Han sortit al carrer desenes de milers de persones. Diuen que fins a 100.000. La manifestació més gran que hi ha hagut mai a la ciutat. Han ocupat en dues ocasions el Parlament. I han fet concerts a dins i a fora. Això ha passat a Wisconsin.
La immensa majoria dels treballadors públics estan en peu de guerra. Els mestres de les escoles públiques han fet una vaga no declarada; senzillament han dit tots alhora que estaven malalts. Això ha passat a Wisconsin.
Els diputats demòcrates del parlament estatal han fugit a Illinois, l’estat veí, per impedir que hi hagués quòrum i una llei que ataca els drets dels sindicats es pogués posar a votació. Això ha passat a Wisconsin.
Això va començar aquest 11 de febrer, i encara dura.
Diputats, sindicats i treballadores i treballadors estan mobilitzats contra una llei que anomenen anti-sindical. La llei és una proposta del governador republicà, Scott Walker. La llei exclou els sindicats del sector públic del dret a la negociació col·lectiva sobre qualsevol qüestió laboral que no siguin els salaris bàsics. Això vol dir que si s’acaba aprovant els treballadors no tindran cap dret a negociar sobre les seves pensions, els seus plans de salut, la seguretat en el treball o qualsevol altre tema. Això ha passat a Wisconsin.
També denuncien que la llei vol retallar els ajuts que dóna l’estat per comprar menjar i per tenir accés a la sanitat a les persones amb menys recursos. Això ha passat a Wisconsin.
El governador Walker justifica aquestes mesures perquè diu que cal eixugar el dèficit pressupostari. Això ha passat a Wisconsin.
Els republicans han trossejat la llei i han esquivat el requisit d’un quòrum de dos terços aprovant cada article de manera independent. Però un jutge de moment ho ha anul·lat. Això ha passat a Wisconsin.
Escric a diversos sindicats que a través d’internet llegeixo que estan implicats en la lluita. I només em respon un, l’International World Workers (IWW). En nom de l’IWW em respon la Diane. I us asseguro que m’emociono quan veig les sigles al mail. Els Wobblies, com històricament es coneix als afiliats d’aquest sindicat, són coneguts per les dures lluites que van impulsar a principis de segle XX en defensa dels drets dels treballadors arreu dels Estats Units. I perquè els va caure a sobre una repressió duríssima. Avui en dia encara existeix el sindicat, tot i que molt més afeblit. Però la Diane m’explica que a poc a poc estan tornant a créixer. Això ha passat a Wisconsin.
M’escriuen diversos militants de l’IWW. Els pregunto perquè hi ha hagut aquest esclat de lluita. L’Oliver m’explica que “fins als anys setanta el moviment obrer havia fet lluites importants i combatives, com la del servei postal el 1970 o les vagues il·legals de Detroit”. Però que tot va canviar la següent dècada “amb la derrota dels controladors aeris per part de Reagan el 1981”, i el mateix Oliver afegeix que aquella actuació de Reagan “ha servit com a inspiració a Espanya recentment”. Aquella derrota va significar un punt i a part: “Des d’aleshores, gairebé totes les lluites obreres han estat defensives i la majoria han patit derrotes, i no s’ha vist solidaritat entre obrers”. Tot i això, destaca una excepció: l’aturada d’obrers immigrants l’1 de maig de 2006 i 2007. Davant del panorama de les tres darreres dècades, està convençut que “pot ser que els esdeveniments de Wisconsin marquin un resorgiment del moviment obrer als Estats Units”. Això ha passat a Wisconsin.
La Diane afegeix que els treballadors públics de Wisconsin no són els únics que estan mobilitzats al nord d’Amèrica: “A Indianapolis, milers de sindicalistes van envair la Casa de Govern cada dia durant tres setmanes per oposar-se a 11 projectes de llei en estudi. Seguint l’exemple de Wisconsin, senadors demòcrates van fugir a Illinois per bloquejar l’aprovació de la legislació. I això va obligar els republicans a deixar aparcat el projecte de llei sobre el dret al treball”. També a Missouri estan en lluita: “L’11 de març a Sant Louis, Missouri, més de 5.000 persones es van unir per oposar-se a projectes de llei que perjudiquen les famílies treballadores. Finalment, el 14 de març, després de debatre el projecte de llei sobre el dret al treball durant tres hores, els senadors republicans no van poder reunir prou suport per aprovar-lo, i el projecte va ser arxivat”. O a Ohio: “A Columbus, Ohio, almenys 20.000 afiliats als sindicats del sector públic i privat i els seus aliats es van reunir a la Casa de l’Estat el 8 de març de oposar-se a un projecte de llei perjudicials contra els treballadors que vol eliminar el drets a la negociació col·lectiva dels treballadors públics”. Això ha passat a Wisconsin, i també a Iowa, Michigan, Indiana, Michigan, Idaho, Missouri, Colorado, Nebraska, Tennessee, New Hampshire…
Tot això la Diane ho explica a un article que ens ha enviat perquè el publiquem a l’Accent. Ha titulat l’article: “It started in Wisconsin”. I jo decideixo manllevar-li el títol i adaptar-lo. Per explicar-vos que no només està revoltat el Magreb i el Pròxim Orient, per explicar-vos el que ha passat i continua passant a Wisconsin.
Aleshores m’aturo un moment i remeno uns quants diaris digitals. I llegeixo: “Se divisa el fin de la negociación colectiva“. Així va començar a Wisconsin, i ara arriba aquí.
Què li explicaré a la Diane quan em pregunti per les lluites obreres d’aquí?
l'esquena del món 
Afortunadament no tots els EUA son com Sarah palin i el Tea Party!
Cony, l’arqueòleg gla. I jo que el vaig treure fa unes setmanes del meub blog (l’enllaç) perque vaig veure que ja no existia…