Benvenue à la belle París, refugees!

«Fa un any i mig que hi ha refugiats que viuen en tendes al mig de París, això no és nou ni és producte de Calais!». És el primer que ens va dir ahir a la nit una militant dels moviments populars parisencs que donen suport a les persones que busquen refugi a la capital francesa.

Calculen que aquesta setmana la xifra de persones que viuen en tendes ha crescut fins a 3.000, un miler més que les que hi ha hagut de mitjana durant el darrer any. Estan instal·lades al costat de la plaça Stalingrad, de la parada de metro Jaurès, molt propera, o a l’avinguda Flandres, també ha tocar. Una bona part dels nous sí que vénen de Calais, però també n’hi ha que acaben d’arribar d’Itàlia, després d’haver sobreviscut al Mediterrani.

«Aquesta nit serà la vint-i-dosena que dormo en una tenda als carrers de París. No hauria pensat mai que Europa ens rebria d’aquesta manera». Un adolescent afganès s’exclama de la manera com han de viure. Ho diu amb tristesa, però encara manté l’esperit alegre perquè és jove, ha estat ballant amb els companys en rotllana al so d’un timbal i li queda molta vida. Més enllà, hi ha un grup de tendes on ens indiquen que hi viuen diverses famílies també afganeses. Davant d’una d’elles una dona gran està asseguda amb posat absent, a ella no li queda ni un bri de l’esperança dels nois que a l’altra banda del carrer ballen i riuen.

Read Full Post »

Calais després de Calais

«Aneu a Calais? Però si ja no hi queda ningú». Ens ho han dit diverses persones tant a l’Anna com a mi poques hores abans d’emprendre el vol cap a París i de conduir tres hores fins al principal port que connecta França i Anglaterra, cosa que l’ha convertit els darrers vint anys en pol d’atracció per milers de persones que volen buscar refugi a la Gran Bretanya. A l’altra banda del canal de la mànega molts hi tenen mares, pares, filles, fills, germanes, oncles o simplement coneguts que esperen que els ajudin a començar una nova vida sense violència, guerres, agressions sexuals, explotació laboral o persecucions. Milers s’han amagat en camions i vaixells i han creuat el mar; diverses desenes han mort durant l’intent (quinze persones només aquest 2016).

Calais ens rep com esperàvem. Com hem vist en fotos i vídeos. Amb tanques i concertines a banda i banda de la carretera que voreja aquesta ciutat de 75.000 habitants que vol ser coneguda com a ciutat balneari però que s’ha fet famosa perquè fins aquesta setmana acollia el camp de refugiats més gran d’Europa. Aquí i allà de la via hi ha dotacions policials.

L’accés al camp des de la principal artèria de circulació està tancat, però a través d’una carretera secundària s’hi arriba fàcilment. Abans, però, passem per un preciós poblet de cases baixes envoltat de prats que rep els visitants amb una alerta: «Voisins vigilants». Més tard, un habitant de Calais que ajuda les persones refugiades ens explicarà que el moviment solidari local és actiu des que fa vint anys que s’hi instal·len migrants que volen creuar el mar, però que no a tothom li agrada la presència de milers de persones que busquen refugi, i hi ha veïns organitzats que si veuen algú al poble que consideren que té la pell massa fosca corren a avisar la policia.

Read Full Post »

Refugiats benvinguts?

Una gran pancarta onejava ahir (com des de fa setmanes, com avui mateix) des del balcó principal de l’Ajuntament de Barcelona: “Refugees welcome“. Mentrestant, dins l’edifici, Ada Colau, l’alcaldessa, atenia la premsa per anunciar una ofensiva contra els venedors ambulants que partirà d’una reunió que convoca pel proper dimarts dia 12 amb altres municipis, la Generalitat i la delegació del Govern, on també és previst que hi participin diversos cossos policials. L’objectiu, literalment, és “erradicar” el ‘top manta’.

Fa pocs dies he estat amb uns companys a Melilla per conèixer el que succeeix a la frontera sud, la frontera silenciada d’on la Unió Europea ha après tantíssim sobre externalització de fronteres; uns aprenentatges que ara posa en pràctica amb l’acord amb Turquia perquè bloquegi els refugiats que fugen de guerres, persecucions, misèria i explotació laboral i sexual. La ciutat colonial està encerclada per una triple tanca, reforçada recentment amb un fossat i una nova filferrada de concertines (aquestes ganivetes que esgarrapen i deixen ferides profundes a la pell, que fabrica una empresa de Màlaga que està fent l’agost amb l’Europa fortalesa). Al cantó marroquí de la tanca hi ha els boscos del Gurugú i dels voltants de la ciutat de Nador, on ens han explicat que s’hi amaguen actualment unes 1.600 persones provinents del sud del desert del Sàhara. Les dificultats actuals de creuar la tanca han fet que la majoria de migrants, si poden, paguin a una màfia perquè els creui fins la península Ibèrica en una pastera, però encara n’hi ha que intenten entrar a Melilla i Ceuta saltant la triple tanca.

Read Full Post »