Benvenue à la belle París, refugees!

«Fa un any i mig que hi ha refugiats que viuen en tendes al mig de París, això no és nou ni és producte de Calais!». És el primer que ens va dir ahir a la nit una militant dels moviments populars parisencs que donen suport a les persones que busquen refugi a la capital francesa.

Calculen que aquesta setmana la xifra de persones que viuen en tendes ha crescut fins a 3.000, un miler més que les que hi ha hagut de mitjana durant el darrer any. Estan instal·lades al costat de la plaça Stalingrad, de la parada de metro Jaurès, molt propera, o a l’avinguda Flandres, també ha tocar. Una bona part dels nous sí que vénen de Calais, però també n’hi ha que acaben d’arribar d’Itàlia, després d’haver sobreviscut al Mediterrani.

«Aquesta nit serà la vint-i-dosena que dormo en una tenda als carrers de París. No hauria pensat mai que Europa ens rebria d’aquesta manera». Un adolescent afganès s’exclama de la manera com han de viure. Ho diu amb tristesa, però encara manté l’esperit alegre perquè és jove, ha estat ballant amb els companys en rotllana al so d’un timbal i li queda molta vida. Més enllà, hi ha un grup de tendes on ens indiquen que hi viuen diverses famílies també afganeses. Davant d’una d’elles una dona gran està asseguda amb posat absent, a ella no li queda ni un bri de l’esperança dels nois que a l’altra banda del carrer ballen i riuen.

Adolescents afganesos dansen al costat de les tendes on passaran la nit.

A Calais hi vam conèixer un afganès de 14 anys que feia tres mesos que estava al campament situat a la costa atlàntica, però que abans havia passat dos mesos vivint en una tenda a París. Havia abandonat la capital «perquè no hi ha possibilitats de fer-hi res, només menjar malament, dormir també malament i esperar, i no pots anar a l’escola».

Una de les militants que ajuda els migrants certifica que ni l’alcaldia ni el govern francès no s’han preocupat de l’educació de cap dels menors que hi ha als campaments del barri de la Chappelle. Sí que ho fan, en canvi, petits grups del barri, que han habilitat tot tipus de locals per ensenyar francès, i que a la plaça de Stalingrad cada tarda hi munten una petita escola popular.

Altres col·lectius veïnals s’organitzen cada dia per portar menjar a aquests campaments urbans, per garantir-los la salut i per donar-los suport jurídic, un assessorament indispensable si volen sobreviure a la burocràcia francesa i aconseguir l’estatus de refugiat.

I com és que els campaments s’han muntat en aquest punt de París? Resulta que és al costat de l’oficina on cal demanar l’asil, un procés que s’allarga diversos mesos (dos o tres mesos per la primera cita, vuit mesos més per exposar la situació) i, com que en molts dels casos el govern no ofereix cap allotjament on esperar el resultat de la petició de protecció, a falta d’un lloc millor on viure, aquestes persones s’instal·len en tendes al costat de l’oficina.

Les dues dones amb qui vam estar parlant ahir a la nit formen part de Nuit Debout, un moviment que va començar ocupant les places franceses fa mig any i que ara al barri de la Chappelle es coordina amb altres col·lectius locals per ajudar les persones que esperen el resultat de la demanda d’asil. I també les migrants que senzillament s’han sumat al campament de tendes perquè no han aconseguit la protecció i no tenen on viure.

A finals d’aquesta mateixa setmana és previst que obri les portes el centre de refugiats que l’alcaldessa de París, Anna Hidalgo, va anunciar a bombo i plateret a través dels mitjans. L’objectiu és fer front a l’emergència humanitària i donar allotjament i assessorament als sol·licitants d’asil. Però només hi haurà 400 places. I ja hi ha més de 3.000 persones als camps. Mentrestant, els grups d’activistes s’exclamen que la policia fa batudes policials constants, que s’emporta en centres de detenció alguns dels refugiats, que els destrueix les tendes i que posa tanques a les places i carrers per evitar que les plantin una altra vegada. I que aquest estiu, en plena calor, el govern local va tancar totes les fonts, vàters i dutxes públiques de la zona de Stalingrad per posar les coses encara més difícils als migrants i fer-los desistir d’estar-se a París. I també denuncien que l’únic que ha fet l’Ajuntament ha estat enviar dos o tres treballadors socials, que evidentment estan desbordats.

A l’esquerra, tendes sota el metro a la plaça Stalingrad; a la dreta, tanques posades per l’ajuntament impedeixen que s’instal·lin més tendes.

«Viure als campaments de París és molt pitjor que fer-ho a Calais, perquè és molt més hostil, perquè no es poden construir cabanes, ni hi ha atenció mèdica adequada, ni educació. I les grans ONG que a Calais garantien àpats calents, a París no hi són». A la capital són veïnes i veïns que han improvisat una cuina col·lectiva per oferir menjar.

Per millorar la situació, l’agost del 2015 els moviments populars parisencs van okupar l’edifici d’una escola que feia vuit anys que estava buit. El van batejar com «La Maison des Refugees». Al principi s’hi van instal·lar 50 refugiats, però aviat se n’hi van sumar d’altres i van arribar a ser 1.400 persones. La resposta de les autoritats va ser desallotjar el refugi al cap de tres mesos. Però les persones solidàries van okupar un altre edifici, i aquest cop el govern va ser molt més dur: va deportar els refugiats que hi havia a l’immoble i ha obert judici contra les persones que els ajudaven.

Fa poca estona que les companyes de Nuit Debout han avisat que hi ha batudes policials al campament on hi ha els nois afganesos que ahir a la nit ballaven per fer-se passar la ràbia i la tristesa. De fet, ja s’ho temien, i preveuen que possiblement aquesta setmana la policia desallotjarà els tres punts principals amb tendes. També ens van dir que hi ha controls policials a les principals estacions de tren. És el mateix que ens va dir el solidari de Calais amb qui vam parlar, que hi havia controls a la xarxa ferroviària pels que van fugir del desallotjament de Calais. I pels que no es voldran quedar als centres on van acceptar que els recol·loquessin després del desmantellament del camp costaner; i pels que arriben provinents d’Itàlia. I també ho va advertir l’home d’un poble a tocar de l’autopista entre París i Calais, on ens vam aturar per visitar un dels petits camps de refugiats que hi ha per tot el nord de França.

Bienvenue à la belle París!