Escriuria cada dia un post sobre el Kurdistan i encara no en tindria prou per fer-vos conèixer totes les notícies que m’arriben d’aquelles terres de l’orient.
La darrera l’he coneguda a través d’en Majid. M’escriu de tant en tant i em parla del camp de refugiats de Makhmur, que vaig visitar la primavera passada. 12.000 habitants enclavats enmig d’una terra erma al Kurdistan sud (al nord de l’Iraq) que a poc a poc han anat omplint de vida. Refugiats pel suport que des de fa anys donen a la guerrilla kurda, ara en Majid m’explica que els volen expulsar.
No serà la primera vegada que els expulsin de casa: ja és el sisè camp on s’instal·len. Qui us en vol fer fora?, li pregunto. Tothom, respon: El govern iraquià, el govern regional kurd del nord de l’Iraq, el govern turc i els Estat Units han elaborat un pla per fer-los fora de la terra on viuen després de les properes eleccions iraquianes previstes pel mes de març. “Per ara només és un pla, però possiblement esdevindrà una realitat”, reconeix en Majid.
A Makhmur s’hi van instal·lar fa onze anys. Però el seu periple havia començat temps abans, el 1994. I és que tots els habitants del camp vivien en poblets kurds dins de Turquia a tocar de la frontera amb l’Iraq. Com va succeir amb 4.000 altres poblacions, l’exèrcit turc, en la seva lluita contra la guerrilla, els va amenaçar: o s’incorporaven al cos paramilitar dels “defensors dels pobles” (Korucular) o els expulsaven de casa seva. Es van negar a trair els seus fills, filles, nebots i cosins que lluitaven a la guerrilla del PKK per defensar els drets de la població kurda. I van haver de fugir deixant enrere les cases i camps incendiats pel soldats turcs i pels paramilitars.
Milers de famílies d’aquests poblets van creuar la frontera esperant trobar refugi al Kurdistan iraquià. També la família d’en Majid. Zakhor, Gelyê Qiyamet, Etrush, Ninova, Nehdaran i, finalment, Makhmur. Aquests són els noms dels paratges que els han acollit d’ençà 1994. Als primers cinc camps hi van haver de viure en cases fetes amb trossos de plàstic, fustes i el que podien arreplegar.
A Etrush, m’explica en Majid, els va atacar un grup de kurds iraquians una nit. Van atrapar dos homes grans del camp. Els van tallar el coll i van emportar-se els caps de tots dos homes per entregar-los a l’exèrcit turc per cobrar una recompensa per haver atacat els refugiats.
També van haver de fugir dels altres camps per atacs com el d’Etrush que em relata en Majid. O per la manca de menjar a Gelyê Qiyamet. O per les incursions de l’exèrcit turc a Zakhor. O perquè els kurds iraquians els van cremar les tendes a Ninova. O per les mines que hi havia al costat del camp de Nehdaran.
A mitjans dels anys noranta ja hi havia hagut la primera guerra del golf, i per tant els kurds d’Iraq gaudien de certa autonomia. A diferència del que succeïa i succeeix a Turquia, on el moviment d’alliberament kurd és d’esquerres, al sud els kurds estan organitzats en grans clans, que s’han enfrontat reiteradament als kurds del nord per raons polítiques. Aliats com eren i continuen sent dels Estats Units, no han dubtat en aliar-se amb el Govern d’Ankara (Turquia és, al seu torn, aliada militar dels Estats Units i disposa del segon exèrcit amb més efectius de l’OTAN) i permetre que l’exèrcit turc creués la frontera per atacar tant la guerrilla com els refugiats.
Finalment, el 1999 es van instal·lar a Makhmur, d’on no se n’han hagut de moure per ara. Al llarg d’aquests onze anys, han convertit el pedregar ple de serps i escorpins de Makhmur en un poble amb construccions fetes de maons, carrers, tres escoles, espais públics de trobada i fins i tot horts. Però potser d’aquí a pocs mesos hauran d’afegir un altre nom a la llista si els plans que els amenacen tiren endavant.
En Majid ara té poc més de 20 anys, així que la història que em va relatar la va viure, però era massa petit per recordar-la. Tot i això, en sap tots els detalls perquè formen part de la història col·lectiva del camp, i li han explicat una vegada i una altra la mare, el pare, els oncles i els germans i cosins més grans.
Ell i la seva generació són un orgull per als habitants del camp, perquè fa pocs mesos alguns s’han graduat a la universitat. Després d’anys d’atacs per part del govern regional kurd de l’Iraq (KRG), les relacions es van suavitzar i els joves de Makhmur han pogut matricular-se a les facultats de la Universitat de Selahadin, a Hewler, la capital del Kurdistan sud. Quan vaig visitar el camp, ja s’havien graduat 18 joves i estaven cursant estudis superiors 235 nois i noies del camp, entre ells en Majid. A l’estiu, quan em va escriure, estava molt content perquè havia aprovat els darrers exàmens que li quedaven, així que ja és titulat en magisteri, especialitzat en anglès. Al darrer mail, m’explicava que està mirant la possibilitat de viatjar a Europa amb una beca d’estudis.
El repte, per a la gent del camp, és que totes aquestes noies i nois mantinguin el compromís amb les seves famílies, amb el seu origen, amb els seus cosins, germanes, pares i oncles que lluiten amb la guerrilla des de les muntanyes no massa llunyanes de Qandil, o que han mort per causa del conflicte.
Per cert, en Majid no es diu pas així. Però no li causarem problemes, oi? Per parlar-vos d’ell he escollit el nom d’un dels pobles d’on les famílies del camp van haver de fugir. I on encara somien de tornar.
l'esquena del món 
Deixa un comentari