Aprenentatges per a un judici

[Publicat al diari Berria i adreçat a les lectores i lectors d’Euskal Herria]

Mai tornarem a ser com abans de la tardor de 2017. L’amplíssim i heterogeni moviment independentista català vam aprendre el que significa la desobediència a un estat i l’autoorganització popular per exercir drets col·lectius al costat dels teus veïnes i veïns. Vam aprendre que quan ens ajuntem som imparables. Què us estic explicant! Moltes basques i bascos ens vau acompanyar aquells dies defensant les escoles i us vau mobilitzar fraternalment.

Però en aquelles dates també vam descobrir, a cops, com és l’estat espanyol quan es treu la màscara. I que no n’hi ha prou en reivindicar un dret reconegut per la legislació internacional per poder exercir-lo. Que pujar a un cotxe per calmar la gent, pot portar-te a la presó. Que per permetre un debat polític al Parlament poden ficar-te entre reixes. I que ja sumem nou presos polítics, nou exiliats i mes d’un miler d’encausats.

A Euskal Herria fa temps que coneixeu el que s’amaga darrere de l’aparença democràtica de l’estat espanyol. Us han tancat mitjans de comunicació, us han il·legalitzat partits polítics i organitzacions socials, us obliguen a familiars i amics a viatjar milers de quilòmetres per visitar els vostres presos polítics, us tanquen un any per una pintada, descarreguen la legislació més dura i amb acarnissament contra els vostres joves per una bronca en un bar.

De vegades una es posa vermella en repassar que naïfs que hem estat com a societat. Però també per la incapacitat que vam tenir els que sí que coneixíem el rostre descarnat de l’estat per transmetre-ho a les nostres veïnes i veïns abans que els truquessin a la porta de casa seva.

Acaba de començar el judici a Madrid. Un judici on no jutgen només els qui seuran al banc dels acusats, sinó que ens jutgen a totes les que vam gosar desobeir l’1 d’octubre de 2017 i que no hem renunciat al mandat que va sortir de les urnes.

Benet Salellas, advocat de l’equip de defensa de Jordi Cuixart, acaba de publicar el llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès Editors, 2018). Hi fa un repàs de judicis polítics de la història contemporània. Un d’ells, el Procés de Burgos. En aquella ocasió, vau saber transformar un judici pensat com a suport al règim en un procés de qüestionament intern i internacional del Franquisme.

Prenguem-ne nota. Que aquesta vegada no ens n’adonem tard. Aprenguem de vosaltres i convertim el judici en un bumerang.

Read Full Post »

Ells, tu, jo. Som molts més que 27

Protesta a la UAB el 2013 en el marc de la tancada al rectorat. Foto: Jordi Borràs/Nació Digital

El meu company és professor universitari. Cada curs hi ha algun moment en què m’explica d’alumnes que deixen la carrera a la meitat perquè no se la poden continuar pagant o perquè els és impossible compaginar estudis i feina. L’Ermengol me’n parla amb ràbia i frustració.

La majoria són de les barriades del Vallès, de famílies treballadores que havien fet un esforç perquè els fills i filles poguessin tenir estudis superiors. De fet, l’inici de la crisi no va suposar una caiguda de l’alumnat, sinó que el va estimular, perquè davant de la falta de feina, l’aposta era continuar estudiant. Però les retallades i l’atur han acabat eixugant la capacitat de despesa de les classes populars, i s’han esgotat els diners que havien reservat per la universitat. El resultat: des del 2012 el nombre d’estudiants està caient.

Mentre les famílies veien com cada cop els costava més pagar la matrícula dels fills (i per aquests era impossible trobar una feina que els garantís us ingressos estables i poder-se sufragar ells els estudis), els preus de les taxes universitàries s’han anat enfilant. A Catalunya l’augment entre el 2008 i el 2013 ha estat superior al 158%. I això ens atorga el dubtós honor de tenir les universitats públiques més cares de la UE (aquí el preu mínim per estudiar un grau és de 1.750 euros), només per darrere d’Irlanda i Gal·les.

Read Full Post »

Refugiats benvinguts?

Una gran pancarta onejava ahir (com des de fa setmanes, com avui mateix) des del balcó principal de l’Ajuntament de Barcelona: “Refugees welcome“. Mentrestant, dins l’edifici, Ada Colau, l’alcaldessa, atenia la premsa per anunciar una ofensiva contra els venedors ambulants que partirà d’una reunió que convoca pel proper dimarts dia 12 amb altres municipis, la Generalitat i la delegació del Govern, on també és previst que hi participin diversos cossos policials. L’objectiu, literalment, és “erradicar” el ‘top manta’.

Fa pocs dies he estat amb uns companys a Melilla per conèixer el que succeeix a la frontera sud, la frontera silenciada d’on la Unió Europea ha après tantíssim sobre externalització de fronteres; uns aprenentatges que ara posa en pràctica amb l’acord amb Turquia perquè bloquegi els refugiats que fugen de guerres, persecucions, misèria i explotació laboral i sexual. La ciutat colonial està encerclada per una triple tanca, reforçada recentment amb un fossat i una nova filferrada de concertines (aquestes ganivetes que esgarrapen i deixen ferides profundes a la pell, que fabrica una empresa de Màlaga que està fent l’agost amb l’Europa fortalesa). Al cantó marroquí de la tanca hi ha els boscos del Gurugú i dels voltants de la ciutat de Nador, on ens han explicat que s’hi amaguen actualment unes 1.600 persones provinents del sud del desert del Sàhara. Les dificultats actuals de creuar la tanca han fet que la majoria de migrants, si poden, paguin a una màfia perquè els creui fins la península Ibèrica en una pastera, però encara n’hi ha que intenten entrar a Melilla i Ceuta saltant la triple tanca.

Read Full Post »

Però tu no et pots queixar

[Article publicat originalment a Xarxa Penedès]

Et toques la punta del nas. És ben freda. És el símptoma més clar del que el teu cos sap: que tens fred. Ja no saps quantes hores fa que estàs asseguda en aquesta cadira davant de l’ordinador, i t’has oblidat d’encendre la llar de foc. I t’has anat quedant encongida a mesura que el fred pujava pels peus fins la punta del nas. Amb la llar encesa no és que t’haguessis pogut treure ni una de les capes de roba amb què t’embolcalles com una ceba, però el fred no t’hauria arribat fins al moll dels ossos.

Però tu no et pots queixar. Perquè acabeu de reomplir el dipòsit del gas, i a finals de mes, amb els diners que us deixa un familiar, podreu pagar la factura que us cobraran. I a més, heu pogut comprar llenya per anar alimentant durant tot l’hivern la llar. Tant hi fa que al termostat de la calefacció no li hagueu deixat saber que hi ha vida més amunt dels 16 graus. O que us reserveu la llenya per començar a escalfar el menjador-estudi quan el dia ja és avançat i no pas des de primera hora, que ja vindria de gust.

A fora fa un dia radiant. Et prepares una mica de cafè i surts. T’asseus al llindar de la porta de casa i gaudeixes de l’escalfor que et regala aquest sol gairebé primaveral.

Recordes el que va penjar un amic l’any passat al Facebook. Una fotografia d’un termòmetre de casa seva que marcava 18 graus. El comentari de l’amic: “Avui estem vivint per sobre les nostres possibilitats energètiques”. Per un dia es van permetre estirar més el braç que la màniga i no passar tant fred a casa.

Però ell i la seva companya no es poden queixar, que tenen una estufa petita de llenya per anar alimentant i tenen troncs per omplir-la cada vespre quan arriben a casa.

També recordes una conversa amb un altre amic fa uns dies. Feia mesos que no el veies. Et va explicar que ha trobat feina i està content, tot i que és temporal i no arriba a jornada sencera. Ha estat uns mesos preocupat perquè no trobava feina de cap manera. Cada vegada més preocupat. Li vas dir que l’estiu passat tu et vas trobar que no sabies de què treballaries a la tardor, i que et vas consolar pensant que la culpa no era teva sinó que hi ha tantíssima gent sense feina.

Però saps que menties quan li vas dir tot això. Perquè encara que coneguis molt bé les causes de la crisi, que sàpigues que en realitat és un saqueig, que siguis conscient que la situació que pateixes és compartida per centenars de milers de persones, malgrat tot, estaves cagada de por.

Així que ara no et pots queixar, que has ajuntat quatre feinetes i al final del mes sumes uns quants euros al teu compte corrent.

Fas un glop de cafè. Ja tens 38 anys i voldríeu tenir una segona criatura. T’agradaria no esperar massa, per allò de la biologia i que les mares com més joves millor. Però no us podeu permetre que coincideixin dues quotes de llar d’infants alhora. Perquè entre el teu company, que li han retallat el sou, com a tot professor precari d’una universitat pública, i els teus ingressos minsos, els números no surten. Així que heu de tenir paciència.

I no us podeu queixar, que al petit que teniu el podeu portar a l’escola bressol, i no com una veïna, que té tot el dia el fill a casa perquè no arriba a pagar ni la quota per un.

T’acabes el cafè d’un últim glop i tornes a dins. Arreplegues algunes branques i troncs del porxo i encens la llar de foc.

Tornes a l’ordinador. Aquesta setmana fa 19 anys que va morir l’Ovidi, l’Ovidi Montllor, el cantautor d’Alcoi. Molta gent el recorda a les xarxes socials. Algú n’ha recuperat una frase que t’agrada: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. T’agrada molt.

Read Full Post »

El dia en què ho podrem tot

 [Article publicat a la revista ONGC]

Ell té 53 anys. Després de passar-ne 22 treballant a la banca, es va quedar sense feina. I aleshores en va trobar de comercial. Fins que va arribar un dia que li van dir que no calia que tornés. I ara en fa més de dos que truca totes les portes que troba, però cap se li ha obert per donar-li feina. No em puc imaginar com ha viscut aquests 24 mesos llargs. Més 700 nits anant a dormir sense un contracte amb el que combatre l’insomni.

Ella té 45 anys. I fa gairebé les mateixes nits que ell que se’n va al llit amb l’esperança que l’endemà soni el telèfon i a l’altra banda senti una veu que li ofereixi una feina. Com es pot mantenir l’esperança tant de temps? I cada mes sents al Telenotícies que uns quants milers més de treballadores i treballadors se t’han unit a la llarga llista de qui no té feina.

Però fa poques setmanes s’han trobat.

Read Full Post »

TV3, el DOGC televisat?

(Article escrit per mèdia.cat)

El meu company hi era i ho va veure. Era el 14N, dia de la vaga general. Era a la manifestació alternativa de Barcelona. Ell hi era i va veure la policia disparant pilotes de goma. Tot i això, el que ell pugui explicar no interessa als grans mitjans, no els val com a testimoni per contradir les paraules d’un conseller. Ni tampoc els val l’Ester Quintana, la dona que va perdre un ull el dia de la vaga i que la gent que estava en aquell moment amb ella assegura que va ser per culpa d’una bala de goma disparada pels mossos d’esquadra.

A TV3 tant els fa que hi hagués desenes de milers de persones al centre de Barcelona aquell vespre i que totes elles veiessin o sentissin les pilotes de goma, i en fugissin cames-ajudeu-me. Tant els fa que hi hagués desenes de periodistes que ho cobrien i que podrien constatar, si algú els ho preguntés, que es van disparar pilotes de goma contra els manifestants (diga-li pilota de goma, diga-li “projectil de quaranta mil·límetres”, que és el mateix, malgrat que el conseller Puig ens vulgui marejar amb el llenguatge).

La  notícia per TV3 aquest dilluns 3 de desembre sobre la compareixença del conseller Felip Puig per donar explicacions sobre la repressió policial el dia de la vaga general és que ell nega que es disparessin bales de goma.

Read Full Post »