La càmera espatllada d’un dels passatgers de la Freedom Flotilla

“Ens vam adonar que quan hi havia càmeres de televisió els soldats israelians no atacaven la població palestina tant obertament, així que vaig agafar una càmera de vídeo espatllada i em vaig posar a fer veure que filmava cada cop que els tancs o els jeeps blindats israelians entraven a la ciutat”. M’ho va explicar l’Osama quan el vaig conèixer als carrers polsegosos de Tulkarem, una ciutat dins de la Cisjordània ocupada on vaig viure durant un mes el 2003. “I ells es pensaven que era de debò i de vegades no actuaven tant violentament”, afegia sorneguer.

Més endavant va aconseguir una càmera que funcionava, i va començar a difondre per la xarxa les conseqüències de l’ocupació. Finalment va haver de fugir de Palestina. Itàlia, Barcelona, Londres, i unes quantes ciutats més l’han acollit. Sempre amb la càmera a la mà. Sempre amb el compromís amb Palestina.

Quan divendres vaig parlar per xat amb el David Segarra (el periodista valencià que ha participat de la Flotilla, que estava connectat a internet des del vaixell amb què es dirigien a Gaza) se’m  va ocórrer preguntar-li “si no hi deu haver pas un palestí per aquí que es diu Osama?”. “Pos claro, el teu coleguilla”, em va dir el David. Sorpresa. I efectivament, l’Osama em va saludar pel xat.

72 hores després Israel ja havia assaltat el vaixell, ja sabíem horroritzats que hi havia diversos morts. I a la pantalla de la tele va aparèixer l’Osama (la imatge que us poso adjunta). Tenia connectat el 3/24 per anar seguint què se sabia del que estava passant a l’altra punta del Mediterrani. L’Osama era al mig de la imatge ajudant a transportar un ferit. I vaig respirar: “és viu”.

Vaig respirar amb el sentiment egoïsta que tenim quan sabem que enmig d’una desgràcia hi tenim un amic, i que ell és dels que se n’ha sortit. També ho vaig pensar en tenir notícies que primer la Laura, després el Manu i més tard el David eren vius. Però quan t’ho han confirmat, et retorna la sensació de terror en sentir els testimonis del que va succeir el dilluns de matinada.

Aquests dies m’he recordat de les tres setmanes que va passar l’Osama a Barcelona quan va haver de fugir de Palestina. El vam portar a la platja, perquè era una mes de juny, com ara. Va ser el primer cop que es banyava al mar. I això que vivia a unes desenes de quilòmetres de la costa. Però aquesta és una de les coses que té l’ocupació israeliana: que no et pots banyar al mar. O que tardes quatre hores per anar de Tulkarem a Nablus, un recorregut que sense controls militars ni barreres es podria fer amb mitja hora. O que si ets palestí no tens dret a circular per les carreteres ben asfaltades de Cisjordània, per on només hi poden passar els cotxes israelians dels colons. O que cap soldat haurà de donar explicacions si mata la teva germana, el teu oncle, el teu fill, la veïna. O que l’Estat israelià continua respectat a totes les institucions internacionals maglrat que assassinés 1.400 palestins ara fa un any i mig a Gaza. Sé que no us dic res de nou, però tampoc no podem deixar de dir-ho.

Ara també sabem que si ets palestí a la franja no et poden fer arribar ni aliments, ni ciment, ni medicaments, que és el que portaven els vaixells de la Freedom Flotilla. I que qui ho intenti està posant en risc la seva vida; un risc molt més real del que molts poguéssim haver imaginat.

Avui he escoltat un responsable del govern israelià assegurant que “els organitzadors de la flota són coneguts per estar vinculats a la jihad global i Hamàs, tenen un historial mortífer de tràfic d’armes i terrorisme”. Us puc assegurar que l’única relació que l’Osama té amb AlQaeda és la coincidència entre el seu nom i el nom del líder de la xarxa (o com se n’hagi de dir) islamista. I ell ja se’n lamentava el 2003: “Abans de l’11 de setembre quan deia el meu nom la gent es pensava que era un nom de noia, però des dels atacs a les torres bessones de Nova York quan el dic tothom s’espanta”. I alçava les celles.

Avui he sabut no només que l’Osama és viu, sinó que a més l’han deixat en llibertat. Possiblement el fet que hi hagués desenes de càmeres de televisió als vaixells de la Flotilla retransmetent a tot el món el que succeïa en aigües internacionals la nit de diumenge a dilluns hagi evitat que a l’Osama i a la resta de palestins que anaven al vaixell els empresonessin (tot i que algunes notícies diuen que encara n’hi ha alguns de presos). Per sort aquestes càmeres no estaven espatllades, tot i que no van poder evitar que matessin a, com a mínim, nou solidaris que viatjaven a la Flotilla.

Quan tens la complicitat de la comunitat internacional, ni les càmeres t’impedeixen assassinar en directe davant dels seus objectius.