Feeds:
Entrades
Comentaris

paris_2

«Fa un any i mig que hi ha refugiats que viuen en tendes al mig de París, això no és nou ni és producte de Calais!». És el primer que ens va dir ahir a la nit una militant dels moviments populars parisencs que donen suport a les persones que busquen refugi a la capital francesa.

Calculen que aquesta setmana la xifra de persones que viuen en tendes ha crescut fins a 3.000, un miler més que les que hi ha hagut de mitjana durant el darrer any. Estan instal·lades al costat de la plaça Stalingrad, de la parada de metro Jaurès, molt propera, o a l’avinguda Flandres, també ha tocar. Una bona part dels nous sí que vénen de Calais, però també n’hi ha que acaben d’arribar d’Itàlia, després d’haver sobreviscut al Mediterrani.

«Aquesta nit serà la vint-i-dosena que dormo en una tenda als carrers de París. No hauria pensat mai que Europa ens rebria d’aquesta manera». Un adolescent afganès s’exclama de la manera com han de viure. Ho diu amb tristesa, però encara manté l’esperit alegre perquè és jove, ha estat ballant amb els companys en rotllana al so d’un timbal i li queda molta vida. Més enllà, hi ha un grup de tendes on ens indiquen que hi viuen diverses famílies també afganeses. Davant d’una d’elles una dona gran està asseguda amb posat absent, a ella no li queda ni un bri de l’esperança dels nois que a l’altra banda del carrer ballen i riuen.

Continua llegint »

calais_2

«Aneu a Calais? Però si ja no hi queda ningú». Ens ho han dit diverses persones tant a l’Anna com a mi poques hores abans d’emprendre el vol cap a París i de conduir tres hores fins al principal port que connecta França i Anglaterra, cosa que l’ha convertit els darrers vint anys en pol d’atracció per milers de persones que volen buscar refugi a la Gran Bretanya. A l’altra banda del canal de la mànega molts hi tenen mares, pares, filles, fills, germanes, oncles o simplement coneguts que esperen que els ajudin a començar una nova vida sense violència, guerres, agressions sexuals, explotació laboral o persecucions. Milers s’han amagat en camions i vaixells i han creuat el mar; diverses desenes han mort durant l’intent (quinze persones només aquest 2016).

Calais ens rep com esperàvem. Com hem vist en fotos i vídeos. Amb tanques i concertines a banda i banda de la carretera que voreja aquesta ciutat de 75.000 habitants que vol ser coneguda com a ciutat balneari però que s’ha fet famosa perquè fins aquesta setmana acollia el camp de refugiats més gran d’Europa. Aquí i allà de la via hi ha dotacions policials.

calais_5L’accés al camp des de la principal artèria de circulació està tancat, però a través d’una carretera secundària s’hi arriba fàcilment. Abans, però, passem per un preciós poblet de cases baixes envoltat de prats que rep els visitants amb una alerta: «Voisins vigilants». Més tard, un habitant de Calais que ajuda les persones refugiades ens explicarà que el moviment solidari local és actiu des que fa vint anys que s’hi instal·len migrants que volen creuar el mar, però que no a tothom li agrada la presència de milers de persones que busquen refugi, i hi ha veïns organitzats que si veuen algú al poble que consideren que té la pell massa fosca corren a avisar la policia. Continua llegint »

Protesta a la UAB el 2013 en el marc de la tancada al rectorat. Foto: Jordi Borràs/Nació Digital

Protesta a la UAB el 2013 en el marc de la tancada al rectorat. Foto: Jordi Borràs/Nació Digital

El meu company és professor universitari. Cada curs hi ha algun moment en què m’explica d’alumnes que deixen la carrera a la meitat perquè no se la poden continuar pagant o perquè els és impossible compaginar estudis i feina. L’Ermengol me’n parla amb ràbia i frustració.

La majoria són de les barriades del Vallès, de famílies treballadores que havien fet un esforç perquè els fills i filles poguessin tenir estudis superiors. De fet, l’inici de la crisi no va suposar una caiguda de l’alumnat, sinó que el va estimular, perquè davant de la falta de feina, l’aposta era continuar estudiant. Però les retallades i l’atur han acabat eixugant la capacitat de despesa de les classes populars, i s’han esgotat els diners que havien reservat per la universitat. El resultat: des del 2012 el nombre d’estudiants està caient.

Mentre les famílies veien com cada cop els costava més pagar la matrícula dels fills (i per aquests era impossible trobar una feina que els garantís us ingressos estables i poder-se sufragar ells els estudis), els preus de les taxes universitàries s’han anat enfilant. A Catalunya l’augment entre el 2008 i el 2013 ha estat superior al 158%. I això ens atorga el dubtós honor de tenir les universitats públiques més cares de la UE (aquí el preu mínim per estudiar un grau és de 1.750 euros), només per darrere d’Irlanda i Gal·les. Continua llegint »

pancart_refugiats_manters

Una gran pancarta onejava ahir (com des de fa setmanes, com avui mateix) des del balcó principal de l’Ajuntament de Barcelona: “Refugees welcome“. Mentrestant, dins l’edifici, Ada Colau, l’alcaldessa, atenia la premsa per anunciar una ofensiva contra els venedors ambulants que partirà d’una reunió que convoca pel proper dimarts dia 12 amb altres municipis, la Generalitat i la delegació del Govern, on també és previst que hi participin diversos cossos policials. L’objectiu, literalment, és “erradicar” el ‘top manta’.

Fa pocs dies he estat amb uns companys a Melilla per conèixer el que succeeix a la frontera sud, la frontera silenciada d’on la Unió Europea ha après tantíssim sobre externalització de fronteres; uns aprenentatges que ara posa en pràctica amb l’acord amb Turquia perquè bloquegi els refugiats que fugen de guerres, persecucions, misèria i explotació laboral i sexual. La ciutat colonial està encerclada per una triple tanca, reforçada recentment amb un fossat i una nova filferrada de concertines (aquestes ganivetes que esgarrapen i deixen ferides profundes a la pell, que fabrica una empresa de Màlaga que està fent l’agost amb l’Europa fortalesa). Al cantó marroquí de la tanca hi ha els boscos del Gurugú i dels voltants de la ciutat de Nador, on ens han explicat que s’hi amaguen actualment unes 1.600 persones provinents del sud del desert del Sàhara. Les dificultats actuals de creuar la tanca han fet que la majoria de migrants, si poden, paguin a una màfia perquè els creui fins la península Ibèrica en una pastera, però encara n’hi ha que intenten entrar a Melilla i Ceuta saltant la triple tanca. Continua llegint »

Poble_Kurdistan_Lice_2
Llegeixo que Turquia està atacant durament la població de la comarca de Lice, al Kurdistan. “Els pobles han estat evacuats i cremats, les comunicacions tallades”, expliquen a la xarxa turca de comunicació independent Bianet. Estan cremant pobles sencers, s’emporten gent detinguda, torturen i deixen els ferits allà mateix sense permetre que ningú els auxiliï. L’exèrcit també està cremant els boscos i impedeix amb violència que ningú apagui els focs.
 
No és la primera vegada que això succeeix a Lice. Quan vaig visitar el Kurdistan, fa gairebé deu anys, vaig visitar alguns dels pobles d’aquesta comarca que l’exèrcit turc havia destruït els anys noranta: va destruir les cases, va violar dones, va matar i ferir, va cremar els camps, va exterminar el bestiar i va fer fora tothom. Aleshores, 57 dels 60 pobles de Lice es van negar a col·laborar amb l’exèrcit i van ser totalment destruïts. A tot el Kurdistan turc, la mateixa història de repressió i destrucció es va repetir en 4.000 nuclis de població entre 1987 i 1990. La gent va haver de marxar a viure a les grans ciutats. Ho vaig explicar aleshores a un reportatge al diari Berria.

Continua llegint »

Rachel_corrie[Article publicat al número 56 d’ONGC]

Un gener de fa onze anys vaig compartir amb ella una tarda i nit. Va ser a Betlem, al cor de Cisjordània, territori palestí que vivia i viu sota l’ocupació palestina. Jo hi havia anat amb el Jordi i l’Ester per conèixer la situació que patia la població palestina i mirar d’ajudar-los amb el poc que podíem fer: donar visibilitat internacional a la cruesa de l’ocupació.

A la tarda dos palestins ens van estar fent un petit curs de preparació per saber com podíem actuar en les diverses situacions que ens podíem trobar. També hi havia tres o quatre nord-americans acabats d’aterrar, com nosaltres. Ens vam presentar, vam explicar que érem catalans, que veníem dels “Catalan Countries”.

Després vam sortir a sopar, un falafel amb pa de pita. De nou a la casa on havíem de passar la nit, una de les noies nord-americanes se’m va apropar: “Disculpa, no havia sentit mai el nom del teu país, me’n pots parlar?” Vaig fer servir la pissarra sobre la que feia una estona ens havien explicat com són els controls militars i a quines poblacions ens proposaven d’anar. Vaig dibuixar el Mediterrani; a l’altra punta d’on érem, vaig siluetejar el nostre país. I li vaig parlar d’història però sobretot de present. Després li vaig preguntar jo. Era d’Olympia, ho recordo perfectament perquè el nom em va cridar l’atenció.

Després ens vam abraçar. “Bona nit”, “Que et vagi bé”, ens vam dir. Ella marxava l’endemà al matí cap a la franja de Gaza, on les condicions de vida dels palestins eren encara més dures que a Cisjordània. Jo me n’anava cap al nord, a Tulkarem. Quan ens vam despertar els nord-americans ja havien marxat.

La següent notícia que en vaig tenir va venir per la televisió, gairebé dos mesos després. Un bulldozer militar israelià havia aixafat i matat la Rachel Corrie. Ella estava davant d’una casa palestina que l’exèrcit volia enderrocar perquè considerava que era una amenaça. Anava identificada amb una jaqueta vermella amb reflectants, i s’adreçava al conductor de l’excavadora amb un megàfon. Però el conductor va prémer l’accelerador i li va passar per sobre.

Israel volia impedir les desenes, centenars de persones d’arreu del món que havien començat a viatjar a Palestina per fer l’observadors internacionals i des del mig del conflicte denunciar la situació d’Apartheid en què viuen els palestins. No se’n va sortir, els anys següents la riuada creixeria.

M’he topat per casualitat per internet amb els textos que la Rachel Corrie va escriure al seu diari durant aquells dos mesos que va viure a Palestina. Llegeixo un fragment: “He pensat molt en el que em vas dir per telèfon sobre el fet que la violència palestina no ajuda a la situació que viu el mateix poble palestí. Seixanta mil habitants de Rafah treballaven a Israel fa dos anys. Ara només 600 tenen permís per entrar a Israel. I d’aquests 600, molts s’han hagut de traslladar de residència perquè els punts de control que han instal·lat entre aquí i Ashqelon (la ciutat israeliana més propera) han convertit un trajecte que era de 40 minuts en cotxe en un viatge de 12 hores. A més, les fonts potencials de desenvolupament econòmic per la ciutat han estat completament destruïdes per Israel: l’aeroport internacional de Gaza (pistes destruïdes, les instal·lacions del tot tancades), la frontera amb Egipte per comerciar (ara hi ha una torre gegant que la bloqueja amb un franctirador israelià al capdamunt) i l’accés al mar (del tot impossible els últims dos anys per un lloc de control i l’assentament de Gush Katif)”.

En un altre tros del diari va deixar escrit: “Venir aquí és una de les millors coses que he fet . Així que quan sembli boja, o si l’exèrcit israelià trenca amb la seva tendència racista de no lesionar els blancs, si us plau recorda que estic enmig d’un genocidi al qual dono suport indirectament perquè el meu govern n’és en gran part responsable” .

Això és el que va deixar escrit aquella noia que enmig d’un dels conflictes més terribles i injustos del nostre temps em va demanar que li parlés del nostre país.

imatge-tassa2[Article publicat originalment a Xarxa Penedès]

Et toques la punta del nas. És ben freda. És el símptoma més clar del que el teu cos sap: que tens fred. Ja no saps quantes hores fa que estàs asseguda en aquesta cadira davant de l’ordinador, i t’has oblidat d’encendre la llar de foc. I t’has anat quedant encongida a mesura que el fred pujava pels peus fins la punta del nas. Amb la llar encesa no és que t’haguessis pogut treure ni una de les capes de roba amb què t’embolcalles com una ceba, però el fred no t’hauria arribat fins al moll dels ossos.

Però tu no et pots queixar. Perquè acabeu de reomplir el dipòsit del gas, i a finals de mes, amb els diners que us deixa un familiar, podreu pagar la factura que us cobraran. I a més, heu pogut comprar llenya per anar alimentant durant tot l’hivern la llar. Tant hi fa que al termostat de la calefacció no li hagueu deixat saber que hi ha vida més amunt dels 16 graus. O que us reserveu la llenya per començar a escalfar el menjador-estudi quan el dia ja és avançat i no pas des de primera hora, que ja vindria de gust.

A fora fa un dia radiant. Et prepares una mica de cafè i surts. T’asseus al llindar de la porta de casa i gaudeixes de l’escalfor que et regala aquest sol gairebé primaveral.

Recordes el que va penjar un amic l’any passat al Facebook. Una fotografia d’un termòmetre de casa seva que marcava 18 graus. El comentari de l’amic: “Avui estem vivint per sobre les nostres possibilitats energètiques”. Per un dia es van permetre estirar més el braç que la màniga i no passar tant fred a casa.

Però ell i la seva companya no es poden queixar, que tenen una estufa petita de llenya per anar alimentant i tenen troncs per omplir-la cada vespre quan arriben a casa.

També recordes una conversa amb un altre amic fa uns dies. Feia mesos que no el veies. Et va explicar que ha trobat feina i està content, tot i que és temporal i no arriba a jornada sencera. Ha estat uns mesos preocupat perquè no trobava feina de cap manera. Cada vegada més preocupat. Li vas dir que l’estiu passat tu et vas trobar que no sabies de què treballaries a la tardor, i que et vas consolar pensant que la culpa no era teva sinó que hi ha tantíssima gent sense feina.

Però saps que menties quan li vas dir tot això. Perquè encara que coneguis molt bé les causes de la crisi, que sàpigues que en realitat és un saqueig, que siguis conscient que la situació que pateixes és compartida per centenars de milers de persones, malgrat tot, estaves cagada de por.

Així que ara no et pots queixar, que has ajuntat quatre feinetes i al final del mes sumes uns quants euros al teu compte corrent.

Fas un glop de cafè. Ja tens 38 anys i voldríeu tenir una segona criatura. T’agradaria no esperar massa, per allò de la biologia i que les mares com més joves millor. Però no us podeu permetre que coincideixin dues quotes de llar d’infants alhora. Perquè entre el teu company, que li han retallat el sou, com a tot professor precari d’una universitat pública, i els teus ingressos minsos, els números no surten. Així que heu de tenir paciència.

I no us podeu queixar, que al petit que teniu el podeu portar a l’escola bressol, i no com una veïna, que té tot el dia el fill a casa perquè no arriba a pagar ni la quota per un.

T’acabes el cafè d’un últim glop i tornes a dins. Arreplegues algunes branques i troncs del porxo i encens la llar de foc.

Tornes a l’ordinador. Aquesta setmana fa 19 anys que va morir l’Ovidi, l’Ovidi Montllor, el cantautor d’Alcoi. Molta gent el recorda a les xarxes socials. Algú n’ha recuperat una frase que t’agrada: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. T’agrada molt.