La Montserrat ja no creu en la justícia

Hem quedat amb els veïns d’un edifici del barri barceloní de Sants que pateixen el que es coneix com a mobbing immobiliar. Els propietaris han deixat durant anys que es degradés la finca per tal de poder-la declarar ruinosa i, així, poder-los fer fora amb una indemnització molt petita.

Els anem a entrevistar pel programa Solidaris, de Catalunya Ràdio.

A la porta hi trobem un dels veïns, que ens espera.

Bona tarda, que és el senyor Felip Roca?

FELIP: Sí, sóc jo.

Som de Catalunya Ràdio, del programa Solidaris, que com hem quedat per telèfon l’hem vingut a veure perquè ens expliqui quina és la situació amb la que es troben els veïns que viuen aquí al carrer Vallespir número 25.

FELIP: Doncs ara estem en una situació molt desesperada perquè els propietaris ens han amenaçat ja que…

A 74 anys de l”alzamiento’, perquè no ens oblidem dels 130.000

Emocionat sobre de l’escenari, Josep Maria Pi va relatar les tortures i pallisses que van patir els que, com ell, van estar empresonats els últims anys del franquisme. Josep Maria era jove i militava en una de les organitzacions de l’extrema esquerra catalana els anys setanta. I va participar en una protesta per evitar l’execució de Jon Paredes Manot, àlies Txiki, una de les darreres eprsones que va afusellar el franquisme. Per aquella protesta va acabar a la presó.

Ho explicava fa uns dies en un acte al centre de Barcelona, al passeig del Born, convocat per seixanta organitzacions dels Països Catalans per presentar el manifest “Per la ruptura amb el franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”.

Recupero avui les paraules de Josep Maria Pi. Avui, 18 de juliol, 74 anys després de l’alçament feixista que va estruncar els somnis de justícia i llibertat de les classes treballadores de les nacions de l’Estat espanyol. Un alçament, ens recordava l’historiador Josep Maria Fontana a l’acte del passeig del Born, que va anar seguit els anys següents per part dels feixistes de l’execució de 130.000 persones (els hitoriadors tenen els noms i cognoms de totes elles), que encara continuen enterrades en fosses comunes.

Les dècades següents, noves generacions van decidir oposar-se activament a aquell règim instaurat a sang i foc. Entre aquelles persones que s’anirien sumant a la lluita contra el franquisme hi havia Josep Maria Pi, i també Joan Paredes, ‘Txiki’. El primer era català, el segon basc.

A la presó Josep Maria Pi va coincidir amb Tiki abans que fos executat. I fa pocs dies, a la presentació del manifest contra la impunitat, va coincidir a l’escenari amb Diego Paredes, el germà d’aquell militant basc. Diego havia vingut fins a Barcelona amb una carta, era l’última carta que va escriure Txiki a la presó el setembre de 1975, pocs dies abans de l’execució.

“Estem molt espantats”

“No m’estranya”, vaig pensar, quan em va dir que tots estaven molt espantats. L’Adnan (li direm Adnan, d’acord?, encara que el seu nom és un altre) m’acabava d’obrir conversa al xat i em va enganxar un enllaç: era una notícia que explicava que acabaven de trobar el cos sense vida d’un jove periodista de 23 anys que havia estat segrestat el dia anterior. Va passar el 6 de maig.

I avui rebo un mail que em confirma aquelles pors de l’Adnan, que també és periodista. Me l’ha enviat el Jordi, company de classe dels temps de la universitat. És l’últim article de Zardasht Osman, el jove periodista, escrit pocs dies abans que fos assassinat. L’havia titulat “Toquen les primeres campanes de la meva mort”.

A Zardashat l’havien amenaçat de mort. Estava estudiant a la universitat a Erbil, la capital del Kurdistan iraquià. A més, col·laborava com a periodista amb diversos mitjans independents, amb els pocs que hi ha a la regió. Feia uns mesos un company seu, a qui jo vaig poder conèixer quan vaig viatjar allà ara fa més d’un any, el van apallissar a la mateixa ciutat. Us ho vaig relatar aquí al bloc: Han apallissat en Nabaz. Després de l’agressió en Nabaz va tirar la tovallola. Feia uns mesos havia obert la primera revista independent a la ciutat, però va decidir fugir, va considerar que era inviable continuar denunciant la corrupció del govern des d’Erbil.

Però Zardasht va decidir quedar-s’hi, i el preu ha estat la mort. Ja ho sabia, va explicar a l’últim article: “Els darrers dies m’han dit que la meva mort és propera, m’han dit que em queden poques oportunitats de respirar aire. Tant me fa morir o ser torturat; esperaré el meu final, l’última cita amb els meus assassins. Espero que em brindin una mort tràgica d’acord amb la meva tràgica vida. Dic això perquè sapigueu com pateixen els joves d’aquest país i que la mort està entre les seves opcions més probables. Perquè sapigueu que el que ens horroritza és seguir vivint, no morir”.

La càmera espatllada d’un dels passatgers de la Freedom Flotilla

“Ens vam adonar que quan hi havia càmeres de televisió els soldats israelians no atacaven la població palestina tant obertament, així que vaig agafar una càmera de vídeo espatllada i em vaig posar a fer veure que filmava cada cop que els tancs o els jeeps blindats israelians entraven a la ciutat”. M’ho va explicar l’Osama quan el vaig conèixer als carrers polsegosos de Tulkarem, una ciutat dins de la Cisjordània ocupada on vaig viure durant un mes el 2003. “I ells es pensaven que era de debò i de vegades no actuaven tant violentament”, afegia sorneguer.

Més endavant va aconseguir una càmera que funcionava, i va començar a difondre per la xarxa les conseqüències de l’ocupació. Finalment va haver de fugir de Palestina. Itàlia, Barcelona, Londres, i unes quantes ciutats més l’han acollit. Sempre amb la càmera a la mà. Sempre amb el compromís amb Palestina.

Quan divendres vaig parlar per xat amb el David Segarra (el periodista valencià que ha participat de la Flotilla, que estava connectat a internet des del vaixell amb què es dirigien a Gaza) se’m  va ocórrer preguntar-li “si no hi deu haver pas un palestí per aquí que es diu Osama?”. “Pos claro, el teu coleguilla”, em va dir el David. Sorpresa. I efectivament, l’Osama em va saludar pel xat.

72 hores després Israel ja havia assaltat el vaixell, ja sabíem horroritzats que hi havia diversos morts. I a la pantalla de la tele va aparèixer l’Osama (la imatge que us poso adjunta). Tenia connectat el 3/24 per anar seguint què se sabia del que estava passant a l’altra punta del Mediterrani. L’Osama era al mig de la imatge ajudant a transportar un ferit. I vaig respirar: “és viu”.

Quan al Pallars mataven als pagesos

“Així que dius que el vas entrevistar?”. Quan li he dit que fa uns estius vaig entrevistar en Nadal Paulet s’ha fet el desmenjat, i la conversa  ha derivat cap a un altre tema. Jo li havia explicat amb un punt d’emoció, però quan ha canviat de tema he pensat que potser no els interessa l’entrevista. Ara, però, hi torna, abans que ens acomiadem. “I dius que la tens gravada?”. “Sí”. I li explico que no només amb gravadora de veu, diria que a ell també el vaig filmar quan el vaig entrevistar. “Si voleu us en puc fer una còpia”. Ha fet que d’acord amb el cap. I llavors ha afegit: “En Nadal va morir l’estiu passat, i no vam ser a temps d’entrevistar-lo”.

En Nadal Paulet era un testimoni. Un dels pocs testimonis vius que quedaven del que va fer la brutalitat del feixisme al Pallars quan hi va entrar l’exèrcit de Franco comandat pel general Sagardía el 1938.

No he pogut entrar a Granada

¡Qué lejos por mares, campos y montañas!
Ya otros soles miran mi cabeza cana.
Nunca fui a Granada.

Havia d’anar fa poques setmanes a un poble a prop de Granada. Hi anava per acompanyar un grup d’arqueòlegs a exhumar els cossos de 19 executats pel franquisme, entre els quals una dona. Cossos enterrats en una fossa comuna durant la postguerra a Loja, a uns quilòmetres de Granada. A tots ells els van executar per la seva participació o col·laboració amb el maquis, amb l’Agrupación Guerrillera Granada-Màlaga. Però no hi hem pogut anar.

¿Qué gente enemiga puebla sus adarves?
¿Quién los claros ecos libres de sus aires?
Nunca fui a Granada.

Talment com es lamentava el poeta Rafael Alberti el 1954 en la Balada del que nunca fue a Granada, “gent enemiga” continua poblant els camins d’aquelles comarques.

18 famílies dels assassinats havien signat una petició demanant a l’alcalde de Loja que autoritzés l’obertura de la fossa, on diversos testimonis indiquen que hi ha enterrats els guerrillers. Però hi havia un familiar que no l’havia signada, un de 19. I emparant-se en aquest únic familiar, l’alcalde ha prohibit que en recuperessin els cossos.