“Així que dius que el vas entrevistar?”. Quan li he dit que fa uns estius vaig entrevistar en Nadal Paulet s’ha fet el desmenjat, i la conversa ha derivat cap a un altre tema. Jo li havia explicat amb un punt d’emoció, però quan ha canviat de tema he pensat que potser no els interessa l’entrevista. Ara, però, hi torna, abans que ens acomiadem. “I dius que la tens gravada?”. “Sí”. I li explico que no només amb gravadora de veu, diria que a ell també el vaig filmar quan el vaig entrevistar. “Si voleu us en puc fer una còpia”. Ha fet que d’acord amb el cap. I llavors ha afegit: “En Nadal va morir l’estiu passat, i no vam ser a temps d’entrevistar-lo”.
En Nadal Paulet era un testimoni. Un dels pocs testimonis vius que quedaven del que va fer la brutalitat del feixisme al Pallars quan hi va entrar l’exèrcit de Franco comandat pel general Sagardía el 1938.
A en Nadal Paulet l’entrada de les tropes feixistes a Catalunya pel Pallars el 1938 se li va emportar el pare. Era el jutge de pau d’Isavarre, i militant de la UGT. El 30 d’abril del 1938 van cridar el pare d’en Nadal i a cinc pagesos més d’Isavarre. Els soldats “portaven una llista de noms”. Els van dir que havien d’anar a comboi, que volia dir anar a portar soldats. Però enlloc d’això els van tancar a una borda, i al matí els van afusellar. “Algú els havia denunciat. Deien que abans de matar-los els van maltractar”.
Però no tothom va voler participar en aquelles execucions: “Quan van afusellar el pare, tres soldats es van negar a disparar i diuen que a ells tres també els van matar”.
“Als afusellats els enterraven en fosses comunes”, em va explicar en Nadal, “així que no vam poder enterrar al pare”. Ni al pare ni a la resta de pagesos assassinats. El poble aleshores tenia un centenar d’habitants.
En Nadal, que tenia 10 anys, i els seus cinc germans i germanes no només van perdre el pare. També les dues mules, els vint-i-quatre xais, dos pernils, un sac de patates. L’exèrcit els va robar menjar i tots els animals de treball. Només una euga els van deixar. I també van perdre la mare, perquè va fugir cap a França i no es va atrevir a tornar fins el 1942.
Isavarre no va ser una excepció en aquelles valls. “Als pobles del voltant van afusellar més gent, sobretot homes, però també alguna dona. I una noia d’Esterri de 17 anys; els soldats van abusar d’ella abans de matar-la. A tota la vall van matar molta gent”. En canvi, va dir-me en Nadal, “abans que entressin les tropes del Sagardía el 1938, a tota la zona només havien matat tres capellans vells; ho van fer els de la FAI, que eren quatre tontos, i no van maltractar ningú. Al nostre poble la gent va avisar el capellà i ell es va poder escapar”.
Tot això en Nadal m’ho va explicar fa quatre estius. Vaig anar-lo a veure per una recerca que m’havien encarregat: entrevistar gent gran que van viure la guerra quan eren nens i nenes. Per trobar els entrevistats, vaig fer una crida per internet als amics, i em va respondre l’Andreu Camps, amic d’una amiga, oferint-me de presentar-me alguna gent del Pallars que em podien explicar què va succeir en aquells pobles quan van entrar-hi els feixistes. Aquelles entrevistes s’havien de convertir en contes perquè les nenes i els nens catalans d’avui puguin saber què va passar al nostre país del 36 al 39. Tres d’aquelles històries que em van explicar s’han convertit en àlbums il·lustrats. Però la del Nadal va quedar al calaix. Fins ara, que li he explicat que la tenia a un treballador de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. “D’entrevistes n’hem fet unes quantes, però no vam ser a temps de parlar amb en Nadal i gravar-lo”, m’explica.
De tots aquells assassinats amb què l’exèrcit franquista va voler sotmetre la gent del Pallars no n’hi ha registre oficial. On han quedat registrats durant decennis ha estat en la memòria dels habitants de les muntanyes. No se’n parlava, però el record no havia marxat. “Fins fa uns anys no s’ha parlat obertament dels afusellaments i les fosses comunes”, va lamentar-se en Nadal. Els darrers anys alguns periodistes, arqueòlegs, historiadors i gent jove d’aquestes comarques han volgut trencar aquell silenci imposat. Ho han fet, per exemple, la Montserrat Armengou i en Ricard Belis amb el documental ‘Les fosses del silenci’, i en Jaume Cabré amb la magnífica novel·la Les veus del Pamano, que precisament parla de tot això que va succeir a les valls on Nadal Paulet va viure tota la seva vida.
El silenci també l’ha volgut trencar l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, que treballa per donar a conèixer les transformacions d’aquestes muntanyes i de la gent que hi viu.
Quan he arribat a casa he anat corrent al calaix on guardo totes les entrevistes que vaig fer fa quatre estius. I l’he trobada.
Ara a l’Ecomuseu també hi tindran la cinta. La cinta on en Nadal ens explica que a sis pagesos d’Isavarre el feixisme els va torturar, els va matar i els va enterrar d’amagat. I encara ningú els ha retornat la dignitat.
_________________________________
>> Us animo a adherir-vos al manifest “Per la ruptura amb el franquisme i la fi de la impunitat de la dictadura”
Trobo molt necessari, fins i tot obligat que tot això se sàpiga. Ara més que mai la nostra societat catalana ha de saber la veritat del què va ser el franquisme, del què va passar i de compensar les víctimes i la seva memòria. Es van assassinar persones que avui dia serien demòcrates, amants de la llibertat i representants del poble. Perquè això no pugui passar mai més, cal conèixer. El saber ens farà lliures, com es diu i la ignorància assassins, afegiria jo.
Em satisfà la lectura del teu bloc, sóc amic del teu pare, compartim neguits. Voldria saber com puc accedir a la lectura dels articles interessants que esmentes
Coratge
Hola Josep Lluís,
a quins articles intersessants et refereixes?
Normalment quan em refereixo a algun article, llibre o vídeo, poso un link per accedir-hi.
Salut,
Laia
[…] en el context històric de “Les veus del Pamano”, us convido a llegir l’article “Quan al Pallars mataven als psgesos”, de la periodista Laia Altarriba, al seu bloc “L’esquena del […]
Per més que alguns sectors la criminalitzin i aboguin per “no mirar al passat”, convé no oblidar històries com aquesta. Massa gent va patir i morir com per a que caiguin en la foscor de l’oblit.
Emocionant gràcies per recuperar una mica més de memòria històrica. Soc besneta del Joan Paulet Huguet, neboda del Nadal.
M’alegra que finalment podreu enterrar el vostre besavi com mereixia. Ens toca a tota la societat destapar els silenci i fer justícia. Una abraçada