Aprenentatges per a un judici

[Publicat al diari Berria i adreçat a les lectores i lectors d’Euskal Herria]

Mai tornarem a ser com abans de la tardor de 2017. L’amplíssim i heterogeni moviment independentista català vam aprendre el que significa la desobediència a un estat i l’autoorganització popular per exercir drets col·lectius al costat dels teus veïnes i veïns. Vam aprendre que quan ens ajuntem som imparables. Què us estic explicant! Moltes basques i bascos ens vau acompanyar aquells dies defensant les escoles i us vau mobilitzar fraternalment.

Però en aquelles dates també vam descobrir, a cops, com és l’estat espanyol quan es treu la màscara. I que no n’hi ha prou en reivindicar un dret reconegut per la legislació internacional per poder exercir-lo. Que pujar a un cotxe per calmar la gent, pot portar-te a la presó. Que per permetre un debat polític al Parlament poden ficar-te entre reixes. I que ja sumem nou presos polítics, nou exiliats i mes d’un miler d’encausats.

A Euskal Herria fa temps que coneixeu el que s’amaga darrere de l’aparença democràtica de l’estat espanyol. Us han tancat mitjans de comunicació, us han il·legalitzat partits polítics i organitzacions socials, us obliguen a familiars i amics a viatjar milers de quilòmetres per visitar els vostres presos polítics, us tanquen un any per una pintada, descarreguen la legislació més dura i amb acarnissament contra els vostres joves per una bronca en un bar.

De vegades una es posa vermella en repassar que naïfs que hem estat com a societat. Però també per la incapacitat que vam tenir els que sí que coneixíem el rostre descarnat de l’estat per transmetre-ho a les nostres veïnes i veïns abans que els truquessin a la porta de casa seva.

Acaba de començar el judici a Madrid. Un judici on no jutgen només els qui seuran al banc dels acusats, sinó que ens jutgen a totes les que vam gosar desobeir l’1 d’octubre de 2017 i que no hem renunciat al mandat que va sortir de les urnes.

Benet Salellas, advocat de l’equip de defensa de Jordi Cuixart, acaba de publicar el llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès Editors, 2018). Hi fa un repàs de judicis polítics de la història contemporània. Un d’ells, el Procés de Burgos. En aquella ocasió, vau saber transformar un judici pensat com a suport al règim en un procés de qüestionament intern i internacional del Franquisme.

Prenguem-ne nota. Que aquesta vegada no ens n’adonem tard. Aprenguem de vosaltres i convertim el judici en un bumerang.

Missatge des dels barris de Caracas: «Estem bé, però tenim motius per estar molt espantats»

Barri de Caracas. FOTO: ORIOL CLAVERA

 

Segueixo amb preocupació (i indignació) les notícies que ens arriben de l’intent que cop d’estat que fa dies que pateix Veneçuela. Preocupació com tothom per l’enèsim intent de l’oposició de fer caure la revolució bolivariana (que amb totes les mancances, errors i contradiccions, continua viva) amb una gens dissimulada ingerència internacional liderada per Trump i a la que ja s’hi ha sumat el Parlament Europeu. Hi sumo la preocupació per la gent estimada que hi vaig conèixer quan hi vaig viatjar el 2004 i 2005.

I indignació per com ens ho expliquen la majoria de mitjans als Països Catalans. Des que es va saber que Guaidó s’havia autoproclamat president, es van arrenglerar ràpidament a favor dels colpistes. Catalunya Informació radiava, legitimant el cop d’estat: «Veneçuela té dos presidents». Precisament, el que em va empènyer el 2004 a viatjar a la República Bolivariana van ser les cròniques que demonitzaven i caricaturitzaven tant Chávez com la població que li donava suport. «Si el diari El País en parla tant malament, deu ser ben interessant el que hi succeeix», vaig pensar, i vaig carregar-me la motxilla a l’esquena i vaig creuar l’Atlàntic per veure-ho amb els meus propis ulls i, després, poder explicar-ho aquí. M’hi vaig estar un mes, tot a Caracas. Em va apassionar sobretot el protagonisme i implicació de la població de les barriades (els cerros) de la ciutat en el procés revolucionari. L’any següent hi vaig poder tornar i m’hi vaig quedar quatre mesos. En aquesta ocasió vaig recórrer part del país amb el fotògraf Oriol Clavera.

Des d’aleshores no hi he tornat. He seguit des de la distància el que succeïa a la pàtria de Bolívar a través del mail o del mòbil amb les amistats que hi vaig fer, a través d’altres companyes i companys catalans que hi han viatjat o a través d’articles. Sé les complexitats i dificultats del procés, m’han explicat les traves del burocratisme, de la corrupció, he llegit els boicots econòmics que pateixen, m’han compartit la decepció per retrocessos. Però m’ha il·lusionat que la gent que m’hi estimo, continua defensant, malgrat tots els malgrats, aquest procés emancipador nascut al tombant del segle.

Avui he parlat amb el Francisco per mòbil enviant-nos missatges de veu. Quan va arribar la notícia de l’intent de cop de Guaidó, li vaig escriure: «Com esteu?». Em va respondre ràpid i breu, prou per entendre que preocupats, però que bé. Avui m’ha escrit per demanar-me que els ajudem a explicar el que està succeint a Veneçuela, que activem la solidaritat internacional. «I que intentem ajudar a desactivar les mentides i intoxicacions que corren», he pensat jo.

Benvenue à la belle París, refugees!

«Fa un any i mig que hi ha refugiats que viuen en tendes al mig de París, això no és nou ni és producte de Calais!». És el primer que ens va dir ahir a la nit una militant dels moviments populars parisencs que donen suport a les persones que busquen refugi a la capital francesa.

Calculen que aquesta setmana la xifra de persones que viuen en tendes ha crescut fins a 3.000, un miler més que les que hi ha hagut de mitjana durant el darrer any. Estan instal·lades al costat de la plaça Stalingrad, de la parada de metro Jaurès, molt propera, o a l’avinguda Flandres, també ha tocar. Una bona part dels nous sí que vénen de Calais, però també n’hi ha que acaben d’arribar d’Itàlia, després d’haver sobreviscut al Mediterrani.

«Aquesta nit serà la vint-i-dosena que dormo en una tenda als carrers de París. No hauria pensat mai que Europa ens rebria d’aquesta manera». Un adolescent afganès s’exclama de la manera com han de viure. Ho diu amb tristesa, però encara manté l’esperit alegre perquè és jove, ha estat ballant amb els companys en rotllana al so d’un timbal i li queda molta vida. Més enllà, hi ha un grup de tendes on ens indiquen que hi viuen diverses famílies també afganeses. Davant d’una d’elles una dona gran està asseguda amb posat absent, a ella no li queda ni un bri de l’esperança dels nois que a l’altra banda del carrer ballen i riuen.

Calais després de Calais

«Aneu a Calais? Però si ja no hi queda ningú». Ens ho han dit diverses persones tant a l’Anna com a mi poques hores abans d’emprendre el vol cap a París i de conduir tres hores fins al principal port que connecta França i Anglaterra, cosa que l’ha convertit els darrers vint anys en pol d’atracció per milers de persones que volen buscar refugi a la Gran Bretanya. A l’altra banda del canal de la mànega molts hi tenen mares, pares, filles, fills, germanes, oncles o simplement coneguts que esperen que els ajudin a començar una nova vida sense violència, guerres, agressions sexuals, explotació laboral o persecucions. Milers s’han amagat en camions i vaixells i han creuat el mar; diverses desenes han mort durant l’intent (quinze persones només aquest 2016).

Calais ens rep com esperàvem. Com hem vist en fotos i vídeos. Amb tanques i concertines a banda i banda de la carretera que voreja aquesta ciutat de 75.000 habitants que vol ser coneguda com a ciutat balneari però que s’ha fet famosa perquè fins aquesta setmana acollia el camp de refugiats més gran d’Europa. Aquí i allà de la via hi ha dotacions policials.

L’accés al camp des de la principal artèria de circulació està tancat, però a través d’una carretera secundària s’hi arriba fàcilment. Abans, però, passem per un preciós poblet de cases baixes envoltat de prats que rep els visitants amb una alerta: «Voisins vigilants». Més tard, un habitant de Calais que ajuda les persones refugiades ens explicarà que el moviment solidari local és actiu des que fa vint anys que s’hi instal·len migrants que volen creuar el mar, però que no a tothom li agrada la presència de milers de persones que busquen refugi, i hi ha veïns organitzats que si veuen algú al poble que consideren que té la pell massa fosca corren a avisar la policia.

Ells, tu, jo. Som molts més que 27

Protesta a la UAB el 2013 en el marc de la tancada al rectorat. Foto: Jordi Borràs/Nació Digital

El meu company és professor universitari. Cada curs hi ha algun moment en què m’explica d’alumnes que deixen la carrera a la meitat perquè no se la poden continuar pagant o perquè els és impossible compaginar estudis i feina. L’Ermengol me’n parla amb ràbia i frustració.

La majoria són de les barriades del Vallès, de famílies treballadores que havien fet un esforç perquè els fills i filles poguessin tenir estudis superiors. De fet, l’inici de la crisi no va suposar una caiguda de l’alumnat, sinó que el va estimular, perquè davant de la falta de feina, l’aposta era continuar estudiant. Però les retallades i l’atur han acabat eixugant la capacitat de despesa de les classes populars, i s’han esgotat els diners que havien reservat per la universitat. El resultat: des del 2012 el nombre d’estudiants està caient.

Mentre les famílies veien com cada cop els costava més pagar la matrícula dels fills (i per aquests era impossible trobar una feina que els garantís us ingressos estables i poder-se sufragar ells els estudis), els preus de les taxes universitàries s’han anat enfilant. A Catalunya l’augment entre el 2008 i el 2013 ha estat superior al 158%. I això ens atorga el dubtós honor de tenir les universitats públiques més cares de la UE (aquí el preu mínim per estudiar un grau és de 1.750 euros), només per darrere d’Irlanda i Gal·les.

Refugiats benvinguts?

Una gran pancarta onejava ahir (com des de fa setmanes, com avui mateix) des del balcó principal de l’Ajuntament de Barcelona: “Refugees welcome“. Mentrestant, dins l’edifici, Ada Colau, l’alcaldessa, atenia la premsa per anunciar una ofensiva contra els venedors ambulants que partirà d’una reunió que convoca pel proper dimarts dia 12 amb altres municipis, la Generalitat i la delegació del Govern, on també és previst que hi participin diversos cossos policials. L’objectiu, literalment, és “erradicar” el ‘top manta’.

Fa pocs dies he estat amb uns companys a Melilla per conèixer el que succeeix a la frontera sud, la frontera silenciada d’on la Unió Europea ha après tantíssim sobre externalització de fronteres; uns aprenentatges que ara posa en pràctica amb l’acord amb Turquia perquè bloquegi els refugiats que fugen de guerres, persecucions, misèria i explotació laboral i sexual. La ciutat colonial està encerclada per una triple tanca, reforçada recentment amb un fossat i una nova filferrada de concertines (aquestes ganivetes que esgarrapen i deixen ferides profundes a la pell, que fabrica una empresa de Màlaga que està fent l’agost amb l’Europa fortalesa). Al cantó marroquí de la tanca hi ha els boscos del Gurugú i dels voltants de la ciutat de Nador, on ens han explicat que s’hi amaguen actualment unes 1.600 persones provinents del sud del desert del Sàhara. Les dificultats actuals de creuar la tanca han fet que la majoria de migrants, si poden, paguin a una màfia perquè els creui fins la península Ibèrica en una pastera, però encara n’hi ha que intenten entrar a Melilla i Ceuta saltant la triple tanca.