Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Iraq’ Category

“No m’estranya”, vaig pensar, quan em va dir que tots estaven molt espantats. L’Adnan (li direm Adnan, d’acord?, encara que el seu nom és un altre) m’acabava d’obrir conversa al xat i em va enganxar un enllaç: era una notícia que explicava que acabaven de trobar el cos sense vida d’un jove periodista de 23 anys que havia estat segrestat el dia anterior. Va passar el 6 de maig.

I avui rebo un mail que em confirma aquelles pors de l’Adnan, que també és periodista. Me l’ha enviat el Jordi, company de classe dels temps de la universitat. És l’últim article de Zardasht Osman, el jove periodista, escrit pocs dies abans que fos assassinat. L’havia titulat “Toquen les primeres campanes de la meva mort”.

A Zardashat l’havien amenaçat de mort. Estava estudiant a la universitat a Erbil, la capital del Kurdistan iraquià. A més, col·laborava com a periodista amb diversos mitjans independents, amb els pocs que hi ha a la regió. Feia uns mesos un company seu, a qui jo vaig poder conèixer quan vaig viatjar allà ara fa més d’un any, el van apallissar a la mateixa ciutat. Us ho vaig relatar aquí al bloc: Han apallissat en Nabaz. Després de l’agressió en Nabaz va tirar la tovallola. Feia uns mesos havia obert la primera revista independent a la ciutat, però va decidir fugir, va considerar que era inviable continuar denunciant la corrupció del govern des d’Erbil.

Però Zardasht va decidir quedar-s’hi, i el preu ha estat la mort. Ja ho sabia, va explicar a l’últim article: “Els darrers dies m’han dit que la meva mort és propera, m’han dit que em queden poques oportunitats de respirar aire. Tant me fa morir o ser torturat; esperaré el meu final, l’última cita amb els meus assassins. Espero que em brindin una mort tràgica d’acord amb la meva tràgica vida. Dic això perquè sapigueu com pateixen els joves d’aquest país i que la mort està entre les seves opcions més probables. Perquè sapigueu que el que ens horroritza és seguir vivint, no morir”. (més…)

Anuncis

Read Full Post »

Escriuria cada dia un post sobre el Kurdistan i encara no en tindria prou per fer-vos conèixer totes les notícies que m’arriben d’aquelles terres de l’orient.

La darrera l’he coneguda a través d’en Majid. M’escriu de tant en tant i em parla del camp de refugiats de Makhmur, que vaig visitar la primavera passada. 12.000 habitants enclavats enmig d’una terra erma al Kurdistan sud (al nord de l’Iraq) que a poc a poc han anat omplint de vida. Refugiats pel suport que des de fa anys donen a la guerrilla kurda, ara en Majid m’explica que els volen expulsar.

No serà la primera vegada que els expulsin de casa: ja és el sisè camp on s’instal·len. Qui us en vol fer fora?, li pregunto. Tothom, respon: El govern iraquià, el govern regional kurd del nord de l’Iraq, el govern turc i els Estat Units han elaborat un pla per fer-los fora de la terra on viuen després de les properes eleccions iraquianes previstes pel mes de març. “Per ara només és un pla, però possiblement esdevindrà una realitat”, reconeix en Majid.

A Makhmur s’hi van instal·lar fa onze anys. Però el seu periple havia començat temps abans, el 1994. I és que tots els habitants del camp vivien en poblets kurds dins de Turquia a tocar de la frontera amb l’Iraq. Com va succeir amb 4.000 altres poblacions, l’exèrcit turc, en la seva lluita contra la guerrilla, els va amenaçar: o s’incorporaven al cos paramilitar dels “defensors dels pobles” (Korucular) o els expulsaven de casa seva. Es van negar a trair els seus fills, filles, nebots i cosins que lluitaven a la guerrilla del PKK per defensar els drets de la població kurda. I van haver de fugir deixant enrere les cases i camps incendiats pel soldats turcs i pels paramilitars. (més…)

Read Full Post »

Plou sobre Barcelona quan llegeixo que han condemnat a mort a Ali Hassan al-Majid, a qui anomenen “Alí el Químic”. El motiu: va ser el responsable d’ordenar l’atac amb gasos contra la població kurda de Halabja el 16 de març de 1988.

Plovia sobre Halabja el dia que van atacar la població amb napalm i altres gasos. Aquell 16 de març 5.000 persones van morir per l’atac.

Aras Abid Akram formava part d’una família extensa. Una gran família kurda de Halabja. Les set germanes, els tres germans, la mare i el pare, i també cosins, cosines, oncles, tietes i una àvia; fins a 24 familiars d’Aras Abid van morir en l’atac. Ell va quedar mal-ferit, però va sobreviure.

El vam entrevistar fa uns mesos, quan vaig viatjar a aquella ciutat.

A mitja entrevista es va posar a ploure. Com plou avui sobre Barcelona. Com plovia el març de 1988 sobre Halabja. Plovia tant fort que vam haver de parar l’entrevista una estona perquè no se sentia res. Mirant com queia la pluja, l’Aras ens va explicar que ell és viu gràcies a la pluja, que aquell dia de març el va salvar. A ell i a altres supervivents de l’atac, perquè l’aigua va emportar-se part dels tòxics llançats per l’exèrcit iraquià.

(més…)

Read Full Post »

Han apallissat en Nabaz

Fa uns quants mesos vaig tenir l’oportunitat de viatjar al Kurdistan sud (la part del Kurdistan que està ocupada per l’Iraq). Vaig poder entrevistar persones amb càrrecs al govern regional kurd, el president del Parlament i empresaris, que explicaven els grans avenços i la tranquil·litat que hi ha a la zona. Però també vaig entrevistar altres persones que em van parlar de l’altra cara d’aquest desenvolupament que els permet presentar-se a occident com la porta d’entrada als negocis d’Iraq.

Una de les persones més interessants amb qui vaig parlar va ser un periodista que ha estat diverses vegades empresonat per les denúncies de corrupció que ha fet  contra el govern regional i especialment contra el partit de Barzani, el KDP. Es diu Nabaz Goran.

M’ha escrit un amic comú des de Suleymania per explicar-me que fa unes setmanes van apallisar en Nabaz quan sortia de la feina.

(més…)

Read Full Post »