Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Orient Mitjà’ Category

Em llevo al matí el dia en què el president palestí, Mahmud Abbas, presentarà a les Nacions Unides la petició perquè el seu país esdevingui un estat de ple dret a l’assemblea general de l’organisme. Poso la ràdio mentre preparo l’esmorzar. I quan els toca parlar del tema, no puc més que enfadar-m’hi.

Tinc sintonitzada Catalunya Informació, i va i l’únic que destaquen és que Israel està en màxima alerta en previsió de possibles aldarulls avui a Jerusalem i als territoris ocupats pel gest que farà el president palestí. També expliquen l’arsenal de policies i militars que han desplegat, donant a entendre l’amenaça que deuen suposar els palestins avui. No diuen res de l’esperança que tenen milions de palestins dipositada en què l’anomenada comunitat internacional com a mínim els reconegui que tenen el dret d’existir com qualsevol altre poble del món (tot i que una bona colla de palestins no creu que serveixi per avançar cap a la resolució del conflicte, com explicava Alberto Pradilla fa pocs dies al Gara: “Un apoyo matizado a la espera de que Abbas concrete su plan“). No diuen res de la frustració que pot generar la negativa del consell de seguretat. A la ràdio tampoc recorden que aquest poble ja n’està tip dels processos de pau-trampa amb què aquesta setmana Obama els volia tornar a distreure.

Pel que he anat seguint a través del que expliquen companys periodistes que estan a Palestina i Israel aquests dies, no són pas els palestins els qui han fet créixer la tensió les darreres setmanes. Fa uns dies podíem llegir al bloc del Marc Font que Israel ha estat armant els colons que viuen dins de Cisjordània (“Armar els colons, l’última bogeria israeliana“). Mentre que per la seva banda els palestins han cridat a la seva gent a mobilitzar-se sense violència coincidit amb la petició a l’ONU. Tot i que amb el veto que exerciran els Estats Units i alguns països europeus a les aspiracions palestines, juntament amb la resposta violenta a què ens té acostumats Israel davant de les reclamacions i manifestacions palestines, molt em temo que la jornada pot acabar de manera tràgica.

Tanco la ràdio enfadada, tot i que no sorpresa. I descarrego la meva emprenyada contra les tecles de l’ordinador. Mentre em torna a corroure la impotència de no poder fer res més que un post en aquest bloc per alertar de les trampes que fa tant de temps que li fan al poble palestí, i de retruc a tots nosaltres.

Read Full Post »

“No m’estranya”, vaig pensar, quan em va dir que tots estaven molt espantats. L’Adnan (li direm Adnan, d’acord?, encara que el seu nom és un altre) m’acabava d’obrir conversa al xat i em va enganxar un enllaç: era una notícia que explicava que acabaven de trobar el cos sense vida d’un jove periodista de 23 anys que havia estat segrestat el dia anterior. Va passar el 6 de maig.

I avui rebo un mail que em confirma aquelles pors de l’Adnan, que també és periodista. Me l’ha enviat el Jordi, company de classe dels temps de la universitat. És l’últim article de Zardasht Osman, el jove periodista, escrit pocs dies abans que fos assassinat. L’havia titulat “Toquen les primeres campanes de la meva mort”.

A Zardashat l’havien amenaçat de mort. Estava estudiant a la universitat a Erbil, la capital del Kurdistan iraquià. A més, col·laborava com a periodista amb diversos mitjans independents, amb els pocs que hi ha a la regió. Feia uns mesos un company seu, a qui jo vaig poder conèixer quan vaig viatjar allà ara fa més d’un any, el van apallissar a la mateixa ciutat. Us ho vaig relatar aquí al bloc: Han apallissat en Nabaz. Després de l’agressió en Nabaz va tirar la tovallola. Feia uns mesos havia obert la primera revista independent a la ciutat, però va decidir fugir, va considerar que era inviable continuar denunciant la corrupció del govern des d’Erbil.

Però Zardasht va decidir quedar-s’hi, i el preu ha estat la mort. Ja ho sabia, va explicar a l’últim article: “Els darrers dies m’han dit que la meva mort és propera, m’han dit que em queden poques oportunitats de respirar aire. Tant me fa morir o ser torturat; esperaré el meu final, l’última cita amb els meus assassins. Espero que em brindin una mort tràgica d’acord amb la meva tràgica vida. Dic això perquè sapigueu com pateixen els joves d’aquest país i que la mort està entre les seves opcions més probables. Perquè sapigueu que el que ens horroritza és seguir vivint, no morir”. (més…)

Read Full Post »

“Ens vam adonar que quan hi havia càmeres de televisió els soldats israelians no atacaven la població palestina tant obertament, així que vaig agafar una càmera de vídeo espatllada i em vaig posar a fer veure que filmava cada cop que els tancs o els jeeps blindats israelians entraven a la ciutat”. M’ho va explicar l’Osama quan el vaig conèixer als carrers polsegosos de Tulkarem, una ciutat dins de la Cisjordània ocupada on vaig viure durant un mes el 2003. “I ells es pensaven que era de debò i de vegades no actuaven tant violentament”, afegia sorneguer.

Més endavant va aconseguir una càmera que funcionava, i va començar a difondre per la xarxa les conseqüències de l’ocupació. Finalment va haver de fugir de Palestina. Itàlia, Barcelona, Londres, i unes quantes ciutats més l’han acollit. Sempre amb la càmera a la mà. Sempre amb el compromís amb Palestina.

Quan divendres vaig parlar per xat amb el David Segarra (el periodista valencià que ha participat de la Flotilla, que estava connectat a internet des del vaixell amb què es dirigien a Gaza) se’m  va ocórrer preguntar-li “si no hi deu haver pas un palestí per aquí que es diu Osama?”. “Pos claro, el teu coleguilla”, em va dir el David. Sorpresa. I efectivament, l’Osama em va saludar pel xat.

72 hores després Israel ja havia assaltat el vaixell, ja sabíem horroritzats que hi havia diversos morts. I a la pantalla de la tele va aparèixer l’Osama (la imatge que us poso adjunta). Tenia connectat el 3/24 per anar seguint què se sabia del que estava passant a l’altra punta del Mediterrani. L’Osama era al mig de la imatge ajudant a transportar un ferit. I vaig respirar: “és viu”. (més…)

Read Full Post »

Escriuria cada dia un post sobre el Kurdistan i encara no en tindria prou per fer-vos conèixer totes les notícies que m’arriben d’aquelles terres de l’orient.

La darrera l’he coneguda a través d’en Majid. M’escriu de tant en tant i em parla del camp de refugiats de Makhmur, que vaig visitar la primavera passada. 12.000 habitants enclavats enmig d’una terra erma al Kurdistan sud (al nord de l’Iraq) que a poc a poc han anat omplint de vida. Refugiats pel suport que des de fa anys donen a la guerrilla kurda, ara en Majid m’explica que els volen expulsar.

No serà la primera vegada que els expulsin de casa: ja és el sisè camp on s’instal·len. Qui us en vol fer fora?, li pregunto. Tothom, respon: El govern iraquià, el govern regional kurd del nord de l’Iraq, el govern turc i els Estat Units han elaborat un pla per fer-los fora de la terra on viuen després de les properes eleccions iraquianes previstes pel mes de març. “Per ara només és un pla, però possiblement esdevindrà una realitat”, reconeix en Majid.

A Makhmur s’hi van instal·lar fa onze anys. Però el seu periple havia començat temps abans, el 1994. I és que tots els habitants del camp vivien en poblets kurds dins de Turquia a tocar de la frontera amb l’Iraq. Com va succeir amb 4.000 altres poblacions, l’exèrcit turc, en la seva lluita contra la guerrilla, els va amenaçar: o s’incorporaven al cos paramilitar dels “defensors dels pobles” (Korucular) o els expulsaven de casa seva. Es van negar a trair els seus fills, filles, nebots i cosins que lluitaven a la guerrilla del PKK per defensar els drets de la població kurda. I van haver de fugir deixant enrere les cases i camps incendiats pel soldats turcs i pels paramilitars. (més…)

Read Full Post »

“Estic en una festa d’aniversari”. És el que m’ha respost l’Ariadna Jové quan l’he trucada per proposar-li que el dissabte l’entrevisti la Rita Marzoa al programa de Catalunya Ràdio ‘Solidaris’. Li he preguntat si podia parlar un moment, i m’ha explicat que estava d’aniversari, però que tenia uns minuts per xerrar. D’aniversari en un hospital, ha afegit. I ha continuat: “És l’aniversari d’en Tristan Anderson. No sé si ho recordes, un nord-americà que va ser ferit de gravetat per l’exèrcit israelià en una protesta el mes de març”.

Sí que ho recordo, perquè em va arribar un correu que ho explicava que havia difós justament l’Ariadna. Un projectil de gasos lacrimògens li va impactar contra la cara i ha estat molts mesos en coma. En Tristan Anderson participava en una protesta juntament amb palestins al poble de Ni’lin per denunciar la construcció del mur amb què Israel està escanyant la població a Cisjordània. La repressió de l’exèrcit va deixar diversos ferits més. Ara Anderson està conscient i comença a articular paraules. L’Ariadna m’explica que malgrat que la recuperació és molt lenta els amics han volgut celebrar amb ell el seu 39è aniversari.

La mitologia grega explica que Ariadna va donar un fil a Tesseu perquè no es perdés en el laberint del Minotaure. Aquesta setmana Israel ha volgut tallar el fil que ens connectava amb una altra Ariadna, l’Ariadna Jové. (més…)

Read Full Post »

Si avui hagués entrevistat Reyhan Yalcindag suposo que m’hauria parlat de Berivan. Berivan és una noieta de 15 anys de la ciutat kurda de Batman que ha estat condemnada aquest dilluns a 7 anys i 9 mesos de presó per “ofenses terroristes” i per haver llençat pedres en una manifestació. Això és el que diu l’acusació. Estava empresonada a l’espera de judici des del passat 9 d’octubre.

Però Berivan no és l’única que es troba en aquesta situació. Ens ho va explicar Reyhan Ylacindag en una entrevista que li vaig fer aquest dissabte 30 de gener al programa Solidaris. Ella viu a Diyarbakir, la capital del Kurdistan turc. La vam trucar per telèfon. Reyhan forma part de la Junta de l’Associació de Drets Humans, organització de Turquia que defensa els drets humans i que especialment denuncia les vulneracions que pateix la població kura.

Fins a 2.622 menors d’edat estan tancats en presons turques. La majoria són nois. Però llegeixo que ha augmentat el nombre de noies, i per això a la presó de la ciutat de Diyarbakir han construït un nou edifici per les noies condemnades per participar en manifestacions prohibides.

(més…)

Read Full Post »

Plou sobre Barcelona quan llegeixo que han condemnat a mort a Ali Hassan al-Majid, a qui anomenen “Alí el Químic”. El motiu: va ser el responsable d’ordenar l’atac amb gasos contra la població kurda de Halabja el 16 de març de 1988.

Plovia sobre Halabja el dia que van atacar la població amb napalm i altres gasos. Aquell 16 de març 5.000 persones van morir per l’atac.

Aras Abid Akram formava part d’una família extensa. Una gran família kurda de Halabja. Les set germanes, els tres germans, la mare i el pare, i també cosins, cosines, oncles, tietes i una àvia; fins a 24 familiars d’Aras Abid van morir en l’atac. Ell va quedar mal-ferit, però va sobreviure.

El vam entrevistar fa uns mesos, quan vaig viatjar a aquella ciutat.

A mitja entrevista es va posar a ploure. Com plou avui sobre Barcelona. Com plovia el març de 1988 sobre Halabja. Plovia tant fort que vam haver de parar l’entrevista una estona perquè no se sentia res. Mirant com queia la pluja, l’Aras ens va explicar que ell és viu gràcies a la pluja, que aquell dia de març el va salvar. A ell i a altres supervivents de l’atac, perquè l’aigua va emportar-se part dels tòxics llançats per l’exèrcit iraquià.

(més…)

Read Full Post »

Older Posts »