Ell anava caminant a poc a poc. La Sara i jo havíem aconseguit situar-nos a primera línia, obrint-nos lloc entre tota la gentada que ens havíem aplegat davant del Parlament, al parc de la Ciutadella. Ell se’ns va aturar al davant i ens va dir amb un castellà rovellat: “Sé dues paraules en català: ‘noies maques’”. I va somriure murri, i ens va fer dos petons a cadascuna. Però aleshores va adoptar un posat més seriós i ens va advertir: “Nosaltres vam lluitar contra el feixisme polític, a vosaltres us toca lluitar contra el feixisme econòmic”.
D’això ara n’ha fet 15 anys. Aquell 10 de novembre de 1996, centenars de brigadistes internacionals van retornar a la terra que feia 60 anys havien trepitjat per primera vegada; hi passarien dos anys combatent el feixisme en diversos fronts. Van arribar a ser 59.380, provinents de més de 50 països. La majoria homes, també algunes dones. Uns 10.000 perdrien la vida als camps de batalla.
Aquell assolellat matí de diumenge, centenars de persones vam respondre a la crida d’una vintena d’organitzacions per fer una rebuda popular als centenars d’excombatents de les Brigades Internacionals que el Parlament de Catalunya homenatjava. Barcelona no va ser l’únic lloc que van visitar. En van venir prop de 400 d’arreu del món (entre brigadistes, familiars i altres acompanyants), i es van escampar per tots els punts de l’Estat on van combatre del 1936 al 1938. Ells i nosaltres ens vam emocionar.
La majoria d’ells, en haver de marxar de l’Estat el 1938, van anar a lluitar en altres fronts. Molts tornarien a empunyar les armes contra el feixisme, aquest cop contra els exèrcits de Hitler i Mussolini. I en acabar la segona Guerra Mundial, alguns patirien persecució i presó per la seva militància comunista, socialista o anarquista, com els va passar als nord-americans de la Brigada Lincoln durant la cacera de bruixes de McCarthy.
I després de tants combats, el 1996 aterraven de nou a Barcelona per rebre homenatges, però també per dir-nos que la seva lluita continuava sent vigent. A mitjans dels anys noranta el neoliberalisme ja bufava amb força arreu, i el brigadista que s’havia aturat davant nostre ens advertia amb unes paraules que aquests dies adquireixen encara més sentit. Uns dies en què ens trobem que dos senyors abanderats dels neoliberalisme i provinents dels principals nuclis de poder econòmic mundials (tots dos han format part de Goldman Sachs i també del lobby neoliberal Comissió Trilateral) han estat col·locats pels centres de decisió financers europeus al capdavant dels governs italià i grec. Sense que ningú hagi consultat a la ciutadania què en pensa.
Aquesta tardor estic assistint a un curs per entendre la crisi, que imparteix el Seminari d’Economia Crítica Taifa. I fa pocs dies, l’economista Miren Etxezarreta ens va recordar unes paraules que reforcen el que ens va dir aquell brigadista que caminava a poc a poc però orgullós pel parc de la Ciutadella. Resulta que en un article al The New York Times del 2006, Warren Buffet, un dels homes més rics del món, reconeixia: “Hi ha una lluita de classes, per descomptat, però és la meva classe, la classe dels rics, la que dirigeix la lluita. I l’estem guanyant”. La victòria de la seva classe avui encara és més profunda, amb unes retallades dels serveis públics i un empobriment de les classes populars com mai havíem vist, i amb l’onada blava del PP que des d’ahir tenyeix tot el Parlament espanyol.
A les noies maques se’ls acaba de girar encara més feina.
Bon article. Emotiu.