Em toca seure al seu costat de casualitat. És un dinar que han organitzat el grup de bolivians que a Barcelona van fer campanya pel MAS, el partit d’Evo Morales. Ens hi han convidat per agrair-nos que els vam deixar reunir-se a l’ateneu que tenim al barri. Començo parlant amb la María sobre la victòria de Morales, i em diu que estan tant contents, però que això no significa que es podrà fer tot el que els sectors populars volen de manera automàtica, sinó que caldrà continuar treballant des dels moviments de dones, indígenes, cocalers, per aconseguir els canvis desitjats.
I llavors, a poc a poc, al llarg del dinar, em va explicant d’on ve. En ella hi ha la història de les darreres quatre dècades a Llatinoamèrica concentrades. Parla amb esperança del que ha de venir. Li mostro preocupació pel cop d’Estat a Hondures i la militarització de Colòmbia. Però ella té confiança i assegura que difícilment es pot tornar a situacions com la dictadura de la que ella va fugir amb 16 anys o dels militars que va trobar a l’Argentina i que li van pendre una filla, que no trobaria fins vuit anys més tard.
María forma part de la generació de joves que van voler transformar la realitat als seus països, inspirats en bona part per la revolució cubana i l’exemple del Che, però que van ser colpejats durament pels militars amb l’Operació Condor. Aquesta operació va ser el pla conjunt de les dictadures de l’Argentina, Xile, el Brazil, el Paraguai, l’Uruguai i Bolívia, juntament amb els Estats Units, per exterminar l’esquerra llatinoamericana. El resultat de l’Operació Cóndor va ser la detenció, tortura, assassinat i desaparició de desenes de milers de persones durant els anys setanta i vuitanta.
María comença a explicar-m’ho en català, però al cap d’una estona s’excusa i em demanar de continuar en castellà, la seva llengua d’origen, la que prefereix per parlar d’ella mateixa.
A Bolívia, María es va implicar en la lluita contra la dictadura d’Hugo Bánzer, que es va allargar de 1971 a 1978. Amb 16 anys no va tenir més remei que fugir-ne.
Va escapar a l’Argentina, i allà es va posar a treballar en una fàbrica. Aviat es va unir a un grup d’esquerres. Com a milers d’altres, a María la van acabar detenint. Tenia una filla d’un any, i la hi van prendre. Vuit anys de presó sense saber res de la seva filla. En sortir, l’alegria per la llibertat, l’alegria per retrobar la nena, però el dolor pels 30.000 desapareguts, i un sentiment de culpa per haver sobreviscut.
I altre cop fugir, aquest cop cap a França, la que amb el temps ha esdevingut la llar de les seves filles.
Als vuitanta també va viure quatre anys a Nicaragua, durant el sandinisme. Allà hi va trobar il·lusió, però també preocupació per l’actitud d’alguns dels que van encapçalar la revolució. Allà va començar a rumiar: la revolució ha de començar dins de cada casa.
Ara les filles ja són grans, i té nets. Tots viuen a França. Ella als Països Catalans. Vol fer el seu camí, que la torna a lligar amb la seva Bolívia.
Ara a Bolívia hi tornarà amb quatre dècades d’experiències de lluita, i amb el convenciment que l’esquerra pot fer les coses diferents, m’explica. Diferents no només de la dreta, sinó d’algunes esquerres, diu, que volien transformar la realitat però que es van oblidar del que passava dins de casa seva, que van oblidar la relació amb les seves companyes, filles, fills, mares, pares, veïns.
Bolívia, Argentina, França, Nicaragua i Països Catalans, una ruta que molts altres militants de l’esquerra llatinoamericana han seguit de manera similar. Aquesta ruta la tinc asseguda al meu costat i es mira el futur que dibuixen Veneçuela, Equador o la seva Bolívia amb esperança. I fins i tot es mira esperançada el moviment de resistència al cop d’Estat a Hondures, convençuda que derrocaran els colpistes.
l'esquena del món 
Deixa un comentari