Lice torna a cremar davant del silenci d’Europa

Llegeixo que Turquia està atacant durament la població de la comarca de Lice, al Kurdistan. “Els pobles han estat evacuats i cremats, les comunicacions tallades”, expliquen a la xarxa turca de comunicació independent Bianet. Estan cremant pobles sencers, s’emporten gent detinguda, torturen i deixen els ferits allà mateix sense permetre que ningú els auxiliï. L’exèrcit també està cremant els boscos i impedeix amb violència que ningú apagui els focs.

 

No és la primera vegada que això succeeix a Lice. Quan vaig visitar el Kurdistan, fa gairebé deu anys, vaig visitar alguns dels pobles d’aquesta comarca que l’exèrcit turc havia destruït els anys noranta: va destruir les cases, va violar dones, va matar i ferir, va cremar els camps, va exterminar el bestiar i va fer fora tothom. Aleshores, 57 dels 60 pobles de Lice es van negar a col·laborar amb l’exèrcit i van ser totalment destruïts. A tot el Kurdistan turc, la mateixa història de repressió i destrucció es va repetir en 4.000 nuclis de població entre 1987 i 1990. La gent va haver de marxar a viure a les grans ciutats. Ho vaig explicar aleshores a un reportatge al diari Berria.

“Em parles del teu país?”

[Article publicat al número 56 d’ONGC]

Un gener de fa onze anys vaig compartir amb ella una tarda i nit. Va ser a Betlem, al cor de Cisjordània, territori palestí que vivia i viu sota l’ocupació palestina. Jo hi havia anat amb el Jordi i l’Ester per conèixer la situació que patia la població palestina i mirar d’ajudar-los amb el poc que podíem fer: donar visibilitat internacional a la cruesa de l’ocupació.

A la tarda dos palestins ens van estar fent un petit curs de preparació per saber com podíem actuar en les diverses situacions que ens podíem trobar. També hi havia tres o quatre nord-americans acabats d’aterrar, com nosaltres. Ens vam presentar, vam explicar que érem catalans, que veníem dels “Catalan Countries”.

Després vam sortir a sopar, un falafel amb pa de pita. De nou a la casa on havíem de passar la nit, una de les noies nord-americanes se’m va apropar: “Disculpa, no havia sentit mai el nom del teu país, me’n pots parlar?” Vaig fer servir la pissarra sobre la que feia una estona ens havien explicat com són els controls militars i a quines poblacions ens proposaven d’anar. Vaig dibuixar el Mediterrani; a l’altra punta d’on érem, vaig siluetejar el nostre país. I li vaig parlar d’història però sobretot de present. Després li vaig preguntar jo. Era d’Olympia, ho recordo perfectament perquè el nom em va cridar l’atenció.

Després ens vam abraçar. “Bona nit”, “Que et vagi bé”, ens vam dir. Ella marxava l’endemà al matí cap a la franja de Gaza, on les condicions de vida dels palestins eren encara més dures que a Cisjordània. Jo me n’anava cap al nord, a Tulkarem. Quan ens vam despertar els nord-americans ja havien marxat.

La següent notícia que en vaig tenir va venir per la televisió, gairebé dos mesos després. Un bulldozer militar israelià havia aixafat i matat la Rachel Corrie. Ella estava davant d’una casa palestina que l’exèrcit volia enderrocar perquè considerava que era una amenaça. Anava identificada amb una jaqueta vermella amb reflectants, i s’adreçava al conductor de l’excavadora amb un megàfon. Però el conductor va prémer l’accelerador i li va passar per sobre.

Israel volia impedir les desenes, centenars de persones d’arreu del món que havien començat a viatjar a Palestina per fer l’observadors internacionals i des del mig del conflicte denunciar la situació d’Apartheid en què viuen els palestins. No se’n va sortir, els anys següents la riuada creixeria.

M’he topat per casualitat per internet amb els textos que la Rachel Corrie va escriure al seu diari durant aquells dos mesos que va viure a Palestina. Llegeixo un fragment: “He pensat molt en el que em vas dir per telèfon sobre el fet que la violència palestina no ajuda a la situació que viu el mateix poble palestí. Seixanta mil habitants de Rafah treballaven a Israel fa dos anys. Ara només 600 tenen permís per entrar a Israel. I d’aquests 600, molts s’han hagut de traslladar de residència perquè els punts de control que han instal·lat entre aquí i Ashqelon (la ciutat israeliana més propera) han convertit un trajecte que era de 40 minuts en cotxe en un viatge de 12 hores. A més, les fonts potencials de desenvolupament econòmic per la ciutat han estat completament destruïdes per Israel: l’aeroport internacional de Gaza (pistes destruïdes, les instal·lacions del tot tancades), la frontera amb Egipte per comerciar (ara hi ha una torre gegant que la bloqueja amb un franctirador israelià al capdamunt) i l’accés al mar (del tot impossible els últims dos anys per un lloc de control i l’assentament de Gush Katif)”.

En un altre tros del diari va deixar escrit: “Venir aquí és una de les millors coses que he fet . Així que quan sembli boja, o si l’exèrcit israelià trenca amb la seva tendència racista de no lesionar els blancs, si us plau recorda que estic enmig d’un genocidi al qual dono suport indirectament perquè el meu govern n’és en gran part responsable” .

Això és el que va deixar escrit aquella noia que enmig d’un dels conflictes més terribles i injustos del nostre temps em va demanar que li parlés del nostre país.

Però tu no et pots queixar

[Article publicat originalment a Xarxa Penedès]

Et toques la punta del nas. És ben freda. És el símptoma més clar del que el teu cos sap: que tens fred. Ja no saps quantes hores fa que estàs asseguda en aquesta cadira davant de l’ordinador, i t’has oblidat d’encendre la llar de foc. I t’has anat quedant encongida a mesura que el fred pujava pels peus fins la punta del nas. Amb la llar encesa no és que t’haguessis pogut treure ni una de les capes de roba amb què t’embolcalles com una ceba, però el fred no t’hauria arribat fins al moll dels ossos.

Però tu no et pots queixar. Perquè acabeu de reomplir el dipòsit del gas, i a finals de mes, amb els diners que us deixa un familiar, podreu pagar la factura que us cobraran. I a més, heu pogut comprar llenya per anar alimentant durant tot l’hivern la llar. Tant hi fa que al termostat de la calefacció no li hagueu deixat saber que hi ha vida més amunt dels 16 graus. O que us reserveu la llenya per començar a escalfar el menjador-estudi quan el dia ja és avançat i no pas des de primera hora, que ja vindria de gust.

A fora fa un dia radiant. Et prepares una mica de cafè i surts. T’asseus al llindar de la porta de casa i gaudeixes de l’escalfor que et regala aquest sol gairebé primaveral.

Recordes el que va penjar un amic l’any passat al Facebook. Una fotografia d’un termòmetre de casa seva que marcava 18 graus. El comentari de l’amic: “Avui estem vivint per sobre les nostres possibilitats energètiques”. Per un dia es van permetre estirar més el braç que la màniga i no passar tant fred a casa.

Però ell i la seva companya no es poden queixar, que tenen una estufa petita de llenya per anar alimentant i tenen troncs per omplir-la cada vespre quan arriben a casa.

També recordes una conversa amb un altre amic fa uns dies. Feia mesos que no el veies. Et va explicar que ha trobat feina i està content, tot i que és temporal i no arriba a jornada sencera. Ha estat uns mesos preocupat perquè no trobava feina de cap manera. Cada vegada més preocupat. Li vas dir que l’estiu passat tu et vas trobar que no sabies de què treballaries a la tardor, i que et vas consolar pensant que la culpa no era teva sinó que hi ha tantíssima gent sense feina.

Però saps que menties quan li vas dir tot això. Perquè encara que coneguis molt bé les causes de la crisi, que sàpigues que en realitat és un saqueig, que siguis conscient que la situació que pateixes és compartida per centenars de milers de persones, malgrat tot, estaves cagada de por.

Així que ara no et pots queixar, que has ajuntat quatre feinetes i al final del mes sumes uns quants euros al teu compte corrent.

Fas un glop de cafè. Ja tens 38 anys i voldríeu tenir una segona criatura. T’agradaria no esperar massa, per allò de la biologia i que les mares com més joves millor. Però no us podeu permetre que coincideixin dues quotes de llar d’infants alhora. Perquè entre el teu company, que li han retallat el sou, com a tot professor precari d’una universitat pública, i els teus ingressos minsos, els números no surten. Així que heu de tenir paciència.

I no us podeu queixar, que al petit que teniu el podeu portar a l’escola bressol, i no com una veïna, que té tot el dia el fill a casa perquè no arriba a pagar ni la quota per un.

T’acabes el cafè d’un últim glop i tornes a dins. Arreplegues algunes branques i troncs del porxo i encens la llar de foc.

Tornes a l’ordinador. Aquesta setmana fa 19 anys que va morir l’Ovidi, l’Ovidi Montllor, el cantautor d’Alcoi. Molta gent el recorda a les xarxes socials. Algú n’ha recuperat una frase que t’agrada: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. T’agrada molt.

Qui no s’ho pugui pagar, a la font!

[Article publicat originalment a Xarxa Penedès]

Centre de Vilafranca. Cantonada on es troben la carretera de Barcelona, el carrer de Santa Clara i la Parellada. El noiet juga amb una baldufa, de les de fusta, de les de sempre. Rodola per terra fins que es va aturant i acaba caient. La recull. Torna a cargolar el cordill i la llença de nou perquè giri i giri. De tant en tant mira la garrafa que ha posat sota la font, i quan és plena la canvia per una altra. L’estampa idíl·lica no és dels anys 40 o 50. M’hi vaig topar divendres a la tarda. Al costat de la font el noiet tenia un carretó de supermercat amb una vintena de garrafes de plàstic que anava omplint parsimoniosament.

El que m’estranya és que no hi hagi cua.

Arran del procés de privatització d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) a principis de 2013, el consum domèstic d’aigua s’ha encarit al voltant d’un 60-70%. L’Alt Penedès, el Garraf i l’Anoia formem part de la xarxa de municipis que consumim l’aigua que gestiona aquesta empresa que fins fa poc era pública. I sabeu què m’expliquen? Doncs que arran de la crisi i l’encariment de la tarifa, la gent consumeix menys aigua: per exemple, a Vilanova en un any se n’ha reduït un 15% el consum.

El dia en què ho podrem tot

 [Article publicat a la revista ONGC]

Ell té 53 anys. Després de passar-ne 22 treballant a la banca, es va quedar sense feina. I aleshores en va trobar de comercial. Fins que va arribar un dia que li van dir que no calia que tornés. I ara en fa més de dos que truca totes les portes que troba, però cap se li ha obert per donar-li feina. No em puc imaginar com ha viscut aquests 24 mesos llargs. Més 700 nits anant a dormir sense un contracte amb el que combatre l’insomni.

Ella té 45 anys. I fa gairebé les mateixes nits que ell que se’n va al llit amb l’esperança que l’endemà soni el telèfon i a l’altra banda senti una veu que li ofereixi una feina. Com es pot mantenir l’esperança tant de temps? I cada mes sents al Telenotícies que uns quants milers més de treballadores i treballadors se t’han unit a la llarga llista de qui no té feina.

Però fa poques setmanes s’han trobat.

TV3, el DOGC televisat?

(Article escrit per mèdia.cat)

El meu company hi era i ho va veure. Era el 14N, dia de la vaga general. Era a la manifestació alternativa de Barcelona. Ell hi era i va veure la policia disparant pilotes de goma. Tot i això, el que ell pugui explicar no interessa als grans mitjans, no els val com a testimoni per contradir les paraules d’un conseller. Ni tampoc els val l’Ester Quintana, la dona que va perdre un ull el dia de la vaga i que la gent que estava en aquell moment amb ella assegura que va ser per culpa d’una bala de goma disparada pels mossos d’esquadra.

A TV3 tant els fa que hi hagués desenes de milers de persones al centre de Barcelona aquell vespre i que totes elles veiessin o sentissin les pilotes de goma, i en fugissin cames-ajudeu-me. Tant els fa que hi hagués desenes de periodistes que ho cobrien i que podrien constatar, si algú els ho preguntés, que es van disparar pilotes de goma contra els manifestants (diga-li pilota de goma, diga-li “projectil de quaranta mil·límetres”, que és el mateix, malgrat que el conseller Puig ens vulgui marejar amb el llenguatge).

La  notícia per TV3 aquest dilluns 3 de desembre sobre la compareixença del conseller Felip Puig per donar explicacions sobre la repressió policial el dia de la vaga general és que ell nega que es disparessin bales de goma.