On són les dones?

[Un nou article que he escrit per Media.cat]

Aquest estiu els informatius de televisió ens han anat oferint imatges de la guerra a Líbia (més de la rereguarda que del front, cal dir-ho). I cada cop que els rebels es feien amb una nova ciutat ens explicaven que la població sortia al carrer per celebrar-ho. Però aquí ens hauríem de preguntar, talment com a l’Astèrix i Obèlix, “Tota la població?”. Doncs no, tota no. Com a mínim la meitat dels habitants quedava fora de l’enquadrament de les càmeres.

No me’n vaig adonar el primer dia, vaig tardar uns quants dies a ser-ne conscient. Ens ensenyaven els carrers de les ciutats que queien a mans dels rebels, i com s’omplien de gent que els aclamava, però entre aquesta gent només hi havia homes. En canvi, ens parlaven de la població, en genèric. A la fi, a finals d’agost, quan van entrar a Trípoli, un vespre el Telenotícies ens donava notícia que hi havia hagut una manifestació de dones per victorejar la caiguda de la capital. Aleshores no ens parlaven de la població de manera genèrica. Ara ens concretaven que qui hi havia als carrers eren només dones.

Líbia no és una excepció. No estic descobrint la sopa d’all. És senzillament un exemple de tantes i tantes vegades que ens parlen de la població en general quan un fet el protagonitzen homes; però en canvi, si els actors principals són dones, en aquest cas sí que ho especifiquen. El que m’ha succeït aquest estiu és que, de tantes imatges sobre l’avanç dels rebels libis, se m’ha fet encara més evident la invisibilitat als mitjans que reiteradament patim les dones. I si no, perquè no feu una ullada avui a algun diari de paper o mitjà electrònic i compteu quants homes i quantes dones hi tenen protagonisme?

Read Full Post »

De Sandton a Alexandra: contrastos sud-africans per a un Mundial de Futbol

En Joan Canela és periodista i va aterrar fa un any i mig a Johannesburg, Sud-Àfrica. Hi va anar amb la seva companya fotògrafa i dissenyadora, l’Helena, per explicar-nos, des d’allà mateix, com ha evolucionat el país que va sortir de l’apartheid a mitjans dels anys noranta.

D’aquí a poques setmanes Johannesburg acollirà el Mundial de Futbol. Tots els ulls estaran posats sobre aquesta ciutat.

Fa uns dies vaig entrevistar en Joan al ‘Solidaris’, de Catalunya Ràdio, i ens va parlar de Sandton, barri luxós d’aquesta ciutat, que possiblement molts mitjans d’arreu ens mostraran per parlar-nos dels èxits de l’aprtheid. Però en Joan també ens va parlar d’Alexandra, un dels suburbis més empobrits i violents de Sud-Àfrica que està a pocs centenars de metres de Sandton.

Read Full Post »

“Gaza és pitjor que una presó, és el camp de concentració més gran del món”

Quan llegiu aquesta entrevista a la Maria del Mar Fernández, ella ja haurà acabat els sis dies de vaga de fam que ha fet a la Casa Palestina de Barcelona. No ho fa sola, se segueix en 30 punts més del món. En cada punt, es fan relleus. Es va començar a Egipte quan el govern de Mubarak va decidir no permetre la marxa internacional convocada contra el bloqueig de Gaza i l’ocupació. Del grup de catalanes i catalans, la va començar Teresa Sala, l’han continuada primer la Maria del Mar (fins el 12 de gener) i després en Martí Olivella, i fins al dia 17 encara hi haurà més relleus.

L’entrevista l’he feta pel periòdic quinzenal L’ACCENT.

Com va començar la vaga de fam?
La va iniciar a Egipte el 28 de desembre Heidy Epstein, una jueva de 85 anys que va poder escapar de l’Holocaust. Fins a 1.400 persones de més de 30 països havíem viatjat fins a El Caire per participar a una marxa internacional que volia trencar el bloqueig que pateix Gaza travessant la frontera per Egipte. Però el govern de Mubarak ens ho va prohibir, i és per això que, primer Epstein va començar la vaga de fam.

Read Full Post »

“Tots els sahrauís que no creuen en el projecte marroquí pateixen amenaces policials i detencions”

Quinze anys desaparegut. Quinze anys sense que la seva família sabés si era viu o mort. Quinze anys d’una presó marroquina a una altra. Aquest és el periple que va patir Bachir Azman, i també molts altres presos polítics sahrauís, que com ell van ser detinguts i apartats de les seves famílies el 1976 poc després de la Marxa Verda amb què Marroc va ocupar el Sàhara Occidental el 1976. Bachir va ser alliberat el 1991, i aleshores la seva família va poder saber que era viu i què li havia succeït durant aquells quinze anys.

En sortir, Bachir Azman es va implicar en la defensa dels drets humans. Aquest dissabte 21 de novembre va ser el protagonista de l’espai que faig al programa ‘Solidaris‘, de Catalunya Ràdio. El vam trucar a El Aaiun per entrevistar-lo i conèixer les denúncies que continuen fent els activistes com ell des del Sàhara Occidental de les constants detencions arbitràries de població civil, de violacions de dones, d’empresonaments injustificats, de tortures a detinguts i de la situació que pateixen els presos polítics.

Read Full Post »

La violació, una arma de guerra del Regne del Marroc contra la població sahrauí

Hayat Erguibi té 19 anys. Viu a El Aaiun, la capital no oficial del Sàhara Occidental. El passat 22 de febrer, quan anava cap a classe, un grup de policies la va detenir il·legalment enmig del carrer i se la va emportar fins al desert. Allà la van torturar i la van violar. Tot i que li costa molt, Hayat ha decidit explicar-ho. No és l’única sahrauí que ha estat violada per policies marroquins, però sí que és una de les poques que s’atreveix a relatar-ho davant d’una càmera i a donar els noms dels policies. Hayat vol que tothom sàpiga què està succeint al seu país i la impunitat de què gaudeix la policia per violar i troturar al Regne del Marroc.

Demà dissabte l’Esquena del món torna a ser al Solidaris, el programa de la Rita Marzoa a Catalunya Ràdio. I el que farem serà anar via telefònica fins a El Aaiun, la capital no oficial del Sàhara Occidental, per conèixer les denúncies per la vulneració sistemàtica dels Drets Humans que hi pateix la població sahrauí.

De fet, el programa de demà es fa en directe des de l’Eucoco, la 35a Conferència Europea de Solidaritat amb el Poble Sahrauí, que se celebra aquest cap de setmana a Barcelona.

Mentre no escolteu el programa de demà, us deixo amb una cançó que canta Mariem Hassan: “Yasar Geidu”, que explica que el poble sahrauí està trencant les cadenes perquè vol la independència, i tant hi fa que “la guerra sigui llarga o curta, ja que l’important és la llibertat del nostre poble”:

Read Full Post »

Contes de pirates a la vora d’un televisor

Ens tenen a tots amb l’ai al cor. Com qui explica un conte a un grup de nens i nenes i ells l’escolten embadalits, les televisions, ràdios i diaris van fent seguiment de les peripècies de l’Alakrana, el vaixell pescador de tonyines amb tripulació basca que està segrestat des de fa 35 dies pels pirates somalis. I nosaltres viviem atents el desenllaç.

Entrevista a les dones, mapes i infografies perquè no perdem detall, declaracions dels polítics, bufets d’advocats de Londres… No poso en qüestió el patiment de les famílies dels segrestats, però és lamentable que de la gran quantitat de pàgines de diaris i minuts de ràdio i televisió, se n’hagin dedicat tant pocs a explicar qui són aquests pirates.

Fa uns dies un instructiu article al Público ho feia. És a dir, que se n’anava a buscar els orígens dels segrestos. El que em sembla és que els responsables del diari no el van llegir. Ni tampoc dels altres rotatius que es poden comprar en els quioscos barcelonins. Ho dic per com han continuat tractant el tema la resta de dies.

Si voleu llegir el conte sencer, el professor Joaquim Sempere ens l’explica [l’he traduït al català]:

Read Full Post »