“Senyoreta, vostè és periodista? Podem parlar amb vostè?”. Les dues dones m’havien fet senyals des de lluny, a uns vint metres de la porta d’entrada del CIE (Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca). M’havien indicat amb la mà que m’hi apropés. Vaig anar cap a elles.
M’havien sentit feia una estona, quan havia entrat al recinte del CIE i havia anat a la sala on seien els familiars i amics de les persones que estan tancades entre fàbriques i magatzems en aquesta àrea industrial i logística de la ciutat. Em vaig presentar a la desena de persones que esperaven pacientment que els policies les cridessin per fer la visita (visita que fan separats per un vidre i a través d’un telèfon que moltes vegades no funciona bé): “Hola, sóc periodista i estic fent un reportatge sobre els CIE, i m’agradaria parlar una estona amb vostè per si em pot explicar la situació del seu parent o amic que té aquí tancat”. De seguida em va respondre l’única catalana autòctona que hi havia a la sala, la Cristina. Havia anat a veure el Mohamed, el seu company, un marroquí a qui la policia havia aturat pel carrer per demanar-li la documentació i, com que no tenia els papers en regla, l’havien tancat al CIE amb l’objectiu d’expulsar-lo al país d’on va venir el 2008 a buscar feina. La Cristina em va explicar la situació del Mohamed, i jo la vaig explicar fa uns dies en un reportatge a l’ARA (aquí podeu llegir-lo sencer en PDF):
El Mohamed és un dels immigrants que han ingressat al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. Marroquí de 28 anys, va arribar fa tres anys i mig a Catalunya. Fa uns mesos la policia el va aturar quan caminava pel carrer i, com que no tenia permís de residència, el van detenir. El jutge va ordenar que l’internessin al CIE mentre decideix si l’acaba expulsant al Marroc. La seva companya, Cristina Martí, està recopilant tots els papers necessaris perquè l’advocat presenti una al·legació a l’ordre d’expulsió. Martí lamenta que la seva parella no hagués regularitzat abans la situació: “Ell feia feines de manteniment sense contracte en una escola d’oficis i estava esperant haver complert els tres anys d’empadronament per demanar els papers”. Martí assegura que ara el Mohamed està desesperat perquè té feta la seva vida aquí i no vol tornar al Marroc.
Al neguit per aquesta situació s’hi afegeix el fet que cada cop que la parella es veu, ell explica el malestar de la rutina al centre d’internament. El Mohamed detalla que alguns interns que abans han estat empresonats asseguren que els CIE són pitjors, per l’acumulació de persones i la impossibilitat d’accedir a tallers. “Estem pitjor que en una presó”, afirma l’home.
“Estan pitjor que en una presó”. M’ho va dir la Cristina, i m’ho van repetir les dues dones que m’esperaven a la porta del centre. M’havien sentit a la sala de familiars, però no s’havien atrevit a dir-me res, aleshores. I com que jo vaig estar una estona parlant amb la Cristina, i també vaig esperar que sortís de veure el seu company i m’expliqués com havia anat i com estava en Mohamed, doncs les dues dones també van tenir temps de visitar els seus fills i esperar que jo sortís.
Em volien explicar la situació desesperada que vivien. Una d’elles, d’origen peruà (va preferir no dir el seu nom) em va repetir el que acabava de sentir en boca del seu fill, de 24 anys: “Això és pitjor que una presó”. I el noi, em va assegurar, sabia de què parlava, perquè s’acabava de passar quatre mesos al Centre Penitenciari de Can Brians. El van tancar per conduir amb moto sense permís ni casc, i perquè a més havia begut més del compte. La mare no es queixava que l’haguessin tancat a la presó, creu que no està bé el que va fer el seu fill. Del que es lamenta és que en sortir lliure de Can Brians l’enviessin directament al CIE amb la intenció d’expulsar-lo al Perú. I està desesperada perquè tota la família viu a Badalona amb papers legals (el pare fins i tot té la nacionalitat espanyola), i si l’expulsen no sap què farà el noi sol a Amèrica. Així que ara viuen una cursa contrarellotge per avortar l’expulsió abans que s’esgotin els 60 dies que poden estar tancats els interns al centre i el jutge prengui una decisió.
“Per què el seu fill diu que el CIE és pitjor que la presó?”, li vaig preguntar. “Doncs perquè hi viuen tots amuntegats, alguns policies els tracten malament, pels que no saben castellà gairebé mai hi ha intèrprets, no tenen res per fer en tot el dia, cap activitat, i el menjar és dolent”. A més, va afegir, no hi ha professionals preparats per atendre les 200 persones de promig que hi tenen privades de llibertat, sinó únicament uns pocs policies que hi treballen de malagana, perquè el que a ells els agradaria és patrullar o estar en una comissaria, no fer de carcellers. I tot això amb l’agreujant que als interns no els han tancat per haver comès cap delicte, sinó que estan a l’espera d’una resolució judicial sobre una falta administrativa.
L’altra dona que volia parlar amb mi, armènia, em va relatar la situació del seu fill, similar a la del noi peruà. Després encara es va apropar un altre grup de dones, que en aquest cas tenien el nebot tancat. També eren peruanes, també volien explicar la seva situació desesperada.
I ara hem sabut que, la nit en què a nosaltres ens visitaven els reis mags per omplir de regals els nens i nenes, un jove d’origen guineà va morir al mateix centre on hi ha tancats els fills de les mares peruana i armènia, i també el Mohamed. El forense va dir que havia estat una defunció per mort natural, però els seus companys asseguren que aquella nit màgica van estar diverses hores demanant que algun metge atengués el jove perquè es trobava malament, i que els policies no els van fer cas. A la denúncia dels companys s’hi ha afegit la preocupació del Síndic de Greuges i la crida d’altres entitats com SOS Racisme al “tancament immediat” d’aquests centres.
Quan vaig fer el reportatge per l’ARA una de les persones amb qui vaig parlar és Héctor Silveira, de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB. Ell alertava de la societat cap on estem anant quan cada any tanquem milers de persones (no hi ha xifres oficials, només estimacions que fan les entitats) en centres com aquests: “No té justificació que per un problema administratiu com no tenir una documentació et privin de la teva llibertat. Un principi bàsic de l’estat de dret és que has de respondre davant de la justícia pel que has fet, no per qui ets. I, en canvi, hem construït un sistema que sanciona la persona”.
El problema, afegia, és que aquesta no és una pràctica aïllada de l’Estat espanyol, sinó que respon a les polítiques que des de fa anys s’apliquen arreu d’Europa: “És el pa comú de tots els estats europeus. L’administració respon a una infracció administrativa amb sancions, coacció, privació de la llibertat i expulsió. Això és una reacció extrema de l’Estat , que ens porta a una societat molt més violenta, molt més punitiva”.
Mentrestant, la Cristina, la mare peruana i la mare armènia van cada tarda al CIE, visiten advocats, recopilen documentació que acrediti arrelament i mouen cel i terra per treure els seus companys i fills d’aquests centres opacs, on els que hi van a parar tenen menys drets que en una presó.
[…] https://lesquenadelmon.wordpress.com/2012/01/10/estem-pitjor-que-en-en-una-preso/ […]
[…] https://lesquenadelmon.wordpress.com/2012/01/10/estem-pitjor-que-en-en-una-preso/ […]