Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Atur’

imatge-tassa2[Article publicat originalment a Xarxa Penedès]

Et toques la punta del nas. És ben freda. És el símptoma més clar del que el teu cos sap: que tens fred. Ja no saps quantes hores fa que estàs asseguda en aquesta cadira davant de l’ordinador, i t’has oblidat d’encendre la llar de foc. I t’has anat quedant encongida a mesura que el fred pujava pels peus fins la punta del nas. Amb la llar encesa no és que t’haguessis pogut treure ni una de les capes de roba amb què t’embolcalles com una ceba, però el fred no t’hauria arribat fins al moll dels ossos.

Però tu no et pots queixar. Perquè acabeu de reomplir el dipòsit del gas, i a finals de mes, amb els diners que us deixa un familiar, podreu pagar la factura que us cobraran. I a més, heu pogut comprar llenya per anar alimentant durant tot l’hivern la llar. Tant hi fa que al termostat de la calefacció no li hagueu deixat saber que hi ha vida més amunt dels 16 graus. O que us reserveu la llenya per començar a escalfar el menjador-estudi quan el dia ja és avançat i no pas des de primera hora, que ja vindria de gust.

A fora fa un dia radiant. Et prepares una mica de cafè i surts. T’asseus al llindar de la porta de casa i gaudeixes de l’escalfor que et regala aquest sol gairebé primaveral.

Recordes el que va penjar un amic l’any passat al Facebook. Una fotografia d’un termòmetre de casa seva que marcava 18 graus. El comentari de l’amic: “Avui estem vivint per sobre les nostres possibilitats energètiques”. Per un dia es van permetre estirar més el braç que la màniga i no passar tant fred a casa.

Però ell i la seva companya no es poden queixar, que tenen una estufa petita de llenya per anar alimentant i tenen troncs per omplir-la cada vespre quan arriben a casa.

També recordes una conversa amb un altre amic fa uns dies. Feia mesos que no el veies. Et va explicar que ha trobat feina i està content, tot i que és temporal i no arriba a jornada sencera. Ha estat uns mesos preocupat perquè no trobava feina de cap manera. Cada vegada més preocupat. Li vas dir que l’estiu passat tu et vas trobar que no sabies de què treballaries a la tardor, i que et vas consolar pensant que la culpa no era teva sinó que hi ha tantíssima gent sense feina.

Però saps que menties quan li vas dir tot això. Perquè encara que coneguis molt bé les causes de la crisi, que sàpigues que en realitat és un saqueig, que siguis conscient que la situació que pateixes és compartida per centenars de milers de persones, malgrat tot, estaves cagada de por.

Així que ara no et pots queixar, que has ajuntat quatre feinetes i al final del mes sumes uns quants euros al teu compte corrent.

Fas un glop de cafè. Ja tens 38 anys i voldríeu tenir una segona criatura. T’agradaria no esperar massa, per allò de la biologia i que les mares com més joves millor. Però no us podeu permetre que coincideixin dues quotes de llar d’infants alhora. Perquè entre el teu company, que li han retallat el sou, com a tot professor precari d’una universitat pública, i els teus ingressos minsos, els números no surten. Així que heu de tenir paciència.

I no us podeu queixar, que al petit que teniu el podeu portar a l’escola bressol, i no com una veïna, que té tot el dia el fill a casa perquè no arriba a pagar ni la quota per un.

T’acabes el cafè d’un últim glop i tornes a dins. Arreplegues algunes branques i troncs del porxo i encens la llar de foc.

Tornes a l’ordinador. Aquesta setmana fa 19 anys que va morir l’Ovidi, l’Ovidi Montllor, el cantautor d’Alcoi. Molta gent el recorda a les xarxes socials. Algú n’ha recuperat una frase que t’agrada: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. T’agrada molt.

Read Full Post »