M’havien sentit feia una estona, quan havia entrat al recinte del CIE i havia anat a la sala on seien els familiars i amics de les persones que estan tancades entre fàbriques i magatzems en aquesta àrea industrial i logística de la ciutat. Em vaig presentar a la desena de persones que esperaven pacientment que els policies les cridessin per fer la visita (visita que fan separats per un vidre i a través d’un telèfon que moltes vegades no funciona bé): “Hola, sóc periodista i estic fent un reportatge sobre els CIE, i m’agradaria parlar una estona amb vostè per si em pot explicar la situació del seu parent o amic que té aquí tancat”. De seguida em va respondre l’única catalana autòctona que hi havia a la sala, la Cristina. Havia anat a veure el Mohamed, el seu company, un marroquí a qui la policia havia aturat pel carrer per demanar-li la documentació i, com que no tenia els papers en regla, l’havien tancat al CIE amb l’objectiu d’expulsar-lo al país d’on va venir el 2008 a buscar feina. La Cristina em va explicar la situació del Mohamed, i jo la vaig explicar fa uns dies en un reportatge a l’ARA (aquí podeu llegir-lo sencer en PDF):

El Mohamed és un dels immigrants que han ingressat al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. Marroquí de 28 anys, va arribar fa tres anys i mig a Catalunya. Fa uns mesos la policia el va aturar quan caminava pel carrer i, com que no tenia permís de residència, el van detenir. El jutge va ordenar que l’internessin al CIE mentre decideix si l’acaba expulsant al Marroc. La seva companya, Cristina Martí, està recopilant tots els papers necessaris perquè l’advocat presenti una al·legació a l’ordre d’expulsió. Martí lamenta que la seva parella no hagués regularitzat abans la situació: “Ell feia feines de manteniment sense contracte en una escola d’oficis i estava esperant haver complert els tres anys d’empadronament per demanar els papers”. Martí assegura que ara el Mohamed està desesperat perquè té feta la seva vida aquí i no vol tornar al Marroc.
Al neguit per aquesta situació s’hi afegeix el fet que cada cop que la parella es veu, ell explica el malestar de la rutina al centre d’internament. El Mohamed detalla que alguns interns que abans han estat empresonats asseguren que els CIE són pitjors, per l’acumulació de persones i la impossibilitat d’accedir a tallers. “Estem pitjor que en una presó”, afirma l’home.

“Estan pitjor que en una presó”. M’ho va dir la Cristina, i m’ho van repetir les dues dones que m’esperaven a la porta del centre. M’havien sentit a la sala de familiars, però no s’havien atrevit a dir-me res, aleshores. I com que jo vaig estar una estona parlant amb la Cristina, i també vaig esperar que sortís de veure el seu company i m’expliqués com havia anat i com estava en Mohamed, doncs les dues dones també van tenir temps de visitar els seus fills i esperar que jo sortís.

Em volien explicar la situació desesperada que vivien. Una d’elles, d’origen peruà (va preferir no dir el seu nom) em va repetir el que acabava de sentir en boca del seu fill, de 24 anys: “Això és pitjor que una presó”. I el noi, em va assegurar, sabia de què parlava, perquè s’acabava de passar quatre mesos al Centre Penitenciari de Can Brians. El van tancar per conduir amb moto sense permís ni casc, i perquè a més havia begut més del compte. La mare no es queixava que l’haguessin tancat a la presó, creu que no està bé el que va fer el seu fill. Del que es lamenta és que en sortir lliure de Can Brians l’enviessin directament al CIE amb la intenció d’expulsar-lo al Perú. I està desesperada perquè tota la família viu a Badalona amb papers legals (el pare fins i tot té la nacionalitat espanyola), i si l’expulsen no sap què farà el noi sol a Amèrica. Així que ara viuen una cursa contrarellotge per avortar l’expulsió abans que s’esgotin els 60 dies que poden estar tancats els interns al centre i el jutge prengui una decisió.

“Per què el seu fill diu que el CIE és pitjor que la presó?”, li vaig preguntar. “Doncs perquè hi viuen tots amuntegats, alguns policies els tracten malament, pels que no saben castellà gairebé mai hi ha intèrprets, no tenen res per fer en tot el dia, cap activitat, i el menjar és dolent”. A més, va afegir, no hi ha professionals preparats per atendre les 200 persones de promig que hi tenen privades de llibertat, sinó únicament uns pocs policies que hi treballen de malagana, perquè el que a ells els agradaria és patrullar o estar en una comissaria, no fer de carcellers. I tot això amb l’agreujant que als interns no els han tancat per haver comès cap delicte, sinó que estan a l’espera d’una resolució judicial sobre una falta administrativa.

L’altra dona que volia parlar amb mi, armènia, em va relatar la situació del seu fill, similar a la del noi peruà. Després encara es va apropar un altre grup de dones, que en aquest cas tenien el nebot tancat. També eren peruanes, també volien explicar la seva situació desesperada.

I ara hem sabut que, la nit en què a nosaltres ens visitaven els reis mags per omplir de regals els nens i nenes, un jove d’origen guineà va morir al mateix centre on hi ha tancats els fills de les mares peruana i armènia, i també el Mohamed. El forense va dir que havia estat una defunció per mort natural, però els seus companys asseguren que aquella nit màgica van estar diverses hores demanant que algun metge atengués el jove perquè es trobava malament, i que els policies no els van fer cas. A la denúncia dels companys s’hi ha afegit la preocupació del Síndic de Greuges i la crida d’altres entitats com SOS Racisme al “tancament immediat” d’aquests centres.

Quan vaig fer el reportatge per l’ARA una de les persones amb qui vaig parlar és Héctor Silveira, de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB. Ell alertava de la societat cap on estem anant quan cada any tanquem milers de persones (no hi ha xifres oficials, només estimacions que fan les entitats) en centres com aquests: “No té justificació que per un problema administratiu com no tenir una documentació et privin de la teva llibertat. Un principi bàsic de l’estat de dret és que has de respondre davant de la justícia pel que has fet, no per qui ets. I, en canvi, hem construït un sistema que sanciona la persona”.

El problema, afegia, és que aquesta no és una pràctica aïllada de l’Estat espanyol, sinó que respon a les polítiques que des de fa anys s’apliquen arreu d’Europa: “És el pa comú de tots els estats europeus. L’administració respon a una infracció administrativa amb sancions, coacció, privació de la llibertat i expulsió. Això és una reacció extrema de l’Estat , que ens porta a una societat molt més violenta, molt més punitiva”.

Mentrestant, la Cristina, la mare peruana i la mare armènia van cada tarda al CIE, visiten advocats, recopilen documentació que acrediti arrelament i mouen cel i terra per treure els seus companys i fills d’aquests centres opacs, on els que hi van a parar tenen menys drets que en una presó.

[Article que he escrit per Mèdia.cat]

A casa tenim una pràctica cada dia més habitual: al migdia comencem mirant el Telenotícies de TV3 a dos quarts de 3 h, però a les 3 h en punt canviem de canal i posem el Telediario, de TVE. D’una banda, perquè és l’hora en què acostumen a començar els esports i jo, si em permeteu, ja n’estic fins al capdamunt de saber quin futbolista ha esternudat. Però sobretot ho fem perquè la diferència en la informació internacional d’un i altre informatiu cada cop és més abismal. I com que ens interessa saber què hi passa al món, i com que no tenim contractada cap plataforma de televisió de pagament que inclogui canals de notícies internacionals, doncs la millor informació internacional que arriba per la TDT oberta és la de Televisión Española.

Potser alguns em direu que sóc una exagerada. Per comprovar-ho, us proposo un exercici molt senzill: mireu qualsevol Telenotícies i compteu quantes informacions internacionals estan elaborades per algun corresponsal o les firma un periodista coneixedor del tema, i quantes són simples imatges d’agència amb una veu en off (o la de la mateixa persona que està presentant l’informatiu) sobreposada.

Doncs la setmana passada vam saber que, malauradament, ens donen nous arguments per continuar amb aquesta pràctica del canvi de canals. Una pràctica que s’agreuja al vespre, ja que els informatius de les dues cadenes comencen alhora, i si vols estar al dia de les notícies del món, has d’anar fent zàping per estar atenta quan comencen les de TVE.

Torno això que havia començat a explicar: la setmana passada ens van anunciar que les informacions d’arreu del món als Telenotícies de La Nostra encara perdran més qualitat i profunditat de la que actualment tenen. En quin sentit? Comunicació21 informava que TV3 tanca les corresponsalies d’Amèrica Llatina i l’Àfrica del Nord. És a dir, que ens quedem sense poder conèixer la realitat del Marroc i de l’Amèrica Llatina (una realitat que amb una sola corresponsal ja quedava coixa) que ens explicaven Pepe Garriga i Isabel Galí, respectivament. La primera corresponsalia es va obrir fa 10 anys, i ens ha ajudat a entendre l’actualitat política d’aquell regne, i quan ha calgut dels països veïns. I per exemple, fa un any ens va explicar, sense haver de passar pel filtre dels interessos polítics espanyols, el desallotjament per part de l’exèrcit marroquí del Campament sahrauí de la Dignitat, a les afores d’Al Aiun. I la Isabel Galí des del 2008 ens ha apropat tant al context polític com a la quotidianitat d’uns països que estan immersos en processos transformadors i que cada cop prenen més rellevància en el marc internacional.

Així que, si volem estar informats a través de la televisió del que succeeix en aquests punts del món, ho haurem de fer a través de la mirada espanyola de TVE. Una nova mala notícia per l’afeblit espai català de comunicació que fa anys que periodistes i responsables de mitjans intentem vertebrar. Perquè en el moment que hem de recórrer a algú de fora perquè ens expliqui el que succeeix més enllà de casa, estem fent noves passes enrere i estem convertint-nos en subalterns d’un espai de comunicació que ens vol satel·litzar i absorbir.

Recordeu fa uns dies quan la directora de TV3, Mònica Terribas, alertava al Parlament que la retallada que vol fer “el govern dels millors” afectaria el model? Doncs aquí en tenim un exemple.

En arribar a l’hospital els van explicar que la causa de la mort havia estat un coma etílic. I els van insistir que donessin els òrgans del fill. Però aleshores el jutge de guàrdia, conscient que, si es donaven els òrgans, l’autòpsia no tindria validesa, i que hi havia massa coses estranyes en l’atestat d’aquella mort, va ordenar que no es fes la donació. I l’autòpsia va revelar que Jonathan no va morir per un excés d’alcohol, sinó per hemorràgia interna, causada per un cop que tenia al cap.

A través de dues veïnes que ho van veure des dels balcons d’un edifici proper, els pares han sabut que qui va acabar amb la vida del seu fill va ser un grup d’agents de la policia local de Terrassa. El partit de futbol s’havia acabat; en Jonathan havia disfrutat veient com el Madrid perdia davant del Zurich en un partit de Champions i havia begut amb els amics. Estava eufòric, i diuen que anava cridant i cantant pel carrer tot sol. I aleshores es va topar amb el grup de policies que tenien aturats uns nois que anaven amb un ciclomotor. En Jonathan s’hi va apropar, estava esverat, i els policies el van empènyer, i un el va fer caure al terra. Amb la caiguda, es va donar un cop a la nuca amb un parterre, que el va deixar semiinconscient. Els policies van trucar una ambulància. Quan van arribar els sanitaris els van dir que el noi tenia una intoxicació etílica i s’havia desplomat tot sol al costat d’un arbre. No van dir res del cop. Ja al centre sanitari, un metge li va fer un examen superficial i, en no detectar res (les ferides eren internes), el van deixar durant hores a la sala d’urgències. Mentrestant es dessagnava per dins. Quan el van atendre ja no van ser a temps de salvar-li la vida.

Gràcies al testimoni de les dues veïnes hi ha quatre policies imputats. Un és el que li va donar el cop que el va fer caure. El fiscal li demana quatre anys de presó per un delicte de lesions i d’homicidi per imprudència. L’Ajuntament de Terrassa l’ha suspès temporalment de fenia i sou. Els altres tres són els que no van fer res per ajudar el Jonathan quan va caure a terra i que van encobrir davant dels metges el que havia passat. Tampoc ho van fer constar a l’atestat policial d’aquella nit; així que els demanen dos anys i mig de presó per cada un per un delicte d’omissió del deure de perseguir delictes. Però malgrat la imputació, aquests tres agents continuen en servei, com si res hagués passat.

També hi ha imputats dos metges i un infermer per no fer seguiment adequat del Jonathan en arribar a l’hospital.

I mentrestant, la família es desespera en veure que no arriba el judici. I que l’Ajuntament governat per Pere Navarro els gira l’esquena i, enlloc de posar-se al costat d’uns pares que han perdut el seu fill, escull defensar els policies responsables de la seva mort i els deixa (excepte un) continuar patrullant la ciutat.

Que perquè la família i els amics diuen que l’Ajuntament els dóna l’esquena?

Doncs perquè, tot i reunir-se amb l’alcalde per demanar que retiressin de la feina tots els policies imputats, no els ha fet cas. I fins i tot algun dels agents patrulla pel seu barri, com si res. I la mare de Jonathan l’ha de veure quan porta el nét a l’escola, ja que és l’encarregat d’aturar els cotxes perquè els nens creuïn el pas zebra de davant del centre educatiu.

A més, l’Ajuntament de Terrassa va encarregar un informe a un pèrit per determinar que les veïnes que van presenciar com els policies empenyien en Jonathan no havien pogut sentir res. L’objectiu era intentar invalidar la versió d’aquests dones, però el pèrit no va poder demostrar el que deia la versió policial.

I per si no n’hi hagués prou, el passat 15 de setembre, familiars, amics i gent solidària de Terrassa van fer una concentració davant de l’Ajuntament de la ciutat. Volien recordar que havien passat dos anys d’ençà de l’homicidi, i que encara no hi ha hagut judici. En total devien ser mig centenar de persones darrere d’una pancarta. I la resposta de l’Ajuntament va ser, de nou, donar l’esquena: van col·locar una dotzena de policies locals custodiant el consistori amb actitud prepotent, criminalitzant una família que va perdre un fill per l’empenta d’un policia, els enganys que van dir als metges i la desatenció que van donar al noi a la Mútua.

Tot això ha passat a Terrassa; tot això ha passat a la ciutat on l’alcalde avui possiblement serà escollit com a nou líder del PSC per, diuen, renovar el partit.

PD: M’expliquen que ahir a Barcelona hi va haver una concentració per recordar que l’assassí de Pedro Álvarez encara està lliure (en Pedro era un jove de l’Hospitalet que va ser assassinat fa 19 anys per un policia de paisà, que es va enfadar perquè el noi va creuar per un pas zebra davant seu quan l’agent anava en cotxe, i li va disparar un tret mortal, i mai ha estat condemnat). I m’expliquen també que hi havia els pares del Jonathan.

No era la primera vegada que les dues famílies es trobaven. A la concentració del mes de setembre a Terrassa també hi havia Juanjo Álvarez, pare de Pedro. Dues famílies de barris populars de l’àrea metropolitana unides per la desgràcia d’haver perdut un fill a mans de la policia, i que s’han trobat ignorades i criminalitzades pels governants que les haurien de defensar.

D’això ara n’ha fet 15 anys. Aquell 10 de novembre de 1996, centenars de brigadistes internacionals van retornar a la terra que feia 60 anys havien trepitjat per primera vegada; hi passarien dos anys combatent el feixisme en diversos fronts. Van arribar a ser 59.380, provinents de més de 50 països. La majoria homes, també algunes dones. Uns 10.000 perdrien la vida als camps de batalla.

Aquell assolellat matí de diumenge, centenars de persones vam respondre a la crida d’una vintena d’organitzacions per fer una rebuda popular als centenars d’excombatents de les Brigades Internacionals que el Parlament de Catalunya homenatjava. Barcelona no va ser l’únic lloc que van visitar. En van venir prop de 400 d’arreu del món (entre brigadistes, familiars i altres acompanyants), i es van escampar per tots els punts de l’Estat on van combatre del 1936 al 1938. Ells i nosaltres ens vam emocionar.

La majoria d’ells, en haver de marxar de l’Estat el 1938, van anar a lluitar en altres fronts. Molts tornarien a empunyar les armes contra el feixisme, aquest cop contra els exèrcits de Hitler i Mussolini. I en acabar la segona Guerra Mundial, alguns patirien persecució i presó per la seva militància comunista, socialista o anarquista, com els va passar als nord-americans de la Brigada Lincoln durant la cacera de bruixes de McCarthy.

I després de tants combats, el 1996 aterraven de nou a Barcelona per rebre homenatges, però també per dir-nos que la seva lluita continuava sent vigent. A mitjans dels anys noranta el neoliberalisme ja bufava amb força arreu, i el brigadista que s’havia aturat davant nostre ens advertia amb unes paraules que aquests dies adquireixen encara més sentit. Uns dies en què ens trobem que dos senyors abanderats dels neoliberalisme i provinents dels principals nuclis de poder econòmic mundials (tots dos han format part de Goldman Sachs i també del lobby neoliberal Comissió Trilateral) han estat col·locats pels centres de decisió financers europeus al capdavant dels governs italià i grec. Sense que ningú hagi consultat a la ciutadania què en pensa.

Aquesta tardor estic assistint a un curs per entendre la crisi, que imparteix el Seminari d’Economia Crítica Taifa. I fa pocs dies, l’economista Miren Etxezarreta ens va recordar unes paraules que reforcen el que ens va dir aquell brigadista que caminava a poc a poc però orgullós pel parc de la Ciutadella. Resulta que en un article al The New York Times del 2006, Warren Buffet, un dels homes més rics del món, reconeixia: “Hi ha una lluita de classes, per descomptat, però és la meva classe, la classe dels rics, la que dirigeix la lluita. I l’estem guanyant”. La victòria de la seva classe avui encara és més profunda, amb unes retallades dels serveis públics i un empobriment de les classes populars com mai havíem vist, i amb l’onada blava del PP que des d’ahir tenyeix tot el Parlament espanyol.

A les noies maques se’ls acaba de girar encara més feina.

“On són les Irenes Polos d’avui en dia?”. La pregunta se la formulava fa uns dies una assistent a la tertúlia sobre Irene Polo que va organitzar el Col·legi de Periodistes de Catalunya. El dubte sorgia en constatar les dificultats que hi ha a la premsa actual perquè els i les periodistes puguin sortir al carrer a investigar, a preguntar, a recollir denúncies, a conèixer en primera persona sobre el que estan informant.

I per què reivindicaven la feina d’aquella periodista? El 1930, amb 21 anys, Irene Polo va començar a exercir l’ofici. La carrera li va durar poc, ja que el 1936 deixava la professió per acompanyar la companyia teatral de Margarida Xirgu per Amèrica, però va ser intensa. Imatges, La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’Instant o Última Hora van ser les capçaleres on va anar publicant els seus reportatges i entrevistes (bona part dels quals podeu llegir a La fascinació del periodisme). Ben aviat va adoptar una pràctica i un estil marcats per les ganes d’apropar-se a allò que estava explicant, de narrar-ho en primera persona, de desplaçar-se fins on fos per informar de la realitat social del seu temps. I això barrejat amb bones dosis d’ironia, que li permetien parlar amb desimboltura de la darrera moda de les modistes de Barcelona, del vot femení, de la FAI, d’una difícil entrevista a Cambó, de l’atur o dels canvis que els turistes ja estaven provocant a Eivissa.

Així que la pregunta a la tertúlia es qüestionava les possibilitats actuals per exercir un periodisme de carrer com el que feia Irene Polo. I la majoria d’assistents van coincidir que és molt difícil. Tenien raó.

Possiblement, periodistes que puguin anar fins a un conflicte laboral com va fer la Polo amb els miners de Sallent i denunciar les condicions en què vivien les famílies dels treballadors, o que es facin passar per una jove seguidora de les feixistes Juventudes de Acción Nacional i els acompanyi fins a una manifestació a Madrid, són molt difícils de trobar a les redaccions. I és que els que formen part de les plantilles sovint estan atrapats per la pressió d’omplir pàgines en paper i pàgines web diàriament, i pels interessos dels propietaris, que sovint tenen poc a veure amb el periodisme.

Si voleu llegir-les, però, no és una tasca impossible. Les Irenes Polos d’avui en dia les trobareu signant com a free-lance en diaris i revistes, o en blocs, o escrivint en mitjans alternatius, o a través de documentals que hauran pagat en bona part de la seva butxaca.

D’Irenes Polos avui dia n’hi ha moltes. El problema és que ja no obren portades de diari com feia aquella magnífica reportera (i que sovint tenen poc retribuïda la seva feina). Ara haureu d’esforçar-vos una mica més per trobar les seves cròniques. Però no us serà difícil si teniu ganes de saber el que massa sovint no expliquen els grans mitjans.

Per escriure’l vaig estar parlant amb en Miguel Arenas, advocat especialitzat en Seguretat Social del Col·lectiu Ronda. I com que les pàgines d’un diari en paper tenen un límit físic i tot no hi cap, aquí us deixo una de les coses que no hi he pogut encabir, i que és què en pensa aquest advocat de la possibilitat d’augmentar la quantitat que cobren els jubilats que ingressen menys diners (entre 448 i 570 euros al mes, en funció de si han arribat o no a cotitzar 15 anys):

Hi ha prou diners a la caixa de la Seguretat Social per augmentar el que es paga als jubilats que cobren les pensions més baixes?

Els diners per pagar les pensions contributives provenen de la caixa única de la Seguretat Social, que està plena i mai ha tingut problemes per pagar. Actualment, des de la mateixa tresoreria es vanaglorien que tenen superàvit, així que no hi hauria d’haver problema perquè pugessin les pensions mínimes.

També es podrien augment les pensions no-contributives?

Aquestes altres pensions provenen dels impostos, però encara que hi hagi problemes econòmics, no podem deixar que la gent més pobra tingui dificultats per menjar o pagar el pis. És molt injusta la situació actual. Hem de tenir un estat social de dret, no un estat que delegui a la beneficència l’atenció a la gent pobre.

Així que pensa que la ILP per demanar que aquestes pensions augmentin és una petició realista?

No crec que sigui realista, sinó que és del tot necessari. Actualment els criteris de les polítiques dels estats els estan marcant els mercats. Això, per què? Per què podem decidir pagar el deute i no pagar les pensions? A més, el que fa la gent quan cobra la pensió és viure, és gastar diners, i això fa país, ajuda l’economia.

Les persones jubilades amb qui vaig parlar que cobren les pensions més baixes no perden el convenciment que poden recollir les 500.000 firmes i que ha de ser possible aconseguir que ingressin una pensió digna. Un d’ells, en acomiadar-me, em va dir: “Si ens ajuntem tots els que ens trobem en aquesta situació tenim més força que els polítics”. No li falta raó; la clau és poder articular aquesta força.

Els qui el vam poder conèixer en Diego aleshores ens vam emocionar de la seva disposició de recórrer centenars de quilòmetres d’Euskal Herria fins als Països Catalans per venir-nos a recordar el seu germà. En Diego va arribar amb una carta. La darrera que va escriure el seu germà des de la presó, pocs dies abans que l’executessin a una clariana a prop del cementiri de Cerdanyola del Vallès.

Des de l’escenari, en Diego va llegir la carta del seu germà: “Mitjançant aquest escrit vull donar a conèixer una vegada més l’opressió que pateix el poble basc i tots els pobles d’Espanya sota l’actual règim de Franco. És inconcebible que un grapat d’homes sense escrúpols juguin amb la vida de tot un poble i que assassinin els militants revolucionaris a través de les seves forces repressives i dels tribunals pel simple fet de lluitar per la llibertat”.

Però l’acte no era només una mirada de denúncia cap al passat, sinó que també volia destacar que l’ombra del franquisme es continua projectant en el present. Per això, Diego Paredes va afegir les seves paraules a les del seu germà per denunciar que “avui, aquí i ara la veritat, la justícia i la reparació per les víctimes del règim feixista i genocida del general Franco i del Movimento Nacional segueixen sent tasques tan pendents com fa trenta anys. Perquè aquí i ara la fi real del franquisme, del feixisme, només serà definitiva si està assentada en la possibilitat d’exercir la llibertat i la democràcia individualment o col·lectivament sense embuts, sense restriccions, sense amenaces”.

Aquelles paraules de Diego sobre l’escenari prenen encara més sentit aquests dies en què hem sabut que la justícia espanyola ha decidit mantenir fins a 10 anys a la presó a Arnaldo Otegi i Rafa Díez. Ho han decidit un grapat d’homes sense escrúpols que continua jugant amb la vida de tot un poble.

I mentrestant, la justícia mai ha perseguit els que van dictar aquelles sentències a mort ni els que les van inspirar des del govern franquista.

Aquelles execucions fa 36 anys que van acabar amb la vida de Txiki i del seu company d’ETA Angel Otaegi, i dels militants del FRAP Ramón García Sanz, José Luis Sanchez Bravo i Xoxe Humberto Baena. I ens continuen recordant la impunitat de què continuen gaudint els crims de la dictadura.

Aquest estiu els informatius de televisió ens han anat oferint imatges de la guerra a Líbia (més de la rereguarda que del front, cal dir-ho). I cada cop que els rebels es feien amb una nova ciutat ens explicaven que la població sortia al carrer per celebrar-ho. Però aquí ens hauríem de preguntar, talment com a l’Astèrix i Obèlix, “Tota la població?”. Doncs no, tota no. Com a mínim la meitat dels habitants quedava fora de l’enquadrament de les càmeres.

No me’n vaig adonar el primer dia, vaig tardar uns quants dies a ser-ne conscient. Ens ensenyaven els carrers de les ciutats que queien a mans dels rebels, i com s’omplien de gent que els aclamava, però entre aquesta gent només hi havia homes. En canvi, ens parlaven de la població, en genèric. A la fi, a finals d’agost, quan van entrar a Trípoli, un vespre el Telenotícies ens donava notícia que hi havia hagut una manifestació de dones per victorejar la caiguda de la capital. Aleshores no ens parlaven de la població de manera genèrica. Ara ens concretaven que qui hi havia als carrers eren només dones.

Líbia no és una excepció. No estic descobrint la sopa d’all. És senzillament un exemple de tantes i tantes vegades que ens parlen de la població en general quan un fet el protagonitzen homes; però en canvi, si els actors principals són dones, en aquest cas sí que ho especifiquen. El que m’ha succeït aquest estiu és que, de tantes imatges sobre l’avanç dels rebels libis, se m’ha fet encara més evident la invisibilitat als mitjans que reiteradament patim les dones. I si no, perquè no feu una ullada avui a algun diari de paper o mitjà electrònic i compteu quants homes i quantes dones hi tenen protagonisme?

Tinc sintonitzada Catalunya Informació, i va i l’únic que destaquen és que Israel està en màxima alerta en previsió de possibles aldarulls avui a Jerusalem i als territoris ocupats pel gest que farà el president palestí. També expliquen l’arsenal de policies i militars que han desplegat, donant a entendre l’amenaça que deuen suposar els palestins avui. No diuen res de l’esperança que tenen milions de palestins dipositada en què l’anomenada comunitat internacional com a mínim els reconegui que tenen el dret d’existir com qualsevol altre poble del món (tot i que una bona colla de palestins no creu que serveixi per avançar cap a la resolució del conflicte, com explicava Alberto Pradilla fa pocs dies al Gara: “Un apoyo matizado a la espera de que Abbas concrete su plan“). No diuen res de la frustració que pot generar la negativa del consell de seguretat. A la ràdio tampoc recorden que aquest poble ja n’està tip dels processos de pau-trampa amb què aquesta setmana Obama els volia tornar a distreure.

Pel que he anat seguint a través del que expliquen companys periodistes que estan a Palestina i Israel aquests dies, no són pas els palestins els qui han fet créixer la tensió les darreres setmanes. Fa uns dies podíem llegir al bloc del Marc Font que Israel ha estat armant els colons que viuen dins de Cisjordània (“Armar els colons, l’última bogeria israeliana“). Mentre que per la seva banda els palestins han cridat a la seva gent a mobilitzar-se sense violència coincidit amb la petició a l’ONU. Tot i que amb el veto que exerciran els Estats Units i alguns països europeus a les aspiracions palestines, juntament amb la resposta violenta a què ens té acostumats Israel davant de les reclamacions i manifestacions palestines, molt em temo que la jornada pot acabar de manera tràgica.

Tanco la ràdio enfadada, tot i que no sorpresa. I descarrego la meva emprenyada contra les tecles de l’ordinador. Mentre em torna a corroure la impotència de no poder fer res més que un post en aquest bloc per alertar de les trampes que fa tant de temps que li fan al poble palestí, i de retruc a tots nosaltres.

Ella, de petita, com molts nens i nenes del poble, participava a les falles infantils. El seu somni era continuar-ho fent quan es fes gran. Però a diferència d’altres pobles de la vall, al seu les dones no corrien a les falles.

M’ho ha explicat aquest estiu al Pirineu, mentre tornàvem d’una caminada. Quan passàvem per sobre Taüll, em va ensenyar un grup de troncs llargs i cremats, que estaven plantats ben drets a tocar del camí, just sobre el pendent que baixa cap al poble. “És el faro, on s’encenen les falles”, em va explicar. “Tu també hi corres?”, li vaig preguntar. “Ara sí, però ha costat”. “I això?”.

A Taüll tenen l’honor de no haver deixat de córrer mai les falles, igual que a Durro. En canvi, a la resta de pobles de la vall de Boí les falles es van perdre fa decennis, i no ha estat fins fa pocs anys que s’han recuperat a Boí, Barruera o Erill la Vall, i en aquests pobles les dones hi han participat des del primer dia. Per això no entenia perquè  ella, en fer-se gran, no podia participar a la tradició de baixar amb una falla a l’espatlla encesa des del faro fins a Taüll, i en canvi als pobles veïns les noies sí que hi podien córrer.

Després d’uns quants anys fent d’espectadora, quan en va fer 20 se’n va atipar. Quan s’apropava la data, amb l’ajuda del seu tiet es va preparar un tronc per córrer les falles. Ningú més ho sabia. Però unes hores abans de baixar no es va poder estar d’anar-li a explicar el que faria al seu padrí, al seu avi, un dels pastors més veterans de Taüll. L’home es va emocionar i li va regalar una esquella petita perquè se la col·loqués a la motxilla quan baixés les falles.

Així que, carregada amb la falla i amb l’esquelleta penjada, va pujar amb el tiet cap al faro, amagant la identitat sota un barret i emparada per la foscor de la nit. Quan va començar a baixar tota la corrua de falles cap a Taüll ningú s’havia adonat que ella també hi corria. Però en arribar cap al poble alguns la van reconèixer. “Mala puta”, es va haver de sentir dir. El mateix que la insultava, un noi jove del poble, també la colpejava amb un bastó. D’altres persones la van insultar i li van fer mala cara. Però van ser més els que li van felicitar la valentia.

Això va passar fa només cinc anys, el 2006.

L’any següent ja no era sola baixant del faro. Cinc noies més se li van afegir per córrer les falles. I cada any han estat més, malgrat que alguna gent del poble ha intentat impedir-ho cada any. M’ho explica contenta, i em diu alegre que aquest any ja han estat una vintena les noies que han baixat. Però l’entristeix que hi ha gent del poble que encara avui quan la troba pel carrer li gira la cara, tot  i que cada vegada són menys.

No ens cal anar a països llunyans per trobar dones valentes. Carregades amb falles enceses n’hi ha una pila al Pirineu.

—————–

PD: Quan li he enviat el text per si li semblava bé que el publiqués m’ha respost enviant-me una carta perquè l’afegís. És emocionant, preciosa, i la va escriure el 2008 una dona de 40 anys del poble, que sempre havia volgut córrer falles però només ho havia pogut fer als pobles veïns, perquè a Taüll no la deixaven, i la meva amiga i la resta de noies la van repartir per les cases del poble.

Aquí la teniu:

PERQUÈ VOLEM CORRER FALLES  A TAULL

Córrer falles és una de les tradicions, per no dir la tradició més potent (flipant), que tenim.

Pujar a la muntanya quan tot just el dia està acabant, amb la suor i el pes de la falla, arribar a dalt, descansar, petar la xarrada mentre el cel si començe a enfosquir, sopar compartit, la bota que rode, les muntanyes poc a poc si convertisen en siluetes retallades al cel i llavons el foc del faro il.lumina les nostres cares, i descubrisses gent que encara no t’eres taleiat que hi eren. I comença l’excitació, el ritme canvia, tothom s’ha de situar al seu lloc, no perdre el temps, encendre bé la falla, ni massa ni poc, fer cua cap a baix, ser àgil, portar bon ritme, sobretot que no si tallegue la cua!.

Uns donen ordres, els de davant marcant el ritme, xiulits i comences a vere la cua de foc davant i darrere teu, i notes la llum i la calor forta de la falla del teu davant, l’olor intensa de la nit d’estiu, les campanes del poble que comencen a tocar i fas un crit… és una sensació difícil de descriure…ancestral!, on connectes amb una part de tu mateixa molt primitiva, on ti sentisses part de la muntanya de forma magica… i quan arribes al poble la sensacio explota: la música, la gent, els aplaudiments, els crits, no saps d’on treus l’energia per córrer carrer amunt, la sensació de plaer és forta, acabes esgotada fins que llences la falla al foc i ti sentisses flotant, satisfeta, plena, i amb ganes de festa!!

Si podem sentir tot això corrent les falles als altres pobles de la vall, correr al nostre poble, a Taüll, ja deu ser absolutament espectacular!!

Per quin motiu “el poble” mos prive de disfrutar tot això? Per sexe? Només perquè som noies? Voleu dir que no mos ho tindriom que replantejar? Que sentirien els homes si “el poble” no els deixes baixar?

Alguns-algunes si recolzen a la tradició. La tradició diu que els pastors desprès d’un temps a la muntanya baixaven a la vall i enceneven el faro i baixaven les falles en sentit de fertilitat. Què en queda d’això? El record!. Baixem les falles com un acte festiu (perque ho passem bé) recordant el temps en que els nostres (tant dels homes com de les dones) avantpassats tornaven al poble.

Quants dels que corren falles ara a Taüll son pastors?. La tradició va evolucionant, si va adaptant. La millor forma perquè si mantingue la tradició és que la disfrutem, perquè les tradicions fan sentir-mos orgullosos i units amb el nostre poble i amb les nostres muntanyes.

De veritat penseu que perquè algunes noies baixen falles si trencarà alguna tradició? Vestirà menys la festa? Deixarem de ser  les falles mes boniques de la vall? Serà menys espectacular? Tot al contrari, els nois seran els mateixos, i estaran esplèndids amb els seus rantiners, i les noies que correguem falles ho farem amb tota l’emoció i aquesta emoció és la que fa vibrar la plaça.

Volem córrer falles al nostre poble i creiem que en tenim tot el dret. No creiem que el gènere hagi de ser discriminatiu, ho han de ser les ganes i la capacitat de fer-ho. Perquè creiem que és vergonyós que qualsevol home que passegue per Taüll aquell dia pugui sentir la emoció de córrer falles i naltres que ho portem a dins ho haiguem hagut d’apendre als pobles veïns o al faro petit i prou.

Tallar coca i repartir el vi està molt bé, però som unes quantes que
Aquest any volem córrer les falles a Taüll!!!

Taull juny de 2008