Missatge des dels barris de Caracas: «Estem bé, però tenim motius per estar molt espantats»

Barri de Caracas. FOTO: ORIOL CLAVERA

 

Segueixo amb preocupació (i indignació) les notícies que ens arriben de l’intent que cop d’estat que fa dies que pateix Veneçuela. Preocupació com tothom per l’enèsim intent de l’oposició de fer caure la revolució bolivariana (que amb totes les mancances, errors i contradiccions, continua viva) amb una gens dissimulada ingerència internacional liderada per Trump i a la que ja s’hi ha sumat el Parlament Europeu. Hi sumo la preocupació per la gent estimada que hi vaig conèixer quan hi vaig viatjar el 2004 i 2005.

I indignació per com ens ho expliquen la majoria de mitjans als Països Catalans. Des que es va saber que Guaidó s’havia autoproclamat president, es van arrenglerar ràpidament a favor dels colpistes. Catalunya Informació radiava, legitimant el cop d’estat: «Veneçuela té dos presidents». Precisament, el que em va empènyer el 2004 a viatjar a la República Bolivariana van ser les cròniques que demonitzaven i caricaturitzaven tant Chávez com la població que li donava suport. «Si el diari El País en parla tant malament, deu ser ben interessant el que hi succeeix», vaig pensar, i vaig carregar-me la motxilla a l’esquena i vaig creuar l’Atlàntic per veure-ho amb els meus propis ulls i, després, poder explicar-ho aquí. M’hi vaig estar un mes, tot a Caracas. Em va apassionar sobretot el protagonisme i implicació de la població de les barriades (els cerros) de la ciutat en el procés revolucionari. L’any següent hi vaig poder tornar i m’hi vaig quedar quatre mesos. En aquesta ocasió vaig recórrer part del país amb el fotògraf Oriol Clavera.

Des d’aleshores no hi he tornat. He seguit des de la distància el que succeïa a la pàtria de Bolívar a través del mail o del mòbil amb les amistats que hi vaig fer, a través d’altres companyes i companys catalans que hi han viatjat o a través d’articles. Sé les complexitats i dificultats del procés, m’han explicat les traves del burocratisme, de la corrupció, he llegit els boicots econòmics que pateixen, m’han compartit la decepció per retrocessos. Però m’ha il·lusionat que la gent que m’hi estimo, continua defensant, malgrat tots els malgrats, aquest procés emancipador nascut al tombant del segle.

Avui he parlat amb el Francisco per mòbil enviant-nos missatges de veu. Quan va arribar la notícia de l’intent de cop de Guaidó, li vaig escriure: «Com esteu?». Em va respondre ràpid i breu, prou per entendre que preocupats, però que bé. Avui m’ha escrit per demanar-me que els ajudem a explicar el que està succeint a Veneçuela, que activem la solidaritat internacional. «I que intentem ajudar a desactivar les mentides i intoxicacions que corren», he pensat jo.

Read Full Post »

La impunitat dels crims del Franquisme, model per Colòmbia

[Article publicat al número 11 de la revista Catalan International View]

El passat mes de setembre el jutge espanyol Baltasar Garzón aterrava a Bogotà i es reunia durant una hora amb el ministre de Justícia colombià Juan Carlos Esguerra. Per què aquesta reunió? Què hi feia Garzón al país llatinoamericà? La premsa ens explicava que Garzón hi havia viatjat en qualitat d’assessor de la Misión de Apoyo al Proceso de Paz de Colombia de la OEA (Organització d’Estats Americans). I que ho feia per ajudar a avançar en el procés de resolució del conflicte que viu el país des dels anys 60.

Però més enllà del que explica la premsa, advocats i organitzacions de vigilància dels drets humans alerten que el jutge espanyol és a Colòmbia per fer-hi el mateix que hi ha estat fent la darrera dècada: assessorar el govern del país, sí, però amb l’objectiu no declarat de fer que en el procés de resolució del conflicte els qui han comès crims no seran perseguits. És a dir, importar-hi el model d’impunitat que ha permès que a l’Estat espanyol no es reconegués la il·legalitat del Franquisme, que no s’hagi fet justícia a les víctimes de la dictadura i que no s’hagin jutjat els culpables d’aquells crims.

No és la primera vegada que l’Estat espanyol treballa per exportar aquest model a l’Amèrica Llatina. Gregorio Dionis, president de l’Equipo Nizkor (un organisme internacional de defensa dels Drets Humans i que focalitza la seva actuació en combatre la impunitat, sobretot a Europa i a l’Amèrica Llatina), explica que ja el va intentar implementar fa tres dècades als països del Con Sud (Argentina, Xile i Uruguai) per blindar els responsables de les seves dictadures quan van iniciar processos de transició per avançar cap a la democràcia, i més tard en la fi de diversos conflictes armats a Centre-Amèrica (Guatemala i El Salvador). La novetat de Colòmbia és que es vol aplicar en un país on el conflicte armat encara està obert.

Read Full Post »

Que vénen els vàndals!

La setmana passada, a les notícies del 3/24 ens expliquen que els estudiants i treballadors xilens estan de vaga general. Escolto com la locutora ens diu que és el segon dia de mobilitzacions i que hi ha hagut grans manifestacions. I afegeix que al final de les marxes “grups de vàndals” s’han enfrontat amb la policia.

Vaig al diccionari. Sobre vàndal, el DIEC (Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans) em diu: “Persona que destrueix o malmet una obra d’art, una cosa bella o útil, etc., sense cap necessitat”. També consulto el GDLC (Gran Diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana): “Persona donada al vandalisme“. I em diu que vandalisme vol dir “tendència a destruir, per gust pervers, per vana ostentació de força o per ignorància, les obres de la civilització, les coses belles, etc“.

Té clar qui ha escrit la notícia que els joves xilens s’enfrontessin amb la policia per un “gust pervers” de fer-ho? Té clar que han actuat “sense cap necessitat”? Per què escullen un terme pejoratiu per explicar els enfrontaments violents entre manifestants i policies? No és millor que un informatiu intenti entendre per què passen les coses que no pas desqualificar-les?

I vaig a l’hemeroteca del 3cat24 (la web del canal informatiu on he sentit la notícia) i trobo que és una paraula que els ha agradat força aquest estiu. I, sense que em sorprengui, veig que l’han feta servir en diverses ocasions en relació als aldarulls que hi ha hagut aquest agost a la Gran Bretanya arran de la mort d’un jove a trets per la policia.

L’endemà de la notícia sobre Xile, la mateixa locutora ens explica que a les protestes un noi de 16 anys ha resultat mort. Això ens ho diu a l’obertura de l’informatiu. I no és fins que explica la notícia amb detall que ens assabentem que diversos testimoni asseguren que l’hauria mort un policia amb un tret de bala. Que tots els indicis apuntin que ha estat assassinat per un policia no és prou per haver obert amb aquesta informació?

Per sort, en aquesta ocasió la presentadora ha tingut la decència de no dir-nos als espectadors que el noi era un vàndal.

En fi, que ja som aquí de nou. I que tenim per davant una tardor que ve carregada d’unes retallades que podrien agitar aquests vàndals de què ens parlen als informatius.

Read Full Post »

Això ha passat a Wisconsin

Han sortit al carrer desenes de milers de persones. Diuen que fins a 100.000. La manifestació més gran que hi ha hagut mai a la ciutat. Han ocupat en dues ocasions el Parlament. I han fet concerts a dins i a fora. Això ha passat a Wisconsin.

La immensa majoria dels treballadors públics estan en peu de guerra. Els mestres de les escoles públiques han fet una vaga no declarada; senzillament han dit tots alhora que estaven malalts. Això ha passat a Wisconsin.

Els diputats demòcrates del parlament estatal han fugit a Illinois, l’estat veí, per impedir que hi hagués quòrum i una llei que ataca els drets dels sindicats es pogués posar a votació. Això ha passat a Wisconsin.

Això va començar aquest 11 de febrer, i encara dura.

Diputats, sindicats i treballadores i treballadors estan mobilitzats contra una llei que anomenen anti-sindical. La llei és una proposta del governador republicà, Scott Walker. La llei exclou els sindicats del sector públic del dret a la negociació col·lectiva sobre qualsevol qüestió laboral que no siguin els salaris bàsics. Això vol dir que si s’acaba aprovant els treballadors no tindran cap dret a negociar sobre les seves pensions, els seus plans de salut, la seguretat en el treball o qualsevol altre tema. Això ha passat a Wisconsin.

Read Full Post »

Aquí no hem fet ni el primer pas

“Justícia no només significa condemnar els genocides, sinó que el nostre poble visqui amb dignitat”. Són paraules de Graciela Daleo. Ella va ser una de les desenes de milers de persones que a l’Argentina van estar desaparegudes durant anys. Va estar un any i mig segrestada a l’ESMA, el principal centre de detenció il·legal a Buenos Aires durant la dictadura.

A Graciela la van alliberar. 30.000 argentines i argentins no van retornar mai més. El passat mes de març la Graciela va venir a Barcelona per explicar-ho. I sobretot perquè no ens quedem només amb l’horror dels anys de la dictadura, va dir, sinó perquè recordem “perquè les classes dominants van desenvolupar el procés genocida a l’Argentina”.

L’he recordada avui, quan aquest matí, en posar Catalunya Informació, he sentit que han condemnat a 25 anys de presó l’últim dictador argentí, Reynaldo Bignone. I m’he emocionat quan he escoltat les paraules d’una Abuela de la Plaza de Mayo que ho celebrava pels 30.000 desapareguts.

La notícia també explicava que a l’Argentina ja hi ha “1.400 acusats per crims comesos durant la dictadura, dels quals més de 600 estan processats”. Sabeu quants processats hi ha a l’Estat espanyol pels crims del franquisme, oi? Ni un.

Read Full Post »

Pinochet ressona als carrers sacsejats de Xile

El Cristian m’envia aquesta imatge. És la portada d’un diari xilè, La Cuarta. “Se acabó el webeo, siñures!”, titula. Què és això de “siñures”?, li pregunto. Ho deia Pinochet, em diu; a Xile tothom sap a qui s’estan referint quan algú utilitza el “siñures”. I ara alguns el reivindiquen per resoldre el desastre que ha deixat el terratrèmol.

Tot i que a molts ens pot fer pensar en les dictadures dels anys setanta, la imatge de la portada de La Cuarta és d’aquesta setmana. 15.000 militars, m’explica en Cristian, han ocupat els carrers de Concepción, la tercera ciutat més poblada del país i una de les més afectades pel terratrèmol. I també, afegeix en Cristian, una de les ciutats on els moviments populars contra les polítiques capitalistes són més actius. Hi han entrat amb tancs i helicòpters. Des del terratrèmol la ciutat l’ha passat a dirigir un general. I els darrers dies fins a 450 vegades els militars han irromput en cases sense tenir-ne cap autorització amb l’excusa que hi vivien persones que havien saquejat comerços.

Ahir en Cristian m’ho va explicar quan vam trobar-nos una estona perquè ens informés de les notícies que li arriben del seu país.

Read Full Post »