La llum de la lluna es reflectia en un llac d’aigua dolça que hi havia a la vora del desert, prop de Senedjan, on jeia el cos de la Zinat Ganum, mig sobre la sorra i mig a l’aigua. Del coll li penjava una bossa de plàstic amb una nota on es podia llegir: “Obligava les noies joves i fadrines sentenciades a mort a anar al llit amb un islamista abans de ser executades. A la vora d’aquest llac ha estat jutjada i castigada. Era el desig de les mares les filles de les quals es convertiren en núvies la darrera nit de les seves vides”.
El relat és de la novel·la La casa de la mesquita, de Kader Abdolah, situada a l’Iran els anys setanta i vuitanta. Zinat Ganum és la responsable del comitè de la moralitat de la ciutat i responsable de la custòdia i tracte (més aviat maltracte) de les dones empresonades a Senedjan. El llibre el vaig acabar la setmana passada.
Aquest fragment m’ha tornat com un llampec a la memòria avui quan llegia que Zeinab Jalalian, kurda de 27 anys empresonada per motius polítics a l’Iran, ha estat condemnada a mort. Fa just un mes Ehsan Fattahian, també jove i també kurd, va ser executat a la mateixa presó on ara Zeinab espera. Primer he pensat que era la mateixa presó de la novel·la on la carcellera del llibre permetia que torturessin i violessin les preses a principis dels anys vuitanta: la presó de la ciutat de Senedjan. Però no, Senedjan és un nom inventat per l’autor. La presó d’Ehsan i Zeinab és a Sanandaj, nom similar, és per això que m’he confós. Les dues, però, ens parlen d’un mateix Iran que no permet la dissidència i que dóna un tracte inhumà als presos.
Diverses pàgines web de defensa dels Drets Humans a l’Iran expliquen que a Zeinab Jalalian no l’han deixat acomiadar-se de la seva família abans de l’execució, ni tampoc li deixen rebre atenció mèdica malgrat el seu precari estat de salut per culpa de les tortures que li van inflingir els vuit primers mesos de la detenció i per les condicions de la presó. La van detenir el maig de 2008 i no ha tingut advocat per defensar-se.
Tampoc les dones de La casa de la mesquita que eren enviades a la presó o condemnades a mort tenien cap advocat, i també patien condicions terribles a la presó.
La sentència que ha condemnat Zeinab a mort diu que és “enemiga de Déu” i que ha actuat “contra els interessos nacionals”. Ho sustenten perquè diuen que forma part de la guerrilla kurda del PJAK (que tant Iran com els Estats Units classifiquen com a “organització terrorista”). Ella es considera una presa política perquè ha estat la seva implicació en el moviment d’alliberament kurd el que l’ha conduïda a la presó.
El poble kurd està ocupat per quatre estats. Un d’aquests és Iran, on hi viuen 12 milions de kurds (segons Amnistia Interncional). El règim dels aiatol·làs persegueix les reivindicacions de les kurdes i els kurds que viuen dins les fronteres d’Iran, a la zona del nord de l’Estat. L’execució de mestres, periodistes, estudiants i altres activistes kurds és una de les estratègies repressives de Teheran. I una part de kurdes i kurds han optat pel mateix mitjà de lluita que els seus companys kurds de Turquia: la resistència armada des de la serralada de Qandil.
Amnistia Internacional denuncia en l’informe de 2008 que “els kurds a l’Iran pateixen des de fa temps una discriminació que té arrels profundes”. I afegeix que alguns presos de consciència kurds “pateixen tortura, judicis injustos davant dels Tribunals Revolucionaris i la pena de mort”. Com Zeinab Jalalian.
>> Hi ha una recollida internacional de signatures en contra de l’execució de la Zeinab:
http://www.gopetition.com/petitions/save-zeynab-jalalian.html
Us animo a signar-la. Sóc conscient de la dificultat que la recollida de firmes impacti sobre el Govern de Teheran, però estic convençuda que donarà força a les dones i homes que lluiten des d’Iran i des d’altres punts per a un futur en llibertat per al Kurdistan i contra les Zinats Ganums que encara queden.
l'esquena del món 
He signat, Laia, tant de bo serveixi per salvar-la!
Tant de bo, Matilde!
una abraçada