“No m’estranya”, vaig pensar, quan em va dir que tots estaven molt espantats. L’Adnan (li direm Adnan, d’acord?, encara que el seu nom és un altre) m’acabava d’obrir conversa al xat i em va enganxar un enllaç: era una notícia que explicava que acabaven de trobar el cos sense vida d’un jove periodista de 23 anys que havia estat segrestat el dia anterior. Va passar el 6 de maig.
I avui rebo un mail que em confirma aquelles pors de l’Adnan, que també és periodista. Me l’ha enviat el Jordi, company de classe dels temps de la universitat. És l’últim article de Zardasht Osman, el jove periodista, escrit pocs dies abans que fos assassinat. L’havia titulat “Toquen les primeres campanes de la meva mort”.
A Zardashat l’havien amenaçat de mort. Estava estudiant a la universitat a Erbil, la capital del Kurdistan iraquià. A més, col·laborava com a periodista amb diversos mitjans independents, amb els pocs que hi ha a la regió. Feia uns mesos un company seu, a qui jo vaig poder conèixer quan vaig viatjar allà ara fa més d’un any, el van apallissar a la mateixa ciutat. Us ho vaig relatar aquí al bloc: Han apallissat en Nabaz. Després de l’agressió en Nabaz va tirar la tovallola. Feia uns mesos havia obert la primera revista independent a la ciutat, però va decidir fugir, va considerar que era inviable continuar denunciant la corrupció del govern des d’Erbil.
Però Zardasht va decidir quedar-s’hi, i el preu ha estat la mort. Ja ho sabia, va explicar a l’últim article: “Els darrers dies m’han dit que la meva mort és propera, m’han dit que em queden poques oportunitats de respirar aire. Tant me fa morir o ser torturat; esperaré el meu final, l’última cita amb els meus assassins. Espero que em brindin una mort tràgica d’acord amb la meva tràgica vida. Dic això perquè sapigueu com pateixen els joves d’aquest país i que la mort està entre les seves opcions més probables. Perquè sapigueu que el que ens horroritza és seguir vivint, no morir”. (més…)
l'esquena del món 