Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Palestina’ Category

Em llevo al matí el dia en què el president palestí, Mahmud Abbas, presentarà a les Nacions Unides la petició perquè el seu país esdevingui un estat de ple dret a l’assemblea general de l’organisme. Poso la ràdio mentre preparo l’esmorzar. I quan els toca parlar del tema, no puc més que enfadar-m’hi.

Tinc sintonitzada Catalunya Informació, i va i l’únic que destaquen és que Israel està en màxima alerta en previsió de possibles aldarulls avui a Jerusalem i als territoris ocupats pel gest que farà el president palestí. També expliquen l’arsenal de policies i militars que han desplegat, donant a entendre l’amenaça que deuen suposar els palestins avui. No diuen res de l’esperança que tenen milions de palestins dipositada en què l’anomenada comunitat internacional com a mínim els reconegui que tenen el dret d’existir com qualsevol altre poble del món (tot i que una bona colla de palestins no creu que serveixi per avançar cap a la resolució del conflicte, com explicava Alberto Pradilla fa pocs dies al Gara: “Un apoyo matizado a la espera de que Abbas concrete su plan“). No diuen res de la frustració que pot generar la negativa del consell de seguretat. A la ràdio tampoc recorden que aquest poble ja n’està tip dels processos de pau-trampa amb què aquesta setmana Obama els volia tornar a distreure.

Pel que he anat seguint a través del que expliquen companys periodistes que estan a Palestina i Israel aquests dies, no són pas els palestins els qui han fet créixer la tensió les darreres setmanes. Fa uns dies podíem llegir al bloc del Marc Font que Israel ha estat armant els colons que viuen dins de Cisjordània (“Armar els colons, l’última bogeria israeliana“). Mentre que per la seva banda els palestins han cridat a la seva gent a mobilitzar-se sense violència coincidit amb la petició a l’ONU. Tot i que amb el veto que exerciran els Estats Units i alguns països europeus a les aspiracions palestines, juntament amb la resposta violenta a què ens té acostumats Israel davant de les reclamacions i manifestacions palestines, molt em temo que la jornada pot acabar de manera tràgica.

Tanco la ràdio enfadada, tot i que no sorpresa. I descarrego la meva emprenyada contra les tecles de l’ordinador. Mentre em torna a corroure la impotència de no poder fer res més que un post en aquest bloc per alertar de les trampes que fa tant de temps que li fan al poble palestí, i de retruc a tots nosaltres.

Anuncis

Read Full Post »

“Ens vam adonar que quan hi havia càmeres de televisió els soldats israelians no atacaven la població palestina tant obertament, així que vaig agafar una càmera de vídeo espatllada i em vaig posar a fer veure que filmava cada cop que els tancs o els jeeps blindats israelians entraven a la ciutat”. M’ho va explicar l’Osama quan el vaig conèixer als carrers polsegosos de Tulkarem, una ciutat dins de la Cisjordània ocupada on vaig viure durant un mes el 2003. “I ells es pensaven que era de debò i de vegades no actuaven tant violentament”, afegia sorneguer.

Més endavant va aconseguir una càmera que funcionava, i va començar a difondre per la xarxa les conseqüències de l’ocupació. Finalment va haver de fugir de Palestina. Itàlia, Barcelona, Londres, i unes quantes ciutats més l’han acollit. Sempre amb la càmera a la mà. Sempre amb el compromís amb Palestina.

Quan divendres vaig parlar per xat amb el David Segarra (el periodista valencià que ha participat de la Flotilla, que estava connectat a internet des del vaixell amb què es dirigien a Gaza) se’m  va ocórrer preguntar-li “si no hi deu haver pas un palestí per aquí que es diu Osama?”. “Pos claro, el teu coleguilla”, em va dir el David. Sorpresa. I efectivament, l’Osama em va saludar pel xat.

72 hores després Israel ja havia assaltat el vaixell, ja sabíem horroritzats que hi havia diversos morts. I a la pantalla de la tele va aparèixer l’Osama (la imatge que us poso adjunta). Tenia connectat el 3/24 per anar seguint què se sabia del que estava passant a l’altra punta del Mediterrani. L’Osama era al mig de la imatge ajudant a transportar un ferit. I vaig respirar: “és viu”. (més…)

Read Full Post »

“Estic en una festa d’aniversari”. És el que m’ha respost l’Ariadna Jové quan l’he trucada per proposar-li que el dissabte l’entrevisti la Rita Marzoa al programa de Catalunya Ràdio ‘Solidaris’. Li he preguntat si podia parlar un moment, i m’ha explicat que estava d’aniversari, però que tenia uns minuts per xerrar. D’aniversari en un hospital, ha afegit. I ha continuat: “És l’aniversari d’en Tristan Anderson. No sé si ho recordes, un nord-americà que va ser ferit de gravetat per l’exèrcit israelià en una protesta el mes de març”.

Sí que ho recordo, perquè em va arribar un correu que ho explicava que havia difós justament l’Ariadna. Un projectil de gasos lacrimògens li va impactar contra la cara i ha estat molts mesos en coma. En Tristan Anderson participava en una protesta juntament amb palestins al poble de Ni’lin per denunciar la construcció del mur amb què Israel està escanyant la població a Cisjordània. La repressió de l’exèrcit va deixar diversos ferits més. Ara Anderson està conscient i comença a articular paraules. L’Ariadna m’explica que malgrat que la recuperació és molt lenta els amics han volgut celebrar amb ell el seu 39è aniversari.

La mitologia grega explica que Ariadna va donar un fil a Tesseu perquè no es perdés en el laberint del Minotaure. Aquesta setmana Israel ha volgut tallar el fil que ens connectava amb una altra Ariadna, l’Ariadna Jové. (més…)

Read Full Post »

Quan llegiu aquesta entrevista a la Maria del Mar Fernández, ella ja haurà acabat els sis dies de vaga de fam que ha fet a la Casa Palestina de Barcelona. No ho fa sola, se segueix en 30 punts més del món. En cada punt, es fan relleus. Es va començar a Egipte quan el govern de Mubarak va decidir no permetre la marxa internacional convocada contra el bloqueig de Gaza i l’ocupació. Del grup de catalanes i catalans, la va començar Teresa Sala, l’han continuada primer la Maria del Mar (fins el 12 de gener) i després en Martí Olivella, i fins al dia 17 encara hi haurà més relleus.

L’entrevista l’he feta pel periòdic quinzenal L’ACCENT.

Com va començar la vaga de fam?
La va iniciar a Egipte el 28 de desembre Heidy Epstein, una jueva de 85 anys que va poder escapar de l’Holocaust. Fins a 1.400 persones de més de 30 països havíem viatjat fins a El Caire per participar a una marxa internacional que volia trencar el bloqueig que pateix Gaza travessant la frontera per Egipte. Però el govern de Mubarak ens ho va prohibir, i és per això que, primer Epstein va començar la vaga de fam. (més…)

Read Full Post »

M’agradaria caminar amb ella. És el que he pensat quan he rebut el mail que en parlava: Hedy Epstein, nord-americana de 86 anys, serà a la marxa que en el tombant d’any intentarà entrar a Gaza des d’Egipte. Juntament amb ella hi haurà, com a mínim, 800 persones arribades de 35 països del món (també dels Països Catalans).

I què té de singular Hedy Epstein? Va néixer el 1924 en una família jueva a la ciutat alemanya de Freiburg, així que va viure com a nena l’ascens de Hitler. La seva família va intentar escapar del nazisme, però l’únic que van aconseguir va ser enviar-la a ella a Anglaterra. Els pares van morir en un camp de concentració. (més…)

Read Full Post »

Una israeliana valenta

En acabar l’institut, va rebre l’avís, com totes les noies i nois en fer 18 anys, que s’havia d’incorporar a l’exèrcit. Però ella va decidir no anar-hi, juntament amb una desena de companys i companyes. No és l’única israeliana que es nega públicament a fer el servei militar obligatori, però tampoc en són gaires. Té 19 anys i la negativa la va fer passar més d’un mes a la presó durant el 2008.

La Sahar Vardi ha estat avui a Barcelona, i l’he poguda conèixer en la presentació que s’ha fet de la Gaza Freedom March, la marxa a la qual de moment s’ha confirmat que hi particaparan 800 persones arribades de 35 països que entre el 27 de desembre i el 3 de gener intentarà entrar a Gaza per la frontera amb Egipte i, d’aquesta manera, denunciar el bloqueig i l’ocupació que pateixen els palestins. Començarà exactament un any després que l’exèrcit israelià iniciés l’atac contra Gaza que va acabar amb 1.400 palestins morts. S’ha organitzat una delegació catalana que hi participarà. (més…)

Read Full Post »

Israel ha anat robant progressivament l’espai i la llibertat de moviments als palestins, i per tant ha anat robant el temps de cada un dels habitants de Cisjordània i de Gaza. Aquesta és una de les principals conseqüències dels acords d’Oslo firmats el 1993.

Amira Hass en una conferència Berlin

Ho va explicar la periodista israeliana Amira Hass fa més de dos anys en una conferència a Barcelona.

Vaig recordar-ho la setmana passada. M’havien convocat a una reunió per organitzar una delegació catalana aquestes festes de Nadal a Gaza. Es tracta d’anar-hi des del Caire (Egipte) i de ser centenars (milers encara millor) arribats d’arreu del món per denunciar el bloqueig un any després de la massacre. Mentre esperàvem que comencés la reunió, em van explicar que feia pocs dies una palestina de Cisjordània havia pogut entrar a Gaza a través dels túnels. Hi anava per casar-se. Com que és pràcticament impossible aconseguir el permís, s’havia decidit pels túnels que hi entren des d’Egipte, vestit blanc inclòs.

I em vaig recordar del temps de què parlava Amira Hass. I de les quatre hores que havia de dedicar un habitant de Tulkarem per anar a Nablus quan vaig ser-hi el 2003. Entre les dues poblacions només hi ha 25 quilòmetres.

(més…)

Read Full Post »