“Estem molt espantats”

“No m’estranya”, vaig pensar, quan em va dir que tots estaven molt espantats. L’Adnan (li direm Adnan, d’acord?, encara que el seu nom és un altre) m’acabava d’obrir conversa al xat i em va enganxar un enllaç: era una notícia que explicava que acabaven de trobar el cos sense vida d’un jove periodista de 23 anys que havia estat segrestat el dia anterior. Va passar el 6 de maig.

I avui rebo un mail que em confirma aquelles pors de l’Adnan, que també és periodista. Me l’ha enviat el Jordi, company de classe dels temps de la universitat. És l’últim article de Zardasht Osman, el jove periodista, escrit pocs dies abans que fos assassinat. L’havia titulat “Toquen les primeres campanes de la meva mort”.

A Zardashat l’havien amenaçat de mort. Estava estudiant a la universitat a Erbil, la capital del Kurdistan iraquià. A més, col·laborava com a periodista amb diversos mitjans independents, amb els pocs que hi ha a la regió. Feia uns mesos un company seu, a qui jo vaig poder conèixer quan vaig viatjar allà ara fa més d’un any, el van apallissar a la mateixa ciutat. Us ho vaig relatar aquí al bloc: Han apallissat en Nabaz. Després de l’agressió en Nabaz va tirar la tovallola. Feia uns mesos havia obert la primera revista independent a la ciutat, però va decidir fugir, va considerar que era inviable continuar denunciant la corrupció del govern des d’Erbil.

Però Zardasht va decidir quedar-s’hi, i el preu ha estat la mort. Ja ho sabia, va explicar a l’últim article: “Els darrers dies m’han dit que la meva mort és propera, m’han dit que em queden poques oportunitats de respirar aire. Tant me fa morir o ser torturat; esperaré el meu final, l’última cita amb els meus assassins. Espero que em brindin una mort tràgica d’acord amb la meva tràgica vida. Dic això perquè sapigueu com pateixen els joves d’aquest país i que la mort està entre les seves opcions més probables. Perquè sapigueu que el que ens horroritza és seguir vivint, no morir”.

“Qui creieu que hi ha darrere de l’assassinat?”, li vaig preguntar a l’Adnan per xat. “Tots creiem que hi ha el PDK”. És el partit que ostenta la presidència del Govern Regional del Kurdistan, a l’Iraq. No em sorprèn la resposta, perquè quan vaig visitar aquella zona diversos periodistes em van relatar les amenaces que patien per part d’individus relacionats amb el govern. I tothom parlava de les dificultats que tenien els mitjans independents de treballar i de denunciar la corrupció galopant del govern.

Continuo llegint el darrer article del Zardasht. Explica que havia avisat el degà de la seva facultat de les amenaces que havia rebut.”És un tema competència de la policia”, li va dir el degà. A Zardasht no li va sorprendre la resposta: “No sé si hi ha una facultat al món on no es faci cas a les amenaces que rep un dels seus estudiants i no li preocupi la seva decadència. El degà de la meva facultat havia d’assumir aquest problema com a seu o de la universitat, perquè en formo part. Tanmateix, això no em va soprendre, perquè sé des de fa molt temps que les universitats d’aquest país no són espais de serenitat”.

També va anar a demanar ajut a la policia: “Em vaig posar en contacte amb el comissari Abdeljaleq, director de la policia d’Erbil. Em va dir: «el número de telèfon des del qual t’estan amenaçant pot ser de l’estranger, o potser es tracti d’un problema personal. Probablement es repetiran les amenaces, però la ciutat d’Erbil és segura i no succeeixen problemes d’aquest tipus». Amb un somriure irònic vaig pensar que sí, que potser era Sarkozy qui m’estava amenaçant”.

Tenien tots molta por després de l’assassinat, em va dir l’Adnan, però això no els va impedir mobilitzar-se. El dia següent diversos centenars de persones es van concentrar a les principals ciutats kurdes d’Iraq per denunciar l’assassinat i demanar l’obertura urgent d’una investigació pel que havia succeït.

“Només ens queda seguir dient la veritat mentre estiguem vius, i allà on hagi acabat la meva vida, que els meus amics posin un punt i passin a la següent línia”, es va acomiadar Osman al seu darrer article. Al cap de pocs dies el va segrestar un grup d’homes quan sortia de la facultat on estudiava; el seu cos va aparèixer mort al cap d’unes hores amb signes clars d’haver estat torturat i amb dues bales al cap. “És una advertència per tots els altres periodistes”, em va explicar l’Adnan, “volen silenciar les veus diferents”.

Una abraçada, li vaig dir en acomiadar-nos per xat a l’Adnan. I em vaig quedar sola amb tota la impotència per no poder fer-hi res més que explicar-vos-ho als que llegireu aquest post.

>> Aquí podeu llegir l’article sencer del Zardasht Osman: Toquen les primeres campanes de la meva mort