Feeds:
Entrades
Comentaris

Imatge

[Article publicat originalment a Xarxa Penedès]

Centre de Vilafranca. Cantonada on es troben la carretera de Barcelona, el carrer de Santa Clara i la Parellada. El noiet juga amb una baldufa, de les de fusta, de les de sempre. Rodola per terra fins que es va aturant i acaba caient. La recull. Torna a cargolar el cordill i la llença de nou perquè giri i giri. De tant en tant mira la garrafa que ha posat sota la font, i quan és plena la canvia per una altra. L’estampa idíl·lica no és dels anys 40 o 50. M’hi vaig topar divendres a la tarda. Al costat de la font el noiet tenia un carretó de supermercat amb una vintena de garrafes de plàstic que anava omplint parsimoniosament.

El que m’estranya és que no hi hagi cua.

Arran del procés de privatització d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) a principis de 2013, el consum domèstic d’aigua s’ha encarit al voltant d’un 60-70%. L’Alt Penedès, el Garraf i l’Anoia formem part de la xarxa de municipis que consumim l’aigua que gestiona aquesta empresa que fins fa poc era pública. I sabeu què m’expliquen? Doncs que arran de la crisi i l’encariment de la tarifa, la gent consumeix menys aigua: per exemple, a Vilanova en un any se n’ha reduït un 15% el consum. Continua llegint »

Anuncis

revolucio_cubana [Article publicat a la revista ONGC]

Ell té 53 anys. Després de passar-ne 22 treballant a la banca, es va quedar sense feina. I aleshores en va trobar de comercial. Fins que va arribar un dia que li van dir que no calia que tornés. I ara en fa més de dos que truca totes les portes que troba, però cap se li ha obert per donar-li feina. No em puc imaginar com ha viscut aquests 24 mesos llargs. Més 700 nits anant a dormir sense un contracte amb el que combatre l’insomni.

Ella té 45 anys. I fa gairebé les mateixes nits que ell que se’n va al llit amb l’esperança que l’endemà soni el telèfon i a l’altra banda senti una veu que li ofereixi una feina. Com es pot mantenir l’esperança tant de temps? I cada mes sents al Telenotícies que uns quants milers més de treballadores i treballadors se t’han unit a la llarga llista de qui no té feina.

Però fa poques setmanes s’han trobat. Continua llegint »

Imatge

(Article escrit per mèdia.cat)

El meu company hi era i ho va veure. Era el 14N, dia de la vaga general. Era a la manifestació alternativa de Barcelona. Ell hi era i va veure la policia disparant pilotes de goma. Tot i això, el que ell pugui explicar no interessa als grans mitjans, no els val com a testimoni per contradir les paraules d’un conseller. Ni tampoc els val l’Ester Quintana, la dona que va perdre un ull el dia de la vaga i que la gent que estava en aquell moment amb ella assegura que va ser per culpa d’una bala de goma disparada pels mossos d’esquadra.

A TV3 tant els fa que hi hagués desenes de milers de persones al centre de Barcelona aquell vespre i que totes elles veiessin o sentissin les pilotes de goma, i en fugissin cames-ajudeu-me. Tant els fa que hi hagués desenes de periodistes que ho cobrien i que podrien constatar, si algú els ho preguntés, que es van disparar pilotes de goma contra els manifestants (diga-li pilota de goma, diga-li “projectil de quaranta mil·límetres”, que és el mateix, malgrat que el conseller Puig ens vulgui marejar amb el llenguatge).

La  notícia per TV3 aquest dilluns 3 de desembre sobre la compareixença del conseller Felip Puig per donar explicacions sobre la repressió policial el dia de la vaga general és que ell nega que es disparessin bales de goma. Continua llegint »

(Article publicat a Mèdia.cat)

Últims dies d’agost. El teu cap ja es comença a fer a la idea que, amb l’inici del curs escolar, tindràs quatre hores diàries per tornar a treballar. Les quatre hores que vas tenir els dies feiners de juny i mig juliol, els primers que el nen anava a l’escola bressol, saps que no van donar per gaire. Just vas tenir temps d’escriure alguns reportatges, però tots junts no arribaven ni de lluny a sumar la quantitat que cobraves en un mes en els temps bons pel sector d’abans de la crisi, quan els mitjans en català eren cada vegada més i de més qualitat, així que donaven feina a un gruix de periodistes en augment, inclosos els que, com tu, treballeu com a free-lance.

Amb la ment posada en els articles que tens pendents d’entregar i cavil·lant quines noves portes trucar per trobar més feina, vas al caixer automàtic a treure diners. I la teva sorpresa és quan t’hi falten 254 euros. El concepte que els ha fet desaparèixer és clar: “Autónomos”. Però a tu et van concedir el mes de maig l’exempció de pagar els autònoms durant un any perquè acabaves de ser mare, i és la bonificació que fins ara hi havia per ajudar les dones a tornar a la feina després d’haver tingut una criatura, conscients que les que sou autònomes ho teniu complicat per poder treballar al mateix ritme que ho fèieu abans (i l’opció de deixar de cotitzar significa tenir-ho més difícil en el futur per arribar a accedir a la jubilació).

Vas a la tresoreria de la Seguretat Social per explicar-los l’error. La dona que t’atén arrufa el front: “No sé què deu haver passat, però em temo que un d’aquests divendres de consell de ministres es devien carregar l’ajut”. El seu company de la taula del costat ho confirma: el mateix dia que van anunciar que augmentaven l’IVA, el mes de juliol. A finals d’agost, quan han començat a cobrar les quotes d’autònoms sense haver avisat que ho farien, és quan s’ha sabut.

I ara què hauràs de fer aquest setembre? Continua llegint »

[Reportatge publicat a l’Ara del 7 de maig de 2012]

La Rosa Renom de petita anava a la font del Petricó, al costat de casa seva, a Cerdanyola del Vallès, a jugar amb el seu germà i les amigues. La font estava a prop de la fàbrica d’Uralita, que donava feina al seu pare i a molts altres veïns. Ells jugaven amb les restes d’amiant que l’empresa llençava als terrenys de la zona. Poc sabien el risc que estaven corrent amb aquells jocs infantils. Ni tampoc sabien el risc de la pols blanca que s’escampava per tot el seu barri provinent de la fàbrica.

Avui en dia, amb 61 anys, la Rosa necessita inhaladors i diversos medicaments per respirar, i tot i això ho fa amb dificultat. I a més, quan enxampa un costipat l’envia diverses setmanes al llit i ha de passar per l’hospital perquè li subministrin oxigen i cortisona. El seu germà encara està pitjor: necessita una màquina que l’ajuda a respirar quan dorm.

El que els passa a tots dos és que durant els 14 anys que van viure a prop de la fàbrica Uralita van anar respirant les partícules de l’amiant, que se’ls van instal·lar als pulmons, i actualment se’ls han format unes plaquetes a la pleura que els dificulten molt la vida quotidiana. Al seu pare, que treballava a l’empresa i que, per tant, hi estava molt més exposat, la malaltia se li va complicar en un càncer de pulmó i va morir el 1988 amb 64 anys. Continua llegint »

[Article que he escrit per Mèdia.cat]

Fa unes setmanes, arran de diverses mesures del Govern balear contra la llengua catalana, al Polònia de TV3 feien un gag que situaven en un museu. El guia explicava als visitants que a les illes s’hi havia parlat català, però que feia temps que això era cosa del passat. Era enginyós i tenia gràcia, però et provocava una rialla d’aquestes que se’t trenquen quan la comences a fer perquè saps que no van tant desencaminats.

La mateixa rialla se’ns ha glaçat a la cara els darrers mesos. Veníem d’una situació que es podia començar a equiparar al bon moment viscut pels mitjans en català durant la República. Però l’excusa de la crisi està afeblint dramàticament un espai català de comunicació que tant ha costat d’anar bastint. Aquest espai encara no està desmantellat, però anem en la direcció correcta si és aquí on alguns ens volen portar. Continua llegint »

[Article publicat al número 11 de la revista Catalan International View]

El passat mes de setembre el jutge espanyol Baltasar Garzón aterrava a Bogotà i es reunia durant una hora amb el ministre de Justícia colombià Juan Carlos Esguerra. Per què aquesta reunió? Què hi feia Garzón al país llatinoamericà? La premsa ens explicava que Garzón hi havia viatjat en qualitat d’assessor de la Misión de Apoyo al Proceso de Paz de Colombia de la OEA (Organització d’Estats Americans). I que ho feia per ajudar a avançar en el procés de resolució del conflicte que viu el país des dels anys 60.

Però més enllà del que explica la premsa, advocats i organitzacions de vigilància dels drets humans alerten que el jutge espanyol és a Colòmbia per fer-hi el mateix que hi ha estat fent la darrera dècada: assessorar el govern del país, sí, però amb l’objectiu no declarat de fer que en el procés de resolució del conflicte els qui han comès crims no seran perseguits. És a dir, importar-hi el model d’impunitat que ha permès que a l’Estat espanyol no es reconegués la il·legalitat del Franquisme, que no s’hagi fet justícia a les víctimes de la dictadura i que no s’hagin jutjat els culpables d’aquells crims.

No és la primera vegada que l’Estat espanyol treballa per exportar aquest model a l’Amèrica Llatina. Gregorio Dionis, president de l’Equipo Nizkor (un organisme internacional de defensa dels Drets Humans i que focalitza la seva actuació en combatre la impunitat, sobretot a Europa i a l’Amèrica Llatina), explica que ja el va intentar implementar fa tres dècades als països del Con Sud (Argentina, Xile i Uruguai) per blindar els responsables de les seves dictadures quan van iniciar processos de transició per avançar cap a la democràcia, i més tard en la fi de diversos conflictes armats a Centre-Amèrica (Guatemala i El Salvador). La novetat de Colòmbia és que es vol aplicar en un país on el conflicte armat encara està obert. Continua llegint »