Calais després de Calais

«Aneu a Calais? Però si ja no hi queda ningú». Ens ho han dit diverses persones tant a l’Anna com a mi poques hores abans d’emprendre el vol cap a París i de conduir tres hores fins al principal port que connecta França i Anglaterra, cosa que l’ha convertit els darrers vint anys en pol d’atracció per milers de persones que volen buscar refugi a la Gran Bretanya. A l’altra banda del canal de la mànega molts hi tenen mares, pares, filles, fills, germanes, oncles o simplement coneguts que esperen que els ajudin a començar una nova vida sense violència, guerres, agressions sexuals, explotació laboral o persecucions. Milers s’han amagat en camions i vaixells i han creuat el mar; diverses desenes han mort durant l’intent (quinze persones només aquest 2016).

Calais ens rep com esperàvem. Com hem vist en fotos i vídeos. Amb tanques i concertines a banda i banda de la carretera que voreja aquesta ciutat de 75.000 habitants que vol ser coneguda com a ciutat balneari però que s’ha fet famosa perquè fins aquesta setmana acollia el camp de refugiats més gran d’Europa. Aquí i allà de la via hi ha dotacions policials.

L’accés al camp des de la principal artèria de circulació està tancat, però a través d’una carretera secundària s’hi arriba fàcilment. Abans, però, passem per un preciós poblet de cases baixes envoltat de prats que rep els visitants amb una alerta: «Voisins vigilants». Més tard, un habitant de Calais que ajuda les persones refugiades ens explicarà que el moviment solidari local és actiu des que fa vint anys que s’hi instal·len migrants que volen creuar el mar, però que no a tothom li agrada la presència de milers de persones que busquen refugi, i hi ha veïns organitzats que si veuen algú al poble que consideren que té la pell massa fosca corren a avisar la policia.

Aparquem el cotxe on ja n’hi ha una vintena i unes noies que carreguen aigües i bosses ens expliquen que són voluntàries que porten menjar i beguda als menors que queden al camp. I que anem amb compte amb la policia si no tenim acreditació, que ens podrien multar si ens enxampen voltant pel que queda del camp.

El primer que veiem del camp que a les notícies han repetit una vegada i una altra que ja és del tot buit són les restes destruïdes del que havien estat diverses barraques fetes de fustes, lones i altres materials, amb un rètol que ens fa saber que allò havia estat una escola. Continuem caminant entre l’herba alta i més endavant trobem un grup de barraques fetes de fusta i lona que aquestes sí que es mantenen alçades. Entre les barraques hi ha roba estesa, deixalles escampades, algunes cadires, una taula. Un noi està tallant tranquil·lament els cabells d’un company. Un amic dels dos remena un foc que han fet a terra, a sobre hi han posat una olla amb aigua. Una altre ens saluda i ens convida a conversar. Tots ells són del Sudan.

Algun fa poques setmanes que va arribar a Calais, d’altres fa mesos que estan atrapats a aquesta ciutat portuària. «Com és que encara esteu aquí?». «Som menors d’edat, som bambini», ens diuen barrejant l’anglès que ja sabien i l’italià que han après durant la travessia que els ha portat des del Sudan fins a França passant per Líbia, el Mediterrani i Itàlia. «Als menors encara no se’ns han emportat, ens han fet entrevistes i estem a l’espera que ens diguin què serà de nosaltres. Hi ha el camp nou amb contenidors, que no va cremar durant el desallotjament, i és on dormim, nosaltres i els altres 1.500 menors que queden al camp». Ens conviden a un cafè, mentre un dels nois talla una ceba. «Que no us donen menjar al camp?». «Poc i dolent, ens agrada cuinar-nos-en nosaltres». Els faltava sucre pel cafè i un dels nois ha desaparegut amb una bicicleta a buscar-ne; al cap de poc ja torna ser aquí. Ha fet un dia lluminós, però comença a fresquejar.

Després de prendre el cafè i prometre que els tornarem a saludar, ens endinsem entre matolls. I aquí i allà van apareixen restes del que havia estat un campament on fins fa una setmana vivien entre 6.500 i 10.000 persones, segons amb qui parlis. Un camp que ha crescut especialment els darrers tres anys, coincidint amb l’augment de l’arribada de refugiats a Europa. I que ha coincidit amb la dinàmica de les autoritats locals de desallotjar tots els espais dispersos on hi havia migrants (edificis ocupats i camps petits) i concentrar tothom en un mateix campament tolerat al nord de la ciutat, el que hem vist aquesta setmana com desallotjaven en directe per les televisions. En paral·lel, el que també ha crescut a Calais és la xenofòbia i les agressions de grups d’extrema dreta.

Malgrat la destrucció del foc i les excavadores, encara es mantenen dempeus desenes de tendes, barraques de fusta i fins i tot rulots, on els nois passen les hores mentre no els diguin quin serà el seu destí. Alguns confien, perquè això és el que els han fet saber els rumors, que els donaran un bitllet per creuar amb un ferry o un tren el canal de la Mànega. Però no hi ha cap informació oficial.

Ara avancem per un camí asfaltat, i cada cop ens creuem amb més persones. La majoria són noiets que han arribat sols a Europa buscant refugi, però també hi ha voluntaris de les organitzacions que no han marxat perquè saben que al camp hi queda gent.

Finalment arribem a l’actual centre del campament. El formen desenes de contenidors blancs col·locats de manera ordenada i encerclats per reixes; s’alça entre excavadores que no paren de treballar, policies vestits d’antiavalots, restes de barraques i piles de terra. Dins de cada contenidor hi ha llits on els joves poden passar la nit. Per entrar al recinte cal haver-se registrat, una passa que va impedir que moltes de les persones que malvivien en tendes fins la setmana passada demanessin un llit a aquest camp oficial (el govern el va construir a finals de 2015 i va començar a funcionar a començaments de 2016, coincidint amb la destrucció de la part sud del camp, l’avançada al desallotjament definitiu d’aquests dies).

Davant del camp de contenidors s’ha format una cua de noiets llarguíssima. Preguntem què hi passa. Resulta que una ONG carrega de manera gratuïta el mòbil, i tothom vol uns minuts de dades per escriure’s amb la família o amics. Més enllà unes voluntàries angleses han plantat una taula on reparteixen aigua, te i menjar. Ens expliquen que hi ha una ONG gran que s’encarrega dels àpats per tothom que queda al camp, però que és insuficient i els joves queden amb gana, així que elles hi van tres cops al dia carregades d’aliments per garantir que tothom esmorzi, dini i sopi.

De tant en tant ens creuem a algunes noies que formen part dels 1.500 menors que tenen l’esperança que els enviïn al Regne Unit. Són una minoria molt petita i, enlloc de saludar-nos amb alegria com fan la majoria dels nois, prefereixen passar desapercebudes. La majoria de menors amb qui xerrem són sudanesos o afganesos; ens diuen que també n’hi ha d’iraquians, de pakistanesos, d’eritreus i de molts altres orígens. Un sudanès ens diu que vol ser periodista, un altre que quan arribi a Anglaterra vol jugar a un equip de futbol amateur; un afganès vestit a la manera tradicional del seu país ens explica que fa onze mesos que viu al camp de Calais, que va fugir de la violència que a l’Afganistan va matar el seu pare i que el que espera és reunir-se amb el seu oncle a Londres.

El sol va baixant i una boirina suau cobreix l’horitzó. És dissabte i fa menys d’una setmana es va complir l’amenaça que planava sobre el camp des de feia mesos: centenars de policies antiavalots van encerclar el campament i van forçar tothom a registrar-se per anar als CAO («centres d’acollida i orientació») que hi ha arreu del país. Alguns CAO són albergs, però d’altres són antics sanatoris amb la calefacció espatllada o enormes naus industrials desolades. 6.000 persones han acceptat el trasllat (es calcula que 2.000 o 3.000 van fugir abans que la policia entrés al camp). Als CAO s’hi podran estar un mes; i aleshores hauran de decidir si demanen l’asil a França (que concedeix un 25% de les peticions en primera instància i un 10% de les reclamacions), si demanen el reagrupament familiar a la Gran Bretanya (només el concedeixen a matrimonis i a descendents o ascendents directes), si accepten el retorn voluntari al país d’origen o si fugen abans que els expulsin per la força.

Ens ho explica en un bar del centre de la bonica Calais un home que fa molts anys que ajuda refugiats, i que sap que a poc a poc, i malgrat l’espectacularitat del desallotjament (agreujada pels incendis del segon i tercer dia), els migrants a qui no els concedeixin l’asil o el reagrupament tornaran a la ciutat. «Perquè els que volen creuar el canal ho intentaran fins que se’n surtin, i mentrestant buscaran vells edificis buits on instal·lar-se i amagar-se de la policia i els feixistes, o descampats abandonats on alçar les tendes per enèsima vegada».