Barri de Caracas. FOTO: ORIOL CLAVERA
Segueixo amb preocupació (i indignació) les notícies que ens arriben de l’intent que cop d’estat que fa dies que pateix Veneçuela. Preocupació com tothom per l’enèsim intent de l’oposició de fer caure la revolució bolivariana (que amb totes les mancances, errors i contradiccions, continua viva) amb una gens dissimulada ingerència internacional liderada per Trump i a la que ja s’hi ha sumat el Parlament Europeu. Hi sumo la preocupació per la gent estimada que hi vaig conèixer quan hi vaig viatjar el 2004 i 2005.
I indignació per com ens ho expliquen la majoria de mitjans als Països Catalans. Des que es va saber que Guaidó s’havia autoproclamat president, es van arrenglerar ràpidament a favor dels colpistes. Catalunya Informació radiava, legitimant el cop d’estat: «Veneçuela té dos presidents». Precisament, el que em va empènyer el 2004 a viatjar a la República Bolivariana van ser les cròniques que demonitzaven i caricaturitzaven tant Chávez com la població que li donava suport. «Si el diari El País en parla tant malament, deu ser ben interessant el que hi succeeix», vaig pensar, i vaig carregar-me la motxilla a l’esquena i vaig creuar l’Atlàntic per veure-ho amb els meus propis ulls i, després, poder explicar-ho aquí. M’hi vaig estar un mes, tot a Caracas. Em va apassionar sobretot el protagonisme i implicació de la població de les barriades (els cerros) de la ciutat en el procés revolucionari. L’any següent hi vaig poder tornar i m’hi vaig quedar quatre mesos. En aquesta ocasió vaig recórrer part del país amb el fotògraf Oriol Clavera.
Des d’aleshores no hi he tornat. He seguit des de la distància el que succeïa a la pàtria de Bolívar a través del mail o del mòbil amb les amistats que hi vaig fer, a través d’altres companyes i companys catalans que hi han viatjat o a través d’articles. Sé les complexitats i dificultats del procés, m’han explicat les traves del burocratisme, de la corrupció, he llegit els boicots econòmics que pateixen, m’han compartit la decepció per retrocessos. Però m’ha il·lusionat que la gent que m’hi estimo, continua defensant, malgrat tots els malgrats, aquest procés emancipador nascut al tombant del segle.
Avui he parlat amb el Francisco per mòbil enviant-nos missatges de veu. Quan va arribar la notícia de l’intent de cop de Guaidó, li vaig escriure: «Com esteu?». Em va respondre ràpid i breu, prou per entendre que preocupats, però que bé. Avui m’ha escrit per demanar-me que els ajudem a explicar el que està succeint a Veneçuela, que activem la solidaritat internacional. «I que intentem ajudar a desactivar les mentides i intoxicacions que corren», he pensat jo.
l'esquena del món 