Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Estat espanyol’ Category

[Article publicat al número 11 de la revista Catalan International View]

El passat mes de setembre el jutge espanyol Baltasar Garzón aterrava a Bogotà i es reunia durant una hora amb el ministre de Justícia colombià Juan Carlos Esguerra. Per què aquesta reunió? Què hi feia Garzón al país llatinoamericà? La premsa ens explicava que Garzón hi havia viatjat en qualitat d’assessor de la Misión de Apoyo al Proceso de Paz de Colombia de la OEA (Organització d’Estats Americans). I que ho feia per ajudar a avançar en el procés de resolució del conflicte que viu el país des dels anys 60.

Però més enllà del que explica la premsa, advocats i organitzacions de vigilància dels drets humans alerten que el jutge espanyol és a Colòmbia per fer-hi el mateix que hi ha estat fent la darrera dècada: assessorar el govern del país, sí, però amb l’objectiu no declarat de fer que en el procés de resolució del conflicte els qui han comès crims no seran perseguits. És a dir, importar-hi el model d’impunitat que ha permès que a l’Estat espanyol no es reconegués la il·legalitat del Franquisme, que no s’hagi fet justícia a les víctimes de la dictadura i que no s’hagin jutjat els culpables d’aquells crims.

No és la primera vegada que l’Estat espanyol treballa per exportar aquest model a l’Amèrica Llatina. Gregorio Dionis, president de l’Equipo Nizkor (un organisme internacional de defensa dels Drets Humans i que focalitza la seva actuació en combatre la impunitat, sobretot a Europa i a l’Amèrica Llatina), explica que ja el va intentar implementar fa tres dècades als països del Con Sud (Argentina, Xile i Uruguai) per blindar els responsables de les seves dictadures quan van iniciar processos de transició per avançar cap a la democràcia, i més tard en la fi de diversos conflictes armats a Centre-Amèrica (Guatemala i El Salvador). La novetat de Colòmbia és que es vol aplicar en un país on el conflicte armat encara està obert. (més…)

Anuncis

Read Full Post »

“L’Associació de Perceptors de Pensions Baixes, que agrupa 800 ciutadans, s’ha cansat d’insistir als partits polítics per aconseguir que augmentin les pensions de jubilació mínimes. I han decidit impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP) per aconseguir que jubilar-se no sigui sinònim de passar a ser pobre”. Així comença el text que avui publico a l’ARA (“Clam ciutadà per acabar amb les pensions baixes” i “Dinars en companyia per poder arribar a final de mes“) per explicar la iniciativa d’un grup de jubilats que vol deixar de viure amb uns ingressos miserables, després d’haver treballat tota la vida.

Per escriure’l vaig estar parlant amb en Miguel Arenas, advocat especialitzat en Seguretat Social del Col·lectiu Ronda. I com que les pàgines d’un diari en paper tenen un límit físic i tot no hi cap, aquí us deixo una de les coses que no hi he pogut encabir, i que és què en pensa aquest advocat de la possibilitat d’augmentar la quantitat que cobren els jubilats que ingressen menys diners (entre 448 i 570 euros al mes, en funció de si han arribat o no a cotitzar 15 anys): (més…)

Read Full Post »

[Avui m’he estrenat a la web de Media.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans, on periòdicament escrivim els socis del Grup de Periodistes Ramon Barnils, amb aquest article, que també us adjunto aquí al bloc]

Quan vaig llegir que feien una xerrada explicant les conseqüències de la retallada de pensions m’ho vaig apuntar a l’agenda. I em vaig presentar puntual al local on la feien.

Que l’edat de jubilació pujarà de 65 a 67 anys sí que ho havia sentit, però no que la mitjana de les pensions a l’Estat espanyol és de 778 euros; ni que el 55% de pensionistes cobren menys del salari mínim interprofessional; ni que la majoria de pensions cobren entre 555 i 725 euros; ni que la majoria de pensions de viudetat estan per sota dels 587 euros. Aquestes xifres de misèria les van explicar un advocat del Col·lectiu Ronda i un representant de la CGT, i ara el Govern espanyol, amb el suport de la resta de partits, encara vol enfonsar-les més. (més…)

Read Full Post »

Emocionat sobre de l’escenari, Josep Maria Pi va relatar les tortures i pallisses que van patir els que, com ell, van estar empresonats els últims anys del franquisme. Josep Maria era jove i militava en una de les organitzacions de l’extrema esquerra catalana els anys setanta. I va participar en una protesta per evitar l’execució de Jon Paredes Manot, àlies Txiki, una de les darreres eprsones que va afusellar el franquisme. Per aquella protesta va acabar a la presó.

Ho explicava fa uns dies en un acte al centre de Barcelona, al passeig del Born, convocat per seixanta organitzacions dels Països Catalans per presentar el manifest “Per la ruptura amb el franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura”.

Recupero avui les paraules de Josep Maria Pi. Avui, 18 de juliol, 74 anys després de l’alçament feixista que va estruncar els somnis de justícia i llibertat de les classes treballadores de les nacions de l’Estat espanyol. Un alçament, ens recordava l’historiador Josep Maria Fontana a l’acte del passeig del Born, que va anar seguit els anys següents per part dels feixistes de l’execució de 130.000 persones (els hitoriadors tenen els noms i cognoms de totes elles), que encara continuen enterrades en fosses comunes.

Les dècades següents, noves generacions van decidir oposar-se activament a aquell règim instaurat a sang i foc. Entre aquelles persones que s’anirien sumant a la lluita contra el franquisme hi havia Josep Maria Pi, i també Joan Paredes, ‘Txiki’. El primer era català, el segon basc.

A la presó Josep Maria Pi va coincidir amb Tiki abans que fos executat. I fa pocs dies, a la presentació del manifest contra la impunitat, va coincidir a l’escenari amb Diego Paredes, el germà d’aquell militant basc. Diego havia vingut fins a Barcelona amb una carta, era l’última carta que va escriure Txiki a la presó el setembre de 1975, pocs dies abans de l’execució. (més…)

Read Full Post »

¡Qué lejos por mares, campos y montañas!
Ya otros soles miran mi cabeza cana.
Nunca fui a Granada.

Havia d’anar fa poques setmanes a un poble a prop de Granada. Hi anava per acompanyar un grup d’arqueòlegs a exhumar els cossos de 19 executats pel franquisme, entre els quals una dona. Cossos enterrats en una fossa comuna durant la postguerra a Loja, a uns quilòmetres de Granada. A tots ells els van executar per la seva participació o col·laboració amb el maquis, amb l’Agrupación Guerrillera Granada-Màlaga. Però no hi hem pogut anar.

¿Qué gente enemiga puebla sus adarves?
¿Quién los claros ecos libres de sus aires?
Nunca fui a Granada.

Talment com es lamentava el poeta Rafael Alberti el 1954 en la Balada del que nunca fue a Granada, “gent enemiga” continua poblant els camins d’aquelles comarques.

18 famílies dels assassinats havien signat una petició demanant a l’alcalde de Loja que autoritzés l’obertura de la fossa, on diversos testimonis indiquen que hi ha enterrats els guerrillers. Però hi havia un familiar que no l’havia signada, un de 19. I emparant-se en aquest únic familiar, l’alcalde ha prohibit que en recuperessin els cossos. (més…)

Read Full Post »

“Justícia no només significa condemnar els genocides, sinó que el nostre poble visqui amb dignitat”. Són paraules de Graciela Daleo. Ella va ser una de les desenes de milers de persones que a l’Argentina van estar desaparegudes durant anys. Va estar un any i mig segrestada a l’ESMA, el principal centre de detenció il·legal a Buenos Aires durant la dictadura.

A Graciela la van alliberar. 30.000 argentines i argentins no van retornar mai més. El passat mes de març la Graciela va venir a Barcelona per explicar-ho. I sobretot perquè no ens quedem només amb l’horror dels anys de la dictadura, va dir, sinó perquè recordem “perquè les classes dominants van desenvolupar el procés genocida a l’Argentina”.

L’he recordada avui, quan aquest matí, en posar Catalunya Informació, he sentit que han condemnat a 25 anys de presó l’últim dictador argentí, Reynaldo Bignone. I m’he emocionat quan he escoltat les paraules d’una Abuela de la Plaza de Mayo que ho celebrava pels 30.000 desapareguts.

La notícia també explicava que a l’Argentina ja hi ha “1.400 acusats per crims comesos durant la dictadura, dels quals més de 600 estan processats”. Sabeu quants processats hi ha a l’Estat espanyol pels crims del franquisme, oi? Ni un. (més…)

Read Full Post »