«Aneu a Calais? Però si ja no hi queda ningú». Ens ho han dit diverses persones tant a l’Anna com a mi poques hores abans d’emprendre el vol cap a París i de conduir tres hores fins al principal port que connecta França i Anglaterra, cosa que l’ha convertit els darrers vint anys en pol d’atracció per milers de persones que volen buscar refugi a la Gran Bretanya. A l’altra banda del canal de la mànega molts hi tenen mares, pares, filles, fills, germanes, oncles o simplement coneguts que esperen que els ajudin a començar una nova vida sense violència, guerres, agressions sexuals, explotació laboral o persecucions. Milers s’han amagat en camions i vaixells i han creuat el mar; diverses desenes han mort durant l’intent (quinze persones només aquest 2016).
Calais ens rep com esperàvem. Com hem vist en fotos i vídeos. Amb tanques i concertines a banda i banda de la carretera que voreja aquesta ciutat de 75.000 habitants que vol ser coneguda com a ciutat balneari però que s’ha fet famosa perquè fins aquesta setmana acollia el camp de refugiats més gran d’Europa. Aquí i allà de la via hi ha dotacions policials.
L’accés al camp des de la principal artèria de circulació està tancat, però a través d’una carretera secundària s’hi arriba fàcilment. Abans, però, passem per un preciós poblet de cases baixes envoltat de prats que rep els visitants amb una alerta: «Voisins vigilants». Més tard, un habitant de Calais que ajuda les persones refugiades ens explicarà que el moviment solidari local és actiu des que fa vint anys que s’hi instal·len migrants que volen creuar el mar, però que no a tothom li agrada la presència de milers de persones que busquen refugi, i hi ha veïns organitzats que si veuen algú al poble que consideren que té la pell massa fosca corren a avisar la policia. (més…)
l'esquena del món 