Aprenentatges per a un judici

[Publicat al diari Berria i adreçat a les lectores i lectors d’Euskal Herria]

Mai tornarem a ser com abans de la tardor de 2017. L’amplíssim i heterogeni moviment independentista català vam aprendre el que significa la desobediència a un estat i l’autoorganització popular per exercir drets col·lectius al costat dels teus veïnes i veïns. Vam aprendre que quan ens ajuntem som imparables. Què us estic explicant! Moltes basques i bascos ens vau acompanyar aquells dies defensant les escoles i us vau mobilitzar fraternalment.

Però en aquelles dates també vam descobrir, a cops, com és l’estat espanyol quan es treu la màscara. I que no n’hi ha prou en reivindicar un dret reconegut per la legislació internacional per poder exercir-lo. Que pujar a un cotxe per calmar la gent, pot portar-te a la presó. Que per permetre un debat polític al Parlament poden ficar-te entre reixes. I que ja sumem nou presos polítics, nou exiliats i mes d’un miler d’encausats.

A Euskal Herria fa temps que coneixeu el que s’amaga darrere de l’aparença democràtica de l’estat espanyol. Us han tancat mitjans de comunicació, us han il·legalitzat partits polítics i organitzacions socials, us obliguen a familiars i amics a viatjar milers de quilòmetres per visitar els vostres presos polítics, us tanquen un any per una pintada, descarreguen la legislació més dura i amb acarnissament contra els vostres joves per una bronca en un bar.

De vegades una es posa vermella en repassar que naïfs que hem estat com a societat. Però també per la incapacitat que vam tenir els que sí que coneixíem el rostre descarnat de l’estat per transmetre-ho a les nostres veïnes i veïns abans que els truquessin a la porta de casa seva.

Acaba de començar el judici a Madrid. Un judici on no jutgen només els qui seuran al banc dels acusats, sinó que ens jutgen a totes les que vam gosar desobeir l’1 d’octubre de 2017 i que no hem renunciat al mandat que va sortir de les urnes.

Benet Salellas, advocat de l’equip de defensa de Jordi Cuixart, acaba de publicar el llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès Editors, 2018). Hi fa un repàs de judicis polítics de la història contemporània. Un d’ells, el Procés de Burgos. En aquella ocasió, vau saber transformar un judici pensat com a suport al règim en un procés de qüestionament intern i internacional del Franquisme.

Prenguem-ne nota. Que aquesta vegada no ens n’adonem tard. Aprenguem de vosaltres i convertim el judici en un bumerang.

Read Full Post »

Missatge des dels barris de Caracas: «Estem bé, però tenim motius per estar molt espantats»

Barri de Caracas. FOTO: ORIOL CLAVERA

 

Segueixo amb preocupació (i indignació) les notícies que ens arriben de l’intent que cop d’estat que fa dies que pateix Veneçuela. Preocupació com tothom per l’enèsim intent de l’oposició de fer caure la revolució bolivariana (que amb totes les mancances, errors i contradiccions, continua viva) amb una gens dissimulada ingerència internacional liderada per Trump i a la que ja s’hi ha sumat el Parlament Europeu. Hi sumo la preocupació per la gent estimada que hi vaig conèixer quan hi vaig viatjar el 2004 i 2005.

I indignació per com ens ho expliquen la majoria de mitjans als Països Catalans. Des que es va saber que Guaidó s’havia autoproclamat president, es van arrenglerar ràpidament a favor dels colpistes. Catalunya Informació radiava, legitimant el cop d’estat: «Veneçuela té dos presidents». Precisament, el que em va empènyer el 2004 a viatjar a la República Bolivariana van ser les cròniques que demonitzaven i caricaturitzaven tant Chávez com la població que li donava suport. «Si el diari El País en parla tant malament, deu ser ben interessant el que hi succeeix», vaig pensar, i vaig carregar-me la motxilla a l’esquena i vaig creuar l’Atlàntic per veure-ho amb els meus propis ulls i, després, poder explicar-ho aquí. M’hi vaig estar un mes, tot a Caracas. Em va apassionar sobretot el protagonisme i implicació de la població de les barriades (els cerros) de la ciutat en el procés revolucionari. L’any següent hi vaig poder tornar i m’hi vaig quedar quatre mesos. En aquesta ocasió vaig recórrer part del país amb el fotògraf Oriol Clavera.

Des d’aleshores no hi he tornat. He seguit des de la distància el que succeïa a la pàtria de Bolívar a través del mail o del mòbil amb les amistats que hi vaig fer, a través d’altres companyes i companys catalans que hi han viatjat o a través d’articles. Sé les complexitats i dificultats del procés, m’han explicat les traves del burocratisme, de la corrupció, he llegit els boicots econòmics que pateixen, m’han compartit la decepció per retrocessos. Però m’ha il·lusionat que la gent que m’hi estimo, continua defensant, malgrat tots els malgrats, aquest procés emancipador nascut al tombant del segle.

Avui he parlat amb el Francisco per mòbil enviant-nos missatges de veu. Quan va arribar la notícia de l’intent de cop de Guaidó, li vaig escriure: «Com esteu?». Em va respondre ràpid i breu, prou per entendre que preocupats, però que bé. Avui m’ha escrit per demanar-me que els ajudem a explicar el que està succeint a Veneçuela, que activem la solidaritat internacional. «I que intentem ajudar a desactivar les mentides i intoxicacions que corren», he pensat jo.

Read Full Post »

Lice torna a cremar davant del silenci d’Europa

Llegeixo que Turquia està atacant durament la població de la comarca de Lice, al Kurdistan. “Els pobles han estat evacuats i cremats, les comunicacions tallades”, expliquen a la xarxa turca de comunicació independent Bianet. Estan cremant pobles sencers, s’emporten gent detinguda, torturen i deixen els ferits allà mateix sense permetre que ningú els auxiliï. L’exèrcit també està cremant els boscos i impedeix amb violència que ningú apagui els focs.

 

No és la primera vegada que això succeeix a Lice. Quan vaig visitar el Kurdistan, fa gairebé deu anys, vaig visitar alguns dels pobles d’aquesta comarca que l’exèrcit turc havia destruït els anys noranta: va destruir les cases, va violar dones, va matar i ferir, va cremar els camps, va exterminar el bestiar i va fer fora tothom. Aleshores, 57 dels 60 pobles de Lice es van negar a col·laborar amb l’exèrcit i van ser totalment destruïts. A tot el Kurdistan turc, la mateixa història de repressió i destrucció es va repetir en 4.000 nuclis de població entre 1987 i 1990. La gent va haver de marxar a viure a les grans ciutats. Ho vaig explicar aleshores a un reportatge al diari Berria.

Read Full Post »

“Em parles del teu país?”

[Article publicat al número 56 d’ONGC]

Un gener de fa onze anys vaig compartir amb ella una tarda i nit. Va ser a Betlem, al cor de Cisjordània, territori palestí que vivia i viu sota l’ocupació palestina. Jo hi havia anat amb el Jordi i l’Ester per conèixer la situació que patia la població palestina i mirar d’ajudar-los amb el poc que podíem fer: donar visibilitat internacional a la cruesa de l’ocupació.

A la tarda dos palestins ens van estar fent un petit curs de preparació per saber com podíem actuar en les diverses situacions que ens podíem trobar. També hi havia tres o quatre nord-americans acabats d’aterrar, com nosaltres. Ens vam presentar, vam explicar que érem catalans, que veníem dels “Catalan Countries”.

Després vam sortir a sopar, un falafel amb pa de pita. De nou a la casa on havíem de passar la nit, una de les noies nord-americanes se’m va apropar: “Disculpa, no havia sentit mai el nom del teu país, me’n pots parlar?” Vaig fer servir la pissarra sobre la que feia una estona ens havien explicat com són els controls militars i a quines poblacions ens proposaven d’anar. Vaig dibuixar el Mediterrani; a l’altra punta d’on érem, vaig siluetejar el nostre país. I li vaig parlar d’història però sobretot de present. Després li vaig preguntar jo. Era d’Olympia, ho recordo perfectament perquè el nom em va cridar l’atenció.

Després ens vam abraçar. “Bona nit”, “Que et vagi bé”, ens vam dir. Ella marxava l’endemà al matí cap a la franja de Gaza, on les condicions de vida dels palestins eren encara més dures que a Cisjordània. Jo me n’anava cap al nord, a Tulkarem. Quan ens vam despertar els nord-americans ja havien marxat.

La següent notícia que en vaig tenir va venir per la televisió, gairebé dos mesos després. Un bulldozer militar israelià havia aixafat i matat la Rachel Corrie. Ella estava davant d’una casa palestina que l’exèrcit volia enderrocar perquè considerava que era una amenaça. Anava identificada amb una jaqueta vermella amb reflectants, i s’adreçava al conductor de l’excavadora amb un megàfon. Però el conductor va prémer l’accelerador i li va passar per sobre.

Israel volia impedir les desenes, centenars de persones d’arreu del món que havien començat a viatjar a Palestina per fer l’observadors internacionals i des del mig del conflicte denunciar la situació d’Apartheid en què viuen els palestins. No se’n va sortir, els anys següents la riuada creixeria.

M’he topat per casualitat per internet amb els textos que la Rachel Corrie va escriure al seu diari durant aquells dos mesos que va viure a Palestina. Llegeixo un fragment: “He pensat molt en el que em vas dir per telèfon sobre el fet que la violència palestina no ajuda a la situació que viu el mateix poble palestí. Seixanta mil habitants de Rafah treballaven a Israel fa dos anys. Ara només 600 tenen permís per entrar a Israel. I d’aquests 600, molts s’han hagut de traslladar de residència perquè els punts de control que han instal·lat entre aquí i Ashqelon (la ciutat israeliana més propera) han convertit un trajecte que era de 40 minuts en cotxe en un viatge de 12 hores. A més, les fonts potencials de desenvolupament econòmic per la ciutat han estat completament destruïdes per Israel: l’aeroport internacional de Gaza (pistes destruïdes, les instal·lacions del tot tancades), la frontera amb Egipte per comerciar (ara hi ha una torre gegant que la bloqueja amb un franctirador israelià al capdamunt) i l’accés al mar (del tot impossible els últims dos anys per un lloc de control i l’assentament de Gush Katif)”.

En un altre tros del diari va deixar escrit: “Venir aquí és una de les millors coses que he fet . Així que quan sembli boja, o si l’exèrcit israelià trenca amb la seva tendència racista de no lesionar els blancs, si us plau recorda que estic enmig d’un genocidi al qual dono suport indirectament perquè el meu govern n’és en gran part responsable” .

Això és el que va deixar escrit aquella noia que enmig d’un dels conflictes més terribles i injustos del nostre temps em va demanar que li parlés del nostre país.

Read Full Post »

Qui no s’ho pugui pagar, a la font!

[Article publicat originalment a Xarxa Penedès]

Centre de Vilafranca. Cantonada on es troben la carretera de Barcelona, el carrer de Santa Clara i la Parellada. El noiet juga amb una baldufa, de les de fusta, de les de sempre. Rodola per terra fins que es va aturant i acaba caient. La recull. Torna a cargolar el cordill i la llença de nou perquè giri i giri. De tant en tant mira la garrafa que ha posat sota la font, i quan és plena la canvia per una altra. L’estampa idíl·lica no és dels anys 40 o 50. M’hi vaig topar divendres a la tarda. Al costat de la font el noiet tenia un carretó de supermercat amb una vintena de garrafes de plàstic que anava omplint parsimoniosament.

El que m’estranya és que no hi hagi cua.

Arran del procés de privatització d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) a principis de 2013, el consum domèstic d’aigua s’ha encarit al voltant d’un 60-70%. L’Alt Penedès, el Garraf i l’Anoia formem part de la xarxa de municipis que consumim l’aigua que gestiona aquesta empresa que fins fa poc era pública. I sabeu què m’expliquen? Doncs que arran de la crisi i l’encariment de la tarifa, la gent consumeix menys aigua: per exemple, a Vilanova en un any se n’ha reduït un 15% el consum.

Read Full Post »