La llum de la lluna es reflectia en un llac d’aigua dolça que hi havia a la vora del desert, prop de Senedjan, on jeia el cos de la Zinat Ganum, mig sobre la sorra i mig a l’aigua. Del coll li penjava una bossa de plàstic amb una nota on es podia llegir: “Obligava les noies joves i fadrines sentenciades a mort a anar al llit amb un islamista abans de ser executades. A la vora d’aquest llac ha estat jutjada i castigada. Era el desig de les mares les filles de les quals es convertiren en núvies la darrera nit de les seves vides”.
El relat és de la novel·la La casa de la mesquita, de Kader Abdolah, situada a l’Iran els anys setanta i vuitanta. Zinat Ganum és la responsable del comitè de la moralitat de la ciutat i responsable de la custòdia i tracte (més aviat maltracte) de les dones empresonades a Senedjan. El llibre el vaig acabar la setmana passada.
Aquest fragment m’ha tornat com un llampec a la memòria avui quan llegia que Zeinab Jalalian, kurda de 27 anys empresonada per motius polítics a l’Iran, ha estat condemnada a mort. Fa just un mes Ehsan Fattahian, també jove i també kurd, va ser executat a la mateixa presó on ara Zeinab espera. Primer he pensat que era la mateixa presó de la novel·la on la carcellera del llibre permetia que torturessin i violessin les preses a principis dels anys vuitanta: la presó de la ciutat de Senedjan. Però no, Senedjan és un nom inventat per l’autor. La presó d’Ehsan i Zeinab és a Sanandaj, nom similar, és per això que m’he confós. Les dues, però, ens parlen d’un mateix Iran que no permet la dissidència i que dóna un tracte inhumà als presos.
