Protesta a la UAB el 2013 en el marc de la tancada al rectorat. Foto: Jordi Borràs/Nació Digital
El meu company és professor universitari. Cada curs hi ha algun moment en què m’explica d’alumnes que deixen la carrera a la meitat perquè no se la poden continuar pagant o perquè els és impossible compaginar estudis i feina. L’Ermengol me’n parla amb ràbia i frustració.
La majoria són de les barriades del Vallès, de famílies treballadores que havien fet un esforç perquè els fills i filles poguessin tenir estudis superiors. De fet, l’inici de la crisi no va suposar una caiguda de l’alumnat, sinó que el va estimular, perquè davant de la falta de feina, l’aposta era continuar estudiant. Però les retallades i l’atur han acabat eixugant la capacitat de despesa de les classes populars, i s’han esgotat els diners que havien reservat per la universitat. El resultat: des del 2012 el nombre d’estudiants està caient.
Mentre les famílies veien com cada cop els costava més pagar la matrícula dels fills (i per aquests era impossible trobar una feina que els garantís us ingressos estables i poder-se sufragar ells els estudis), els preus de les taxes universitàries s’han anat enfilant. A Catalunya l’augment entre el 2008 i el 2013 ha estat superior al 158%. I això ens atorga el dubtós honor de tenir les universitats públiques més cares de la UE (aquí el preu mínim per estudiar un grau és de 1.750 euros), només per darrere d’Irlanda i Gal·les. (més…)
l'esquena del món 