de l’atur o dels canvis que els turistes ja estaven provocant a Eivissa.

Així que la pregunta a la tertúlia es qüestionava les possibilitats actuals per exercir un periodisme de carrer com el que feia Irene Polo. I la majoria d’assistents van coincidir que és molt difícil. Tenien raó.

“Augmentar les pensions baixes és realista i del tot necessari”

“L’Associació de Perceptors de Pensions Baixes, que agrupa 800 ciutadans, s’ha cansat d’insistir als partits polítics per aconseguir que augmentin les pensions de jubilació mínimes. I han decidit impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP) per aconseguir que jubilar-se no sigui sinònim de passar a ser pobre”. Així comença el text que avui publico a l’ARA (“Clam ciutadà per acabar amb les pensions baixes” i “Dinars en companyia per poder arribar a final de mes“) per explicar la iniciativa d’un grup de jubilats que vol deixar de viure amb uns ingressos miserables, després d’haver treballat tota la vida.

Per escriure’l vaig estar parlant amb en Miguel Arenas, advocat especialitzat en Seguretat Social del Col·lectiu Ronda. I com que les pàgines d’un diari en paper tenen un límit físic i tot no hi cap, aquí us deixo una de les coses que no hi he pogut encabir, i que és què en pensa aquest advocat de la possibilitat d’augmentar la quantitat que cobren els jubilats que ingressen menys diners (entre 448 i 570 euros al mes, en funció de si han arribat o no a cotitzar 15 anys):