A 74 anys de l”alzamiento’, perquè no ens oblidem dels 130.000

Emocionat sobre de l’escenari, Josep Maria Pi va relatar les tortures i pallisses que van patir els que, com ell, van estar empresonats els últims anys del franquisme. Josep Maria era jove i militava en una de les organitzacions de l’extrema esquerra catalana els anys setanta. I va participar en una protesta per evitar l’execució de Jon Paredes Manot, àlies Txiki, una de les darreres eprsones que va afusellar el franquisme. Per aquella protesta va acabar a la presó.

Ho explicava fa uns dies en un acte al centre de Barcelona, al passeig del Born, convocat per seixanta organitzacions dels Països Catalans per presentar el manifest “Per la ruptura amb el franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”.

Recupero avui les paraules de Josep Maria Pi. Avui, 18 de juliol, 74 anys després de l’alçament feixista que va estruncar els somnis de justícia i llibertat de les classes treballadores de les nacions de l’Estat espanyol. Un alçament, ens recordava l’historiador Josep Maria Fontana a l’acte del passeig del Born, que va anar seguit els anys següents per part dels feixistes de l’execució de 130.000 persones (els hitoriadors tenen els noms i cognoms de totes elles), que encara continuen enterrades en fosses comunes.

Les dècades següents, noves generacions van decidir oposar-se activament a aquell règim instaurat a sang i foc. Entre aquelles persones que s’anirien sumant a la lluita contra el franquisme hi havia Josep Maria Pi, i també Joan Paredes, ‘Txiki’. El primer era català, el segon basc.

A la presó Josep Maria Pi va coincidir amb Tiki abans que fos executat. I fa pocs dies, a la presentació del manifest contra la impunitat, va coincidir a l’escenari amb Diego Paredes, el germà d’aquell militant basc. Diego havia vingut fins a Barcelona amb una carta, era l’última carta que va escriure Txiki a la presó el setembre de 1975, pocs dies abans de l’execució.

Diego va posar veu a les paraules del seu germà: “Mitjançant aquest escrit vull donar a conèixer una vegada més l’opressió que pateix el poble basc i tots els pobles d’Espanya sota l’actual règim de Franco. És inconcebible que un grapat d’homes sense escrúpols juguin amb la vida de tot un poble i que assassinin els militants revolucionaris a través de les seves forces repressives i dels tribunals pel simple fet de lluitar per la llibertat “.

Però Diego Paredes no es va quedar al 1975 i va portar el seu discurs fins a l’actualitat per denunciar que “avui, aquí i ara la veritat, la justícia i la reparació per les víctimes del règim feixista i genocida del general Franco i del Movimento Nacional segueixen sent tasques tan pendents com fa trenta anys. Perquè aquí i ara la fi real del franquisme, del feixisme, només serà definitiva si està assentada en la possibilitat d’exercir la llibertat i la democràcia individualment o col·lectivament sense embuts, sense restriccions, sense amenaces “.

Jutjar els crims del franquisme
Un dels promotors del manifest, l’arqueòleg Ermengol Gassiot, que ha participat en l’excavació de fosses comunes a Catalunya i Andalusia, explicava els motius que els van impulsar a redactar el manifest: “Perquè des de les organitzacions polítiques, socials i sindicals de l’esquerra catalana volem replantejar com s’està abordant la memòria històrica, que ha adquirit una nova dimensió arran del procés de Garzón, i ho volem fer centrant el problema principal, que és la impunitat dels crims de lesa humanitat que va perpetrar l’ franquisme, i denunciar les polítiques de silenci i encobriment d’aquests crims que han continuat durant l’anomenat període democràtic “. I va afegir: “S’ha de jutjar els crims del franquisme, però no ho pot fer l’Audiència Nacional, ja que un tribunal hereu del TOP (Tribunal de Orden Público) no és una institució competent pels seus antecedents per fer aquesta tasca tan necessària”.

El manifest no només rebutja que sigui l’Audiència Nacional qui instrueixi la causa que considera que cal obrir contra el franquisme, sinó que també assenyala que prèviament cal canviar la legislació: d’una banda, reivindica la derogació de la Llei d’Amnistia del 1977, que és la que manté la impunitat; d’una altra banda, fa referència a la Llei de memòria històrica espanyola aprovada el 2007 pel PSOE amb el suport, entre d’altres, de CiU i ICV. El manifest considera que aquesta normativa “manté aquesta situació d’impunitat perquè no revisa la qualificació jurídica de la violència de la Guerra Civil i dels anys posteriors que va fer la Ley de responsabilidades políticas del febrer de 1939. Així doncs, aquesta llei reactualitza el pacte de la Transició.”

Els promotors del manifest treballaran els propers mesos per difondre’l arreu del país i per impulsar actuacions per acabar amb la impunitat del franquisme. I perquè relats com el de Josep Maria Pi i com el del germà del Txiqui no quedin oblidats, ni les 130.000 persones executades pel franquisme que encara hi ha enterrades en fosses comunes arreu de l’Estat espanyol.