Em llevo al matí el dia en què el president palestí, Mahmud Abbas, presentarà a les Nacions Unides la petició perquè el seu país esdevingui un estat de ple dret a l’assemblea general de l’organisme. Poso la ràdio mentre preparo l’esmorzar. I quan els toca parlar del tema, no puc més que enfadar-m’hi.
Tinc sintonitzada Catalunya Informació, i va i l’únic que destaquen és que Israel està en màxima alerta en previsió de possibles aldarulls avui a Jerusalem i als territoris ocupats pel gest que farà el president palestí. També expliquen l’arsenal de policies i militars que han desplegat, donant a entendre l’amenaça que deuen suposar els palestins avui. No diuen res de l’esperança que tenen milions de palestins dipositada en què l’anomenada comunitat internacional com a mínim els reconegui que tenen el dret d’existir com qualsevol altre poble del món (tot i que una bona colla de palestins no creu que serveixi per avançar cap a la resolució del conflicte, com explicava Alberto Pradilla fa pocs dies al Gara: “Un apoyo matizado a la espera de que Abbas concrete su plan“). No diuen res de la frustració que pot generar la negativa del consell de seguretat. A la ràdio tampoc recorden que aquest poble ja n’està tip dels processos de pau-trampa amb què aquesta setmana Obama els volia tornar a distreure.
Pel que he anat seguint a través del que expliquen companys periodistes que estan a Palestina i Israel aquests dies, no són pas els palestins els qui han fet créixer la tensió les darreres setmanes. Fa uns dies podíem llegir al bloc del Marc Font que Israel ha estat armant els colons que viuen dins de Cisjordània (“Armar els colons, l’última bogeria israeliana“). Mentre que per la seva banda els palestins han cridat a la seva gent a mobilitzar-se sense violència coincidit amb la petició a l’ONU. Tot i que amb el veto que exerciran els Estats Units i alguns països europeus a les aspiracions palestines, juntament amb la resposta violenta a què ens té acostumats Israel davant de les reclamacions i manifestacions palestines, molt em temo que la jornada pot acabar de manera tràgica.
Tanco la ràdio enfadada, tot i que no sorpresa. I descarrego la meva emprenyada contra les tecles de l’ordinador. Mentre em torna a corroure la impotència de no poder fer res més que un post en aquest bloc per alertar de les trampes que fa tant de temps que li fan al poble palestí, i de retruc a tots nosaltres.
l'esquena del món 